CaueCanem

Demà el Parlament aprovarà la proposta de pacte fiscal quan tots els diaris titulen ben gran i en portada que allò que demana Catalunya és el rescat. La gran paradoxa. Demanem gestionar-nos els diners l’endemà que el responsable dels números, el conseller d’economia, anuncia que no li queda més remei que el rescat. O sigui, ens passem dos anys intentant definiri allò que un 75% dels catalans veuen clar, que no és altra cosa que la independència fiscal, però l’únic pas en ferm que fa el govern és demanar diners a Madrid a canvi d’una suspensió de l’autonomia, altrament dit eufemísticament intervenció. La situació seria només patètica si no fos perquè cada any perdem quasi un deu per cent de la riquesa que generem. Amb aquesta dada, demanar  un rescat és una estafa.

Catalunya va perdre, el 2009, 16.409 milions d’euros. Són les darreres dades que es tenen i fan referència als diners dels catalans que van a parar a Madrid i ja no tornen. S’invertiran en mil coses, però no aquí. És un 8,4% de la riquesa que generem, i vol dir que cada català aporta a l’estat 2.251 euros més dels que rep. És una barbaritat. Si em diguéssin que aquí lliguem els gossos amb llonganíssies, podria comprar la idea, però resulta que som un país endeutat, que tots els mercats li han tancat la porta, que té una taxa d’atur propera al 20%, que els joves marxen forçats per trobar feina, que tenim un dèficit d’infraestructures brutal, sobretot ferroviàries i aeroportuàries. Erem el motor econòmic d’un estat que sempre ens ha girat l’esquena -quan no ens ha trencat la cara- i ara som una potència desmantellada. 

Aquest és el panorama. Per tal de resoldre aquesta insensatesa -i per no agafar el toro per les banyes- el govern s’ha inventat això del pacte fiscal, el que es coneixia com a concert econòmic durant la campanya electoral. Després de la sentència contra l’Estatut, el govern sabia que havia de canalitzar una olla a pressió i, per no parlar obertament d’independència, va agafar-se a la caixa. 

Hem estat dos anys marejant la perdiu amb aquest tema. Parlant de transició nacional, de l’eufemisme d’estat propi, mentre retallava i es pactava amb el PP lleis com la que permet a l’estat intervenir les comunitats autònomes. I vinga, tonto l’últim. I així fins avui. Tots ben distrets. Però resulta que quan arriba el dia de solemnitzar un acord al Parlament perquè Catalunya recapti els seus impostos i decideixi quina part retorna a Madrid en funció dels serveis que l’estat presta a Catalunya, resulta que aquest dia demana un rescat econòmic. Pleguem… 

Té credibilitat això? El govern diu que vol deixar de pagar la festa, el mateix dia que s’agenolla. Aquestes són les grans decisions de país? Si el govern es cregués això del concert econòmic, s’hauria plantat i hauria dit que Catalunya es rescata ella mateixa amb els 16 milions d’euros que cada any se’n van per no tornar. I ara, resulta que aquests diners seguiran marxant i a sobre ens en deixaran una petita part d’aquests a canvi de perdre l’autonomia, la capacitat de decisió?

Això és un pacte rectal. I sí, hem vist quina és la transició nacional de Mas, entregar la Generalitat a Madrid… 

Com dirien allà, ‘apaga y vámonos’…