Papers d'exili

Potser somnio truites… El cas és que fa dies que li dono voltes a una hipòtesi. I si Artur Mas no fos el President? Pensem per un moment que Romeva mantingui el lideratge i esdevingui President de la Generalitat. Mas prendria aleshores un paper menys visible però de gran importància, com a “president a l’ombra” encarregat de negociar amb Europa. Junqueras desempellegaria un paper semblant, però a Catalunya i com a candidat de Junts pel Sí a les eleccions estatals de desembre.

Aquest moviment, que ja estaria enraonat amb les CUP, faria possible que Romeva sortís escollit president (cas de quedar Junts pel Sí mancats d’escons) i obriria en qualsevol cas la porta a una entesa social i econòmica amb l’objectiu d’integrar tot el sobiranisme. Anem una mica més enllà. Imaginem que aquesta decisió pugui provocar a l’ensems un moviment a Catalunya Sí Que Es Pot i arrossegui parlamentaris (en un context de llibertat de vot) en moments crítics com ara la creació d’estructures d’estat, l’establiment de polítiques socials o la implantació del decret de pobresa energética (ignorant l’oposició de l’estat). El fet d’ampliar la base sobiranista aïllaria encara més les eines polítiques que demanen una tercera via (Podem, ICV, PSC i Unió: L’essència del PSUC potser s’imposaria al cavall de Troia troskista dels d’Iglesias, mentre que el seny retrobaria la rauxa entre les escurrialles d’Unió).

És molt probable que aquesta integració no es materialitzés en el parlament, però sí cara les eleccions estatals on Junts pel Sí es tornaria a presentar (amb Junqueras de cap de llista) i rebria el vot majoritari de tot l’independentisme.

Potser somnio truites, però estic convençut que aquest és un escenari possible. És el pas següent més raonable. Immunitza tot d’una el procés davant les estarracades que vindran, a la vegada que reforça la imatge d’unitat tant a Catalunya com davant el món. Permet mantenir l’estructura de cada partit mentre dissol les possibles diferències per afavorir un full de ruta renovat que porti el país al proper estadi (un referèndum pactat més que no pas una DUI).

Estem en una fase d’innovació política i social apassionant. El moviment sobiranista, que creix de les arrels dels moviments associatius, és capdavanter en aquesta empresa que anomenem “construcció nacional”. Els partits tradicionals que desitgen fer el pas definitiu van entenent que cal treballar en una direcció molt concreta, tot separant funcions (acció de govern, bastir el nou país, anar rumiant les formacions polítiques que sorgiran d’una generació de partits amortitzada) per tal d’assolir l’objectiu principal.

L’èxit del procés depèn, entre d’altres factors, de mantenir la capacitat d’anar per davant en cada moment. És el que fan les empreses que confien en la innovació per ser les primeres. Bastir un moviment encara més transversal passarà per integrar altres forces polítiques però sense trencar-les. Cal doncs prendre decisions que segueixin desconcertant un estat que poc ha avançat des del segle xix.

Aquest moviment seria definitiu. Escac i mat: es completaria l’essència plebiscitària de les eleccions de setembre. Si forcem el referèndum (l’única opció raonable que li queda a Madrid per mantenir una mínima credibilitat internacional), ja haurem guanyat. L’estat hauria avançat cap a posicions menys immobilistes davant la pressió europea i empresarial (el Cercle d’Economia va donar un primer pas fa un parell de setmanes, contestat amb fatxenderia per la banca). Espanya ens haurà reconegut com a nació. Haurà per tant de modificar la constitució. Haurà de pactar les regles del joc… S’haurà acabat la por. Vista l’evolució de la tàctica de la mentida, és d’esperar que els arguments de la por donarien pas a les lamentacions de la impotència.

Potser sí que somnio truites. Ara com ara, però, em sembla l’estratègia més versemblant per tal de seguir empenyent cap l’objectiu que tant hem esperat a assolir.

Aquestes no seran unes eleccions normals. Prou que ho sabem els uns i els altres; els del sí i els del potser. Els del “mai de la vida”, també.

Fa molts mesos que comptem vots. Mirem els rengles dels partits (nous, tradicionals o en transformació) a tota hora, bo i buscant un senyal que ens ajudi a preveure el que pot passar l’endemà de la contesa electoral. I ens perdem en tota mena de cabòries imaginant quants vots poden passar d’una banda a l’altra en funció dels vents que bufaran en el decurs de la campanya, dels disbarats que haurem d’escoltar, dels aurguments de la il·lusió o de la manca aparent de raons per mantenir-nos en un estat que no engresca gairebé a ningú.

De fora estant, l’angúnia davant les dificultats per votar es veu agreujada per l’aparent manca de resposta dels catalans en general; tot i la importància del moment històric que vivim, sembla talment que els nostres vots no calguin per a res. Fa prop més d’un any hom parlava de 230.000 catalans censats a l’exterior, 178.000 dels quals tindrien dret a vot el proper 27 de setembre. Però aquelles persones amb experiència sabem perfectament que les paperetes arribaran tard. És una situació tan delirant que ni tan sols cal debatre’n les raons (manca de voluntat política o administrativa, les limitacions de personal a les ambaixades i consulats, el sistema de recollida de vots…). El cas és que hi ha un segment molt important de la societat catalana que no podrà exercir el seu dret fonamental democràtic a decidir el futur del país. Per acabar-ho d’adobar, les persones que encara mantenim el nostre darrer veïnatge a l’estat (i no pas a Catalunya) ni tan sols tindrem el dret a l’enrabiada de veure arribar les paperetes un parell de dies després de les eleccions.

Davant d’aquesta situació calen solucions imaginatives i solidàries. Aquí us en deixo una: apadrineu un català a l’exterior, i doneu-nos veu el 27 de setembre. Cerqueu un / una abstencionista i proposeu-li que voti en nom d’aquells que no ho podrem fer. Perquè cal fer les coses ben fetes, doneu informació a la persona que votarà en el nostre nom. Digueu-los qui som, on vivim, quin és el nostre DNI… i expliqueu-los per què no podem votar. Feu-los saber que nosaltres ens haurem d’abstenir per força, i que els demanem que acceptin un canvi de papers. Ells votaran el que nosaltres els diguem que votin (per l’acció dels nostres padrins), i nosaltres ens abstindrem en el seu nom.

Si esteu interessats a donar-nos un cop de mà (a donar-vos-el vosaltres mateixos i a donar-lo al país), poseu-vos en contacte amb parents o amics que visquin a l’estat o a l’estranger. A ben segur que us ho agrairan de tot cor.

Ara és certament l’hora. Hi tenim dret a ser-hi tots, no trobeu?