Procés 3.0. Què podria pasar d’ara endavant?

Potser somnio truites… El cas és que fa dies que li dono voltes a una hipòtesi. I si Artur Mas no fos el President? Pensem per un moment que Romeva mantingui el lideratge i esdevingui President de la Generalitat. Mas prendria aleshores un paper menys visible però de gran importància, com a “president a l’ombra” encarregat de negociar amb Europa. Junqueras desempellegaria un paper semblant, però a Catalunya i com a candidat de Junts pel Sí a les eleccions estatals de desembre.

Aquest moviment, que ja estaria enraonat amb les CUP, faria possible que Romeva sortís escollit president (cas de quedar Junts pel Sí mancats d’escons) i obriria en qualsevol cas la porta a una entesa social i econòmica amb l’objectiu d’integrar tot el sobiranisme. Anem una mica més enllà. Imaginem que aquesta decisió pugui provocar a l’ensems un moviment a Catalunya Sí Que Es Pot i arrossegui parlamentaris (en un context de llibertat de vot) en moments crítics com ara la creació d’estructures d’estat, l’establiment de polítiques socials o la implantació del decret de pobresa energética (ignorant l’oposició de l’estat). El fet d’ampliar la base sobiranista aïllaria encara més les eines polítiques que demanen una tercera via (Podem, ICV, PSC i Unió: L’essència del PSUC potser s’imposaria al cavall de Troia troskista dels d’Iglesias, mentre que el seny retrobaria la rauxa entre les escurrialles d’Unió).

És molt probable que aquesta integració no es materialitzés en el parlament, però sí cara les eleccions estatals on Junts pel Sí es tornaria a presentar (amb Junqueras de cap de llista) i rebria el vot majoritari de tot l’independentisme.

Potser somnio truites, però estic convençut que aquest és un escenari possible. És el pas següent més raonable. Immunitza tot d’una el procés davant les estarracades que vindran, a la vegada que reforça la imatge d’unitat tant a Catalunya com davant el món. Permet mantenir l’estructura de cada partit mentre dissol les possibles diferències per afavorir un full de ruta renovat que porti el país al proper estadi (un referèndum pactat més que no pas una DUI).

Estem en una fase d’innovació política i social apassionant. El moviment sobiranista, que creix de les arrels dels moviments associatius, és capdavanter en aquesta empresa que anomenem “construcció nacional”. Els partits tradicionals que desitgen fer el pas definitiu van entenent que cal treballar en una direcció molt concreta, tot separant funcions (acció de govern, bastir el nou país, anar rumiant les formacions polítiques que sorgiran d’una generació de partits amortitzada) per tal d’assolir l’objectiu principal.

L’èxit del procés depèn, entre d’altres factors, de mantenir la capacitat d’anar per davant en cada moment. És el que fan les empreses que confien en la innovació per ser les primeres. Bastir un moviment encara més transversal passarà per integrar altres forces polítiques però sense trencar-les. Cal doncs prendre decisions que segueixin desconcertant un estat que poc ha avançat des del segle xix.

Aquest moviment seria definitiu. Escac i mat: es completaria l’essència plebiscitària de les eleccions de setembre. Si forcem el referèndum (l’única opció raonable que li queda a Madrid per mantenir una mínima credibilitat internacional), ja haurem guanyat. L’estat hauria avançat cap a posicions menys immobilistes davant la pressió europea i empresarial (el Cercle d’Economia va donar un primer pas fa un parell de setmanes, contestat amb fatxenderia per la banca). Espanya ens haurà reconegut com a nació. Haurà per tant de modificar la constitució. Haurà de pactar les regles del joc… S’haurà acabat la por. Vista l’evolució de la tàctica de la mentida, és d’esperar que els arguments de la por donarien pas a les lamentacions de la impotència.

Potser sí que somnio truites. Ara com ara, però, em sembla l’estratègia més versemblant per tal de seguir empenyent cap l’objectiu que tant hem esperat a assolir.

Sense por

Ves per on. Aquesta setmana hem descobert que n’hi ha prou amb un entrevistador honest i 45 segons per desmuntar una gran mentida. En alguns àmbits, el delirant entreteniment ha donat pas a una eufòria desfermada. Però la relliscada de La Moncloa va molt més lluny del que pugui semblar en un primer moment.

La notícia té dos protagonistes principals (a més de Carlos Alsina, el periodista): d’una banda, Mariano Rajoy; d’una altra banda, la por. Rajoy és més vulnerable quan s’obre al diàleg, qualsevol diàleg. El president espanyol sempre s’ha sentit més còmode tot engegant un monòleg; millor encara si podia fer-ho darrere una pantalla de plasma (o la portada del Marca), lluny de possibles preguntes emprenyadores. Perquè el que compta és engegar el discurs, sigui quin sigui o el que toqui a cada moment. Sempre. El fet d’aferrar-se al guió passa per davant de millorar la distància curta. Al capdavall el missatge únic no necessita la seducció per fer-se sentir.

Hores d’ara Rajoy ja serà conscient del ridícul esgarrifós que ha fet davant el món. Canviaran les coses? Molt probablement, no. Un dels errors més flagrants d’aquesta campanya (dominada de bat a bat per les forces sobiranistes) ha estat el fet de plantejar-la com l’aperitiu de les generals de desembre. L’anomenat unionisme ha brandat l’apocalipsi, les deu plagues d’Egipte i desastres naturals d’intensitat variable davant la possibilitat que Catalunya esdevingui un país independent. Ho ha fet bo i encomanant-se al sant Crist de la Constitució, un mur poderós contra el qual ha d’estimbar-se per força la feblesa de l’argumentari sobiranista. Costa doncs d’entendre que alguna cosa pugui canviar de diumenge enllà. Els partits que anomenem unionistes es mouen en el curt termini; semblen no haver entès el pa que s’hi dóna el 27 de setembre perquè han fet campanya mirant el retrovisor, cap Espanya, i amb un horitzó de tan sols tres mesos.

He de confessar que una de les decepcions més grans experimentades en el decurs del procés ha estat, precisament, la manca d’arguments constructius d’una de les dues parts. Potser per allò de bastir la il·lusió de fer un país nou, l’independentisme ha cercat l’ajut acadèmic de figures de l’economia i les ciències socials per explicar tant els riscos com els avantatges de la secessió. Aquells que defensen legítimament l’unitat, en canvi, s’han estimat més acollir-se a la por com l’eina principal per aturar el gir que el país ha anat fent cap al nou estat. Tot sovint hem d’escoltar la cançó de l’enfadós que ens recorda la manca de diàleg entre les parts i l’absència d’un debat sincer al voltant d’avantatges i desavantatges. Passa però que, com deixa Rubert de Ventós, dos no s’abracen si un no vol. I en aquest sentit, la comèdia protagonitzada per Rajoy va molt més enllà de desmuntar una de les grans mentides que hem hagut d’escoltar. Demostra clarament que, darrere la por i les amenaces, no hi ha cap base sòlida. Pitjor encara: és la constatació d’una renúncia. L’estat espanyol no sembla disposat ni a seduir ni a convèncer.

Potser per això la societat catalana ha anat perdent la por de mica en mica. No estem disposats a beure a galet. Hem deixat de creure en paraules solemnes. La il·lusió de construir un país millor contrasta dolorosament amb la manca absoluta d’alternatives engrescadores. És molt més forta que els dubtes que genera un sistema de partits en bona mesura amortitzat (amb l’única excepció de les CUP). Aquest és un moviment que va molt més lluny de la identitat i que supera els esquemes sociopolítics de la transició. I és la manca absoluta de complicitat amb aquesta realitat sorgida de la societat mateixa el que aboca als contraris a la independència a recórrer a la por. Un discurs d’un altre temps que ja no és el nostre.

La nostra societat haurà canviat definitivament si el diumenge 27 tothom (partidaris de la unitat i partidaris de la independència) votem sense por.

IMG_1221

 

Com ajudar als catalans a l’exterior per tal que puguem votar

Aquestes no seran unes eleccions normals. Prou que ho sabem els uns i els altres; els del sí i els del potser. Els del “mai de la vida”, també.

Fa molts mesos que comptem vots. Mirem els rengles dels partits (nous, tradicionals o en transformació) a tota hora, bo i buscant un senyal que ens ajudi a preveure el que pot passar l’endemà de la contesa electoral. I ens perdem en tota mena de cabòries imaginant quants vots poden passar d’una banda a l’altra en funció dels vents que bufaran en el decurs de la campanya, dels disbarats que haurem d’escoltar, dels aurguments de la il·lusió o de la manca aparent de raons per mantenir-nos en un estat que no engresca gairebé a ningú.

De fora estant, l’angúnia davant les dificultats per votar es veu agreujada per l’aparent manca de resposta dels catalans en general; tot i la importància del moment històric que vivim, sembla talment que els nostres vots no calguin per a res. Fa prop més d’un any hom parlava de 230.000 catalans censats a l’exterior, 178.000 dels quals tindrien dret a vot el proper 27 de setembre. Però aquelles persones amb experiència sabem perfectament que les paperetes arribaran tard. És una situació tan delirant que ni tan sols cal debatre’n les raons (manca de voluntat política o administrativa, les limitacions de personal a les ambaixades i consulats, el sistema de recollida de vots…). El cas és que hi ha un segment molt important de la societat catalana que no podrà exercir el seu dret fonamental democràtic a decidir el futur del país. Per acabar-ho d’adobar, les persones que encara mantenim el nostre darrer veïnatge a l’estat (i no pas a Catalunya) ni tan sols tindrem el dret a l’enrabiada de veure arribar les paperetes un parell de dies després de les eleccions.

Davant d’aquesta situació calen solucions imaginatives i solidàries. Aquí us en deixo una: apadrineu un català a l’exterior, i doneu-nos veu el 27 de setembre. Cerqueu un / una abstencionista i proposeu-li que voti en nom d’aquells que no ho podrem fer. Perquè cal fer les coses ben fetes, doneu informació a la persona que votarà en el nostre nom. Digueu-los qui som, on vivim, quin és el nostre DNI… i expliqueu-los per què no podem votar. Feu-los saber que nosaltres ens haurem d’abstenir per força, i que els demanem que acceptin un canvi de papers. Ells votaran el que nosaltres els diguem que votin (per l’acció dels nostres padrins), i nosaltres ens abstindrem en el seu nom.

Si esteu interessats a donar-nos un cop de mà (a donar-vos-el vosaltres mateixos i a donar-lo al país), poseu-vos en contacte amb parents o amics que visquin a l’estat o a l’estranger. A ben segur que us ho agrairan de tot cor.

Ara és certament l’hora. Hi tenim dret a ser-hi tots, no trobeu?