– Ostres, Kitsch toquen al MMVV! Només per això ja val la pena pujar i baixar – va dir algú que semblava entusiasmat…– Sí? Vinga, pugem al vespre i tornem a la matinada? – digué l’altra!I la tercera va pringar fent de conductora. Carretera i manta, cotxe ple i cap a la capital d’Osona. I
Un dia d’aquests farà 3 anys que servidora està mig-mal-posada en el món aquest, que alguns anomenen periodisme musical, però que no sé ben bé quin nom hauria de rebre. És prou significatiu per saber que, en tot aquest temps, alguns dels meus amics no han sentit cap tipus d’atracció en els personatges que he
El canallisme musical de les Terres de l’Ebre es personifica en l’hiperactivitat labial de Pepet i Marieta. Una banda que presenta un nou look en el seu darrer disc, La Pelu (Edicions Singulars, 2008). Un grapat de cançons d’aquelles que entren la mar de bé, però que quan hi pares atenció, te n’adones que fan
N’Helena Morén es va encarregar de xerrar amb l’Abús sobre el seu darrer disc. Una entrevista pel proper número –d’octubre– de l’Enderrock. Quan va arribar i li vam preguntar com havia anat l’entrevista amb el bandautor, va dir: ‘L’Abús està enamorat’. No sabem si Agustí Busom també ho està, però el cas que ens ocupa,
La renovació lletgista de la cançó protesta té un nom i un cognom, Estanislau Verdet. L’altra dia el company Roger Palà ja va parlar-ne, però tot i fer-me repetitiva, crec que cal parlar del darrer disc d’aquest individu en un racó Poc-Modern. Sí, ha estat com una revelació, ha estat sentir-lo i convertir-me en un
La setmana vinent es celebra el festival Altaveu. Serà la vintena edició de la cita de Sant Boi, i per celebrar-ho, han decidit pervertir-se del tot. No és cap metàfora, Per-Versions és el nom de l’espectacle que s’està cuinant per l’ocasió.La seu central on es va donant forma a l’esdeveniment són els estudis Silvestres de
Sort que diuen que el centre del món és a l’estació de tren de Perpinyà, perquè a la de Figueres no saben el que és el pa amb tomàquet, ni tampoc entenen el concepte puntualitat (Visca RENFE!). Sort que la música va ocupar i solventar aquests errors, i la reconquesta de Figueres va arribar just
Que ningú li digui a Bush que a Catalunya també tenim armes de destrucció, que sinó, vindrà a prevenir al món. La paella, els dijous, és perillosa. Una arma de destrucció, sí, sí. I la història va més o menys així:– Ei, mira què passat que va aquell tio! – digué la malpensada…– És amic
Els del sud són uns egoistes. Sí, ho volen tot per a ells. Que si centrals nuclears –amb els seus respectius incendis i escapaments–, que si gasificadores –es veu que abans tenien petroli i ara volen fer-se d’or negociant amb bombones taronges–, que si no ens volen donar aigua… Sí, sí, una colla d’egoistes. I
Doncs per començar –i perquè és el motiu del post d’avui–, tenen en comú que tots dos actuaran avui al Teatre Grec en el marc del festival Mas i Mas. Serà un dels darrers directes d’aquest cicle tan ben trobat; durant tot l’agost tots aquells que s’hagin acostat fins als jardins del Grec hauran pogut
No em cansa la tendresa. No em cansa la revolució. Encara em cansa menys la revolució feta des de la tendresa. No em cansa la cançó d’autors ni em cansen els cantautors. No. Ahir en Cesk Freixas i en Feliu Ventura van fer dos bons concerts, suficients per recordar a la població que, amb el
L’estrena era un repte (personal?). Veure Pascal Comelade en directe per primera vegada era una tasca pendent (“encara no has vist Comelade? Com pot ser? Oh, la teva vida no té sentit!”). Passar dels actes gratuïts de la darrera jornada de les festes de Gràcia per anar-lo a veure a l’oratori, era un petit –d’acord,
Ha arribat el moment de treure la guillotina. Sí. És una decisió que fa temps que em roda/ronda pel cap. A més, els francesos havien de tenir alguna bona pensada de tan en tan (ni que fos en forma de ganiveta). Treiem la pols a l’eina, i matem alguns mites… “Mama, jo de gran, vull
El re-torn sempre és un xoc. Sí. Un xoc frontal. Ni que només sigui amb l’Spam que satura el correu ‘de la feina’ o amb la dura realitat, aquella que et diu que la majoria tornen més tard que tu i ara encara s’estan torrant al Sol (és una afirmació basada en fets empírics, després
A Macy Gray li sua tot, fins hi tot l’entrecuix. Ho va demostrar en el concert que va oferir el passat dimecres a l’Espai Movistar (en el marc del B-Estival). Va agafar la tovallola i es va començar a eixugar: primer el front, després les galtes, després els braços, després l’aixella, després l’entrecuix… Vaja, que