A la seva anterior pel·lícula, “Séraphine”, Martin Provost va demostrar estar fascinat per artistes maleïdes, que mai no van ser valorades prou i van ser gairebé oblidades després de la seva mort. En aquella, era la pintora d’estil naïf Séraphine De Senlis (Yolande Moreau), que va morir boja i oblidada. En aquesta, és la Violeta
Tercera i per ara darrera part de les aventures del francès Xavier Rousseau, sempre interpretat per Romain Duris, que ha recorregut mig món (París, Barcelona, Londres, Sant Petersburg) fins arribar cap a Nova York. Al contrari que d’altres trilogies, a cada nova pel·lícula la trama i l’estil de filmar ha anat agafant força, ja que
Vaig passar una setmana a Barcelona, jo soc d’allà, però hi resideixo a una altra ciutat. Aquests darrers dies vaig sentir per la ràdio i la Premsa que els veïns de la Barceloneta protesten per un problema que pateixen des de fa anys, el “turisme de borratxera”, que segons ell degrada el barri i el
Hola a tots. Hi soc aquí novament, potser no tan sovint com jo voldria, però a les xarxes socials hi soc cada dia. Acabo de tornar cap a casa després d’haver passat sis dies a Barcelona, després d’un exili involuntari de tres anys, no per cap problema social o polític, per descomptat, sinó per manca
–Un terratrèmol, potser, el que viu ara la política catalana amb l’inesperada confessió de Jordi Pujol i la seva desconeguda herència dipositada a Suïssa. Tot i això, l’ex President ha actuat amb rapidesa, cosa que altres implicats en escàndols semblants o pitjors no han fet ni faran mai. Però la seva lentitud en un afer
Coneixem a certs polítics que tenien el Mundial de futbol i l’Eurocopa per distreure el poble de problemes greus de la societat, els quals ells mateixos són incapaços d’arreglar. A un país que coneixem molt bé, això ha servit durant sis anys, amb una selecció de futbol que va ser capaç, amb alguns canvis, de
Després de la interessant “Les noies de la sisena planta”, visió tendra de les criades espanyoles que anaven a servir a la França dels anys 1960, el francès Philippe Le Guay mira ara a la França contemporània, encara que segueix fixant-se en personatges més quotidians . Utilitza com a pretext el teatre i una de
Woody Allen, al qual no li cal presentacions, és autor de moltes interessants pel·lícules, algunes d’elles obres mestres del cinema, i creador d’un món on els perdedors nats, em refereixo als que tenen mala sort en l’amor, tenien per fi el seu just lloc en el cel·luloide. De tant en tant, es posa a les
Hola a tothom novament, Feia temps que no hi entrava, no perquè no volgués fer-ho, sinó per manca de temps. Tanmateix, qui em seguiu a Facebook i Twitter, de tant en tant hi havia de comentaris meus. I perquè tinc una petita col.laboració en una altra pàgina, que només admet texts nous, fets originàriament per