Per a tots els gustos

Hola a tots. Hi soc aquí novament, potser no tan sovint com jo voldria, però a les xarxes socials hi soc cada dia.

Acabo de tornar cap a casa després d’haver passat sis dies a Barcelona, després d’un exili involuntari de tres anys, no per cap problema social o polític, per descomptat, sinó per manca de calers. Com he explicat aquí sovint, em vaig quedar sense feina el Març del 2012, i no vaig trobar feina fins el Juliol del 2013. És a dir, l’estiu del 2012 no vaig poder viatjar per manca de calers, i el del 2013, perquè m’havia sortit una feina de sis mesos, i els meus estalvis eren encara ben minsos.

Aquest any, per fi, vaig poder fer el viatge cap a Barcelona. M’he allotjat a un hotel a prop de la Plaça Lesseps, i he aprofitat per recórrer la ciutat, també vaig anar a diverses platges.

Així he pogut canviar d’aires, ja que només hi havia anat cap a una altra ciutat el mes passat, quan vaig acompanyar a la meva companya de pis cap a Oviedo, per un assumpte personal.

He vist com la nostra estimada Barcelona continua amb l’èxit turístic immens que té, potser massa, però que demostra  que la ciutat té l’atractiu per si mateixa per a la gent de tot arreu. He vist molts turistes francesos, sobretot, recorrent la ciutat a peu, en autobús, al Metro, etcètera.

Fins i tot he pogut veure que a la Festa Major de Gràcia, que va començar la setmana passada, amb el seu habitual èxit, té molta afluència de turistes. A la Plaça de la Vila de Gràcia vaig veure una nit a una família francesa jugant a les cartes com si visqués allà tota la vida. Així és d’acollidora, la nostra ciutat.

A més a més, a l’autobús, una dona francesa deia que Barcelona li semblava molt més neta que París. Tot i que m’estimo molt la capital francesa, que vaig visitar el 2003 i que em va fascinar de valent, jo, com a barceloní (tot i que vaig néixer a Sant Cugat del Vallès), em fa pujar l’orgull.

I que la ciutat és civilitzada, no és la selva que pinten les televisions d’extrema dreta. Això és una obvietat, per descomptat, però ells no saben parlar d’una altra cosa.

I espero, amb impaciència, trobar feina ben aviat, sigui a on visc o a Barcelona, ja que somnio en tornar-hi algun dia. Si algú em pogués oferir feina a Catalunya… què bé que seria, això.

(Les fotos que il.lustren aquest comentari son meves).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!