Per a tots els gustos
La vida és molt complexa. Tot en aquesta vida ho és.
A la seva anterior pel·lícula, “Séraphine”, Martin Provost va demostrar estar fascinat per artistes maleïdes, que mai no van ser valorades prou i van ser gairebé oblidades després de la seva mort. En aquella, era la pintora d’estil naïf Séraphine De Senlis (Yolande Moreau), que va morir boja i oblidada. En aquesta, és la Violeta Leduc (Emmanuelle Devos), escriptora de difícil i tràgica vida, diguem-ne, com de novel·la però en la realitat, que un dia la gran filòsofa Simone De Beauvoir (Sandrine Kilberlain), defensora dels drets de la dona i parella del filòsof Jean-Paul Sartre, descobreix que té un gran talent com a escriptora, amb uns escrits amb un fort component autobiogràfic, directes, secs i amb un gran realisme, i l’ajuda a continuar escrivint. La Violette accedeix, ja que s’havia enamorat de la Beauvoir (era bisexual). Bolcarà en el seu primer llibre la seva duríssima relació amb la seva mare, que la va tenir com es deia abans, “filla il·legítima” o bastarda, cosa que sempre l’havia acomplexat. Comença la pel·lícula en plena guerra, el 1945, amb la Violette casada de conveniència amb l’escriptor homosexual Maurice Sachs (Olivier Py, actor i director del Festival de Teatre d’Avinyó). Se separen després i ella sobreviu com pot, ficada en contraban i estraperlo. Hi troba una miserable habitació a Paris, on viu com un personatge de Dickens. Quan comença a escriure, el seu llibre és publicat, però amb poca tirada, i veu que no surt de la misèria, per això la seva tristesa i solitud augmenta. Té amistat amb el dramaturg Jean Genet (Jacques Bonnafé), el qual li dedica la seva obra “Les criades”, a punt d’estrenar-se. Com la Beauvoir no la correspon sentimentalment, cau en una depressió. Ella li aconsella viatjar, i li fa cas, anant-se cap a Faucon, al Sud de França. Un canvi d’aires que malgrat que té un començament desastrós, a poc a poc li anirà animant i inspirant per als seus futurs llibres. Fins i tot l’animarà a abandonar París i quedar-se per sempre més a Faucon. La Simone De Beavoir seguirà donant-la el seu suport, ja que la Violette per fi aconseguirà l’èxit. Hi morirà el 1972. La pel·lícula ens mostra només una part de la seva vida, que acaba el 1965, però ensenya el coratge i la lluita d’una dona contra terribles adversitats, a més que va ser una pionera de l’escriptura femenina, lliure d’artificis i que mostrava la seva sexualitat lluny dels codis morals de l’època. Aquestes són les virtuts de la pel·lícula. En contra, hi ha la excessiva sordidesa de la majoria d’escenes, que volen mostrar la vida de la Violette com era, sense caure en les simplificacions o els tons suavitzats d’una pel.lícula de Hollywood, i també el to distant i fred, que no ajuda gens a que ens identifiquem amb les desgràcies de laViolette, imprescindible per comprendre-la i que no ens sembli antipàtica. El millor és la interpretació d’Emmanuelle Devos, que tan aviat mostra el personatge com a lluitador, d’altres vegades com a trist i d’altres simplement patètic, digne de llàstima, però no pas en el millor sentit. Això sí, l’autèntica Violette no era maca com la Devos, més aviat era molt lletja, el que l’impedia conèixer homes amb assiduïtat, encara que tingués una apassionada relació amb un home casat de Faucon. La pel·lícula es divideix en capítols, cadascun d’ells dedicat a algunes de les persones que van ser importants dins la seva vida.
VIOLETTE: * * *
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!