Presentació a Barcelona de Cel estàtic d’elevadors, el nou llibre de poesia de Ricard Mirabete. Presentarà el llibre el poeta i crític literari Miquel-Lluís Muntané, l’editor Jordi Albertí i l’autor.
Dia: Dimarts 27 de setembre de 2016
Lloc: Llibreria Claret (c. Roger de Llúria, núm.5)
Hora: 19h
“Spirit on the water”, poema de Ricard Mirabete que pertany al llibre Cel estàtic d’elevadors (Editorial Gregal, 2016) i que vam recitar a l’escenari 3 de La Setmana del Llibre en Català (03/09/2016) amb els músics Guillem Payaró i Alba Muñoz.
Video enregistrat per Agustí Febrer.
Il·lustració de Manu Oriol, L’acte (2015)
QUAND
Quand brûle le vert au sommet.
Quand la lumière décroissante grandit.
Quand l’escargot griffe la branche,
quand il laisse sur mes mains les traces.
Quand glisse la glace jusqu’au visage.
Quand l’ombre croît sur le mur.
Quand arrive l’heure implacable.
Quand le temps s’enroule dedans moi.
Le monde est l’ombre de la fatigue.
Ricard Mirabete, Quand (traducció d’Helena Badell). Poema inclòs al llibre Última ronda (Edicions de La Magrana, 1999).
QUAN
Quan el verd es crema al cim.
Quan en minvar la llum s’acreix.
Quan el cargol urpeja la branca,
quan em deixa el rastre a les mans.
Quan s’esllavissa el glaç fins al rostre.
Quan l’ombra creix a la paret.
Quan l’hora arriba implacable.
Quan el temps s’enrosca dins meu.
El món és l’ombra del cansament.
Ricard Mirabete, Última ronda (Edicions de La Magrana, 1999)
RICARD MIRABETE O LA FI DE LA UTOPIA
per Antoni Nomen
D’UN PARATGE D’OMBRA A L’INICI DE L’ESPERANÇA
per Víctor Mañosa
A les meves mans Nuclear (Terrícola, 2015), un breu poemari sense cap concessió, un treball depurat com si cada poema tingués voluntat de ser essència, nucli. Aquest és el darrer recull de Ricard Mirabete (Barcelona, 1971) i és també un bon exemple dels trets que distingeixen la seva poètica: la cura i el rigor formal, si, però primerament la mirada ètica i una imbricació que fa del paisatge alguna cosa més que el mer continent del poema.
A Nuclear, el poeta és la petjada, i el poema el paisatge que es desplega en ell: “transito melangiós pels camps sembrats/que no admeten cap error. Són camps madurs (…) arribo a l’esglesia de Talló./ Llengua bífida, pedra en ordre/i l’estructura òssia del salm”. Aquí, la mirada de Mirabete s’ha desplaçat cap un entorn més rural i antic, partint dels entorns urbans que definien els poemes de Les ciutats ocasionals (Tèmenos, 2009) i els camins infiltrats d’urbs com els de la Vic difusa que apareix a Radar (Tèmenos, 2012).
Si la natura és essencialment un contrast entre l’amplitud d’allò que ens sobrepassa i la introspecció que ens desvetlla, “la rodonesa del que em dibuixa l’ànim” , tot accés al seu si esdevé un camí espiritual. En el cas de Mirabete, cal insistir en que aquest camí no implica una desconnexió amb el fet humà, o una fugida. De fet, a vegades el poeta és a la penombra, encara que al punt just de “l’inici de l’esperança”, mentre una llum (no “l’única llum dels cims més alts”) il·lumina canyissars, una ermita o els cossos retallats dels maniquins, les runes del segle XXI. I és aquí quan ens adonem que la mirada és també, quan hi ha pensament, ètica −l’altre tret distintiu de la poesia de Mirabete−: “Corrompre’s és allò que no afirmem (…)/ Com la música robada als dies que no vindran”.
A vegades, també el poeta és un mèdium, una voluntat narrativa que és radical poesia, és el cas de “Ruralia” o “La casa abandonada”, poemes que m’han evocat el punyent “Hospital”, de Les ciutats ocasionals.
Un darrer apunt: detalls com la disposició del text, el tacte de les cobertes i el color de la tinta, o saber que els criteris de producció del llibre mantenen una actitud de “respecte a totes les espècies terrícoles”, posen de manifest que Nuclear ha estat editat amb amor. Un plaer afegit pel lector.
VÍCTOR MAÑOSA, article publicat a Caravansari, núm.6 (març de 2016)
Enllaç:
Nuclear és un títol agosarat. Perquè és un adjectiu insòlit en poesia i perquè conté una gran càrrega connotativa i simbòlica. La connotació ve donada per la referència al blanc, especialment en l’àmbit publicitari com a reclam de productes detergents, tot i que desconec l’origen de l’associació “blanc” i “nuclear” ja que, denotativament, “nuclear” significa “relatiu o pertanyent al nucli atòmic”; de manera que el lligam entre les dues paraules té a veure, suposo, amb l’explosió lluminosa que desprèn la bomba atòmica uns segons després d’haver esclatat, la visió de la qual pot causar ceguesa permanent. Pel que fa a la càrrega simbòlica de “nuclear”, en són exponents el blanc de la neu o, millor encara, la claror del sol, també lluminosa i enlluernadora i, per analogia, la de la ment, a causa de la comprensió de fets o de significats. Encara hi ha un altre sentit per a “nuclear”: nucli, entès com centre o matriu o, en el cas de Nuclear, intimitat i interiorització. Mirabete en fa ús de tots tres alhora perquè escriu des del silenci d’una mirada profunda, interior, perquè ens parla dels diferents aspectes del blanc i perquè la llum solar hi és present com a contrapunt de l’ombra o, millor, de les ombres.
El títol, doncs, no és gratuït: si l’autor inicia el llibre amb “Elogi dels cims més blancs” i el tanca amb “Geometria del blanc” és perquè el blanc hi apareix en les accepcions a què he fet referència.
He vist l’única llum dels cims més alts… expressa en el poema inicial, el més llarg, en què el jo poètic pren posició per entendre i parlar del nostre món occidental des de la distància que li dóna la perspectiva de l’alçada locativa i de l’experiència vital. La muntanya, indret que l’allunya de l’urbs en què el jo transita habitualment, li permet abastar més enllà de la mirada quotidiana i així arribar a la comprensió de l’evolució de l’ésser humà, cosa que el porta a fer una crítica del racionalisme i del món tecnològic que allunya de la naturalesa, a constatar el dolor que comporta el buit de la societat postindustrial i a evocar el gaudi de la rebel·lia, “el crit de la revolta”.
La rebel·lia s’expressa amb la referència a les revolucions dutes a terme en els darrers anys: les polítiques, derivades de la filosofia de Hegel, basades en la racionalitat idealista, i l’intent de superació d’aquestes per moviments avantguardistes com el surrealisme i, posteriorment, per l’anomenada “generació beat” i els moviments underground, així com el feminisme i el pacifisme (Vam enderrocar el castell militar i el patriarcat). Del surrealisme tria Miró (tot i que en el poema “La vie”, la referència és l’època blava de Picasso): “He viscut un migdia llarg amb Miró...” -fixem-nos en la importància de la llum, del sol- “m’he tallat els dits en un llenç d’atzar...” L’atzar, present en l’obra de Miró com a “objecte trobat”, és un element que introdueix imprevisibilitat a la vida “ordenada” i burgesa. L’atzar, a mans de l’artista, converteix en art allò que la natura o la societat escup perquè ho situa en una dimensió nova. Més endavant, Mirabete, en el poema “Un curtmetratge marí”, fa un ús bellíssim d’aquesta paraula: El mar nua la sorpresa / i latzar dels seus llavis /al ritme d’una ferida estesa / a l’escuma de les ones.
També Nietzsche ressona en “Elogi dels cims més alts” – vegem un fragment del poema nietzscheà Cap a nous mars1 o recordem Així parlà Zartustra-: la solitud, la resplendor del sol com a contrapunt de la foscor, la crítica al racionalisme, la visió àmplia i àcida de la societat, el vitalisme i l’esperança en el futur. Mirabete escriu: La fageda era el seu món i cada arbre nascut/ era una peça irrepetible de la celebració. I més avall: La música dels astres és aquí un bes sonor / i el sol, de nou, és l’abraçada del futur. Si anem al poema “Cançó de l’estar en el punt extrem”, hi veurem que acaba amb la consigna vitalista “Tot és en això: viu!”.
Mireia Calafell, en el comentari adjunt del llibre, interpreta a la perfecció el sentit de la carnalitat del blanc en el poema “Geometria del blanc”, que clou el poemari. I és que al llarg dels trenta-un poemes, la sensualitat hi és constant, una sensualitat que es desplega en les múltiples referències als sentits o a les experiències sensorials: ulls, mans, llavis, carn, sang, embrió, pell, so, nas, cabells, fesomia, ferida, rostre, fred, crinera, carícia, gest, escot, dits, cordes vocals, bes, petjada, cos, palmell, desig, olor, braç… També l’erotisme i l’amor hi són presents: en el desig (Embrutir-se és no créixer a l’aire lliure / de les besades...), en la constatació de l’absència de la persona estimada (De la llunyania i del naugfragi / ella va ser ombra del meu cos), en el seu record (Ells dos travessen la platja / fins a l’escullera. Davant seu el mar) i en el rebuig dels cànons estètics artificials imposats socialment (Aquells rossos blancs mal civilitzats i decadents / que cantava Víctor Bocanegra.).
La vista i l’oïda són els sentits predominants. Només cal adonar-nos de totes les al·lusions a la vista: la mirada i els ulls tenen un paper preponderant. I amb ells, no solament les imatges que contempla sinó els colors a què fa referència: a més del blanc, el verd, el blau, el negre, el groc… I no solament els colors sinó també el grau de claror, des de la lluminositat del migdia a l’ombra més fosca de la nit perquè la contraposició entre llum i ombra és necessària per afirmar l’una i l’altra.
Pel que fa a l’oïda, gairebé en cada poema apareix una al·lusió al so o al silenci, també com a contrapunt l’un de l’altre. El so és paraula, cançó o música. Mirabete, a més de poeta, ha estat crític musical i, per tant, la música (i les referències musicals) recorre la seva poesia. Però allò que fa possible el poema és la Paraula. I el crit. El crit com a revolta, de vegades muda, íntima; de vegades sorollosa, col·lectiva.
Íntimament vinculada a la paraula, apareix una recerca constant, al llarg de Nuclear, que em fa retornar a Nietzsche: la de la transcendència a través del Temps. L’ahir, l’avui i el futur s’entrellacen mitjançant la paraula creadora de l’instant, un instant que és més enllà del Temps perquè és somni, esperança, amor i bellesa alhora. I és salvació. Vegem, en un fragment del poema “L’ull estàtic”, el lirisme d’alta volada que tan bé domina Ricard Mirabete:
És un pou de gebre l’ull de la lluna. Té la rodonesa del desig esparracat i aquella veu silenciosa d’un temps -o d’un desordre de mans- que em salva.
Aquesta és la recerca i la troballa més important del llibre. Com si, mitjançant la paraula, convoqués el silenci de déu. No puc estar-me de transcriure, com a cloenda, “Ell ens mira”, on tots els elements esmentats s’entrellacen i ens projecten a una visió metafísica que només pot fer possible l’experiència de la poesia:
Amb les mans lligades
al motor del temps,
ens mira.
Tensa les cordes vocals
i no en surt cap paraula.
Ara escolta una melodia
que altres diuen que és el silenci
mentre dibuixa mentalment
l’espai buit del món.
Des del més distant dels mons possibles. On l’emoció és el dictat del foc primigeni
que promou l’harmonia preestablerta de molt temps abans, des de l’origen del so. Ens mira de lluny i ens allarga la mà del temps. Des d’una altra llum, des de l’origen del so.
Isabel Ortega Rion, article publicat a la revista FòrumGrama (15/12/2015)
1“Tot resplendeix nou i renovat, / el migdia s’endormisca en l’espai i el temps-:/ Només el teu ull – enorme / em contempla, oh, Eternitat!” (Cap a nous mars)
(Alles glänzt mir neu und neuer, / Mittag schläft auf Raum und Zeit-: /Nur dein Auge -ungeheuer /Bickt mich’s an,Unenedlichkeit! (Nach neuen Meeren))
Enllaç: FORUM GRAMA
CELEBRACIÓ
Més que la nit, el doll d’aigua fendint
les voltes amagades de l’oblit.
Encara més que el doll, celebració
cap al groc lluminós i pur de l’ombra
del sol als teus llavis: balança o càntic.
Qui trasllada el pes de l’obscur
cap a la cançó nua?
CELEBRAÇÃO
Mais do que a noite, o jorro de água a fender
as voltas da água escondida no esquecimento.
Ainda mais do que o jorro, celebração
para o amarelo luminoso e puro da sombra
do sol nos teus beiços: balança ou cantiga.
Quem desloca o peso do obscuro
para a canção nua?
QUAN LA NIT CALLA
Quan la nit calla
rere els límits de la tarda,
reposa i calla
perquè torni una claror arran de mi.
Els dictats del vent que trontolla
pels porticons i que es fa veu
i intimitat.
Tot el que s’esdevé ho compto endins dels ulls.
QUANDO CALA A NOITE
Quando cala a noite
por detrás dos limites da tarde,
repousa e cala
para uma claridade voltar ao pé de mim.
Os ditados do vento que buliga
pelos portões e que se torna voz
e intimidade.
Tudo quanto se converte, conto-o por dentro dos olhos.
LA MELODIA DEL BUIT
Davall l’abisme cru del ponent
la hipnosi de la caiguda
allarga la melodia del buit.
Ells dos travessen la platja
fins a l’escullera. Davant seu el mar
-la sola marca del límit, el pes fluctuant-.
Rere seu, l’escomesa bruta del món.
Les roques calcigades.
A MELODIA DO VAZIO
Por debaixo do abismo cru do poente
a hipnose da queda
alonga a melodia do vazio.
Ambos deles atravessam a praia
até o quebra-mar. Perante eles, o mar
– a única marca do limite, o peso flutuante.
Trás eles, o sujo empurrão do mundo.
As rochas caminhadas.
© Texto: Ricard Mirabete
© Tradução: Xavier Frias Conde
Enllaç: TransPoética
Blog del poeta Xavier Frias Conde
Títol: NUCLEAR.
Autor: Ricard Mirabete
Editorial: Terrícola
Lloc i any d’edició: Granollers, 2015
L’olor de la calma
La nova proposta de Ricard Mirabete beu en alguns dels tòpics que marquen la seva poesia anterior i que de mica en mica van construint un corpus íntim i personal que l’identifiquen a ell i a la seva poètica.
Nuclear, ja té la força en el títol, ens anticipa que caldrà dirigir la mirada endins, vers l’essència de les coses.
Serà un viatge que demanarà un esforç al lector, perquè cada vegada més la seva poesia s’acosta al trobar clus dels antic trobadors, on calia estar atent per entreveure-hi el missatge.
No penseu però que els versos s’enfilin cap a la incomprensió. La seva, és una poesia ran de terra, ran de paisatge. Sovint amarada de natura però també present en la civitas, com hem vist altres vegades.
El llibre té, a tall de pròleg, una deliciosa postal amb un text de M. Calafell que guia a l’orb lector cap a la llum dels versos de Ricard Mirabete.
El món interior del poeta és un eix que travessa l’obra “Tot el que s’esdevé ho compto endins dels ulls”. Però també ho és l’altre, que es fa present en la tendresa, l’amor, la maternitat, l’erotisme, la perla fosca pintada al seu escot…escriure’t una poètica dels llavis.
La terra i el paisatge aspre tan nostrat es veuen reflectits en molts poemes d’una rudesa colpidora, prop d’una estètica grunge quasi. Semblen quadres o fotografies que plasmen un paisatge que decau, on hi regna la solitud i l’abandó. La força dels còdols, de les pedres, de la roques i la identificació amb aquests elements per part de l’autor es veu reforçada per la presència i la força del verb sóc en molts versos.
Sap jugar amb els mots perquè emocionin, hàbil en l’ús de l’anàfora, sublim en la metàfora: Els dits s’adormen com pètals d’aram… poetitza la descripció del món que l’envolta.
L’estructura de falla o la presència de Picasso en algun poema fan present un cert ressò de les avantguardes, però de manera omnipresent, com ja hem vist en obres anteriors, la música continua sent una constant. Sovint la paraula melodia està al servei dels conceptes, Lletra i melodia travessen el matí advers del comiat… i de la descripció del món interior que trobem en la nit, en els carrers empedrats, en el pla, arrels i canyes i en l’alta muntanya, en el blanc nuclear de la neu… que contrasten amb la descripció de la ciutat llòbrega, poc acollidora per a l’ànima del poeta que necessita l’olor de la calma per fer-se poema.
Anna Ruiz Mestres, article publicat al 3 de 8 el 9 de novembre de 2015
SEGON SECRET
Encara m’estic a l’extrem
d’una corda d’espirals.
M’empasso el bosc i mossego
la calç que venia dels teus llavis.
Desviure’s enmig del verd i del secret
embadalit, negre i arrissat del do
que m’ha omplert de saliva i temps.
A la cara hi duc un cau d’onades
i el vent que hi has deixat caure;
és com si existís una revelació posterior
que no pot deixar de ser el que és:
premonició de l’acte segon.
RICARD MIRABETE
Segon secret (2015) de MANU ORIOL
L’ACTE
Alegria. Ascetisme
embolcallant l’ésser malmès.
Com un redós la ferida rere la sang.
El crit menys humà
de cada estat d’impuresa.
Alegria des del llindar desèrtic;
blau desesper de tanta fam de verd.
Ple de res en l’insomne vent d’alegria.
Sagnar la ment i arraconar-me en òrbites planes,
regularitzar les capes espirituals i ser un cos suant.
Amb els llavis deserts que nodrien l’arrel més seca
retrobar-nos on ens deixà l’ahir.
D’un bes prendre’t tot l’ànim de son de l’alegria.
Endur-me’l com un plec humit de llavis verges.
Deixar, doncs, les flors per als altres
i ser en el teu cos nu que es menja el meu cadàver.
RICARD MIRABETE
L’acte (2015) de MANU ORIOL
El poeta Ricard Mirabete. Foto: Ariana Nalda
14 lectures:
El procés, de Franz Kafka.
El pare Goriot, d’Honoré de Balzac.
Drames rurals, de Víctor Català.
Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor.
Míster Evasió, de Blai Bonet.
La dona errant, d’Helena Valentí.
Les flors del mal, de Charles Baudelaire.
Poesia completa, d’Ingeborg Bachmann.
Poemes, de Gottfried Benn.
Poemes escollits, de Joseph Brodsky.
Poesia rasa, de Joan Brossa.
Raó del cos, de Maria-Mercè Marçal.
Tres relats de Sant Petesburg, de Nokolai V. Gógol.
Senilitat, d’Italo Svevo.
14 cançons:
Kowalski, de Primal Scream.
Radar, de Morphine.
Rental car, de Beck.
Novocaine for the soul, d’Eels.
Hotel Illness, de The Black Crowes.
Freedom rock, de Frank Black.
Dignity, de Bob Dylan.
Radar, de Radio Futura.
Estratosfera, de Lagartija Nick.
Tots els motors, d’Antònia Font.
Gribi bestial, d’El Petit de Cal Eril.
Cel salat, de Maria Coma.
Half & Half, de The Mighty Fools.
Núvol, de Jordi Calvet.
NUCLEAR. ENTRE EL BLANC I L’IDEALISME
Per SUSANNA GONZÁLEZ TURIGAS
D’ençà de la publicació de Nuclear, les ressenyes han fet palès que el llibre permet interpretacions diverses i obre espais molt interessants de discussió. Un dels aspectes que més s’ha esmentat ha estat la referència al blanc, correlat de la puresa de la idea, i el posicionament del jo poètic que el fa proper a l’idealisme. Ricard Mirabete camina pels cims més blancs i s’acosta al paisatge constituint, amb ell, un espai unitari i essencial.
Però no ens hauria de sobtar que en el primer poema faci referència a l’idealisme de Hegel de forma irònica: Vam copiar noms, i conceptes- i ombres!- dels hegelians / -Oh, bella fonètica abstracta!- per pintar natures mortes. … Ara ballem. És cert que, malgrat la conclusió més aviat dionisíaca de l’Ara ballem, el jo poètic es manté durant tot el llibre (com un jo no fragmentat) i s’explica o es fa conscient en la contemplació de la natura. En aquest cas, el tracte amb l’entorn no és dialèctic, com passa a l’idealisme dur de Hegel, sinó emotiu: Hem estimat cadascun dels dies de la natura.
Nuclear em fa pensar en l’idealisme romàntic de Schelling. Si Hegel concebia el Jo com a incondicionat (lliure), en contraposició amb la natura condicionada (sotmesa a les lleis de la ment, i discurs del Jo per assolir dialècticament l’autoconeixement), Schelling entenia la natura com a incondicionada. El poeta és aquell que resol l’oposició llibertat-necessitat en saber veure en la natura la força creadora i l’expressió estètica (veritable, bella) de l’Absolut. L’Art -i la poesia al capdavant- concilia els dos àmbits. La poesia es reivindicarà com la més alta forma de coneixement. Coneixent la natura ens coneixem a nosaltres mateixos i, en aquest autoconeixement, coneixem veritablement el món. Potser per això l’autor s’ha declarat sempre més proper a l’estètica que a la política.
De fet, Schelling parla de la necessitat que l’home s’integri en el paisatge. El paisatge és un estat de l’ànima. L’ànima reconeix i es reconeix en aquest tracte. Veu la bellesa i troba l’espiritualitat en el paisatge, i hi estableix una relació emotiva que, en el poeta de Nuclear, no quedarà escindida de la carnalitat.
En Elogi dels cims més blancs passa de la primera persona (He vist els pobles de tot el món) a la veu col·lectiva (Vam somiar-nos com el que som just ara) però, un cop afirmat el subjecte, revisa allò que ens havia semblat el final del trajecte i ho declara inútil. El ball, la celebració, serà la manera de connectar amb l’innominable, la via pel coneixement. Així, en el poema que porta per títol Celebració, el jo poètic serà la superació de l’antítesi entre l’ombra i la llum, allò que no es pot dir, només ho dirà la poesia: Qui trasllada el pes de l’obscur/ cap a la cançó nua?
Ara bé, el jo poètic, no fragmentat que dèiem al principi, no és un nucli dur com va esdevenir en l’idealisme. La circularitat, com a representació d’aquest nucli inclusiu, és present en el desenvolupament del llibre i es reprodueix en molts dels poemes. El jo no pot sortir de si mateix, potser perquè ho abasta tot; és com la boca de l’abisme on el blanc no és pur, sinó prenyat, on el silenci acull totes les veus. Aquestes veus que ressonen en poemes com Ruralia imprès en els solcs del viarany inquiet- / la veu culpable de massa matins fora del mot, un món que s’exhaureix. O a Quan la nit calla reposa i calla/ perquè torni una claror arran de mi i acaba Tot el que s’esdevé ho compto endins dels ulls.
L’Absolut no és ja un Tot que un dia es resoldrà, sinó un Infinit que no es resoldrà mai. L’acostament de l’home a l’infinit té lloc en la contemplació i el llenguatge per referir-s’hi només pot ser poètic. Veurem, llavors, aparèixer el misteri, l’el·lipsi mantinguda a Després del tro on el misteri es cargola en ell mateix Després del so / percudit en la memòria / d’una primera paraula… / Després del tro/ que s’allarga. La combinació de l’el·lipsi i la circularitat reforçarà aquesta imatge abissal.
Per altra banda, no hauríem de passar per alt el rerefons ètic del llibre. Ètica i estètica sempre han anat lligades. Durant tot el poemari el jo du el tempo del paisatge, camina al seu pas, se’n fa càrrec. Això li dóna un manera d’estar i l’hi confereix un caràcter. Hi ha un poema, molt bell, on es fa evident l’encaix de l’home i el paisatge en aquests dos aspectes. Aquest poema, titulat Cançó de l’estar al punt extrem, diu transito melangiós pels camps sembrats/ que no admeten cap error. Són camps madurs… Al final del trajecte Ja res tem el vespre i les passes reposen al banc de fusta./ Tot és en això: viu!
El llibre, polièdric, va deixant entreveure la seva multitud de cares.
Fotografia: Antonio Moreno
El blanco como paisaje de la mente, como espacio esencial, como núcleo… Ya sea en las cumbres nevadas de un valle solitario, en la bruma difusa de la medianoche o en la luz mortecina de un día de invierno, el blanco inunda los poemas de Ricard Mirabete. Entre la lírica, la filosofía y la introspección, Nuclear (Edicions Terrícola) construye un cosmos oníricoy de luminosa belleza en un delicado canto a una naturaleza: el paisaje refleja el yo poético,transmutándose en pura psique.
«El concepto del blanco da coherencia al libro. Hay muchas referencias temáticas a este color, que también es una metáfora. En filosofía se asocia al idealismo, a un mundo de ideas no contaminado. También el blanco nuclear conlleva una carga de limpieza absoluta o de detergente. Hay muchos niveles de lectura: el núcleo sugiere una esencia y remite a las células, luego está la física cuántica y la noción de estructura nuclear, compacta como una piedra», explica Mirabete en referencia a ese blanco metafórico y al título de un libro que se lee como una circunferencia, con un final que es un principio y viceversa.
Poeta discreto y de tempo lento -el reposo que exigen ciertos versos-, Ricard Mirabete se licenció en Filología Catalana y ganó en 1999 el Pemio Amadeu Oller con Última Ronda (La Magrana). Desde entonces ha publicado La gran baixada (en 2004, libro que la editorial Emboscall reeditó en 2014), Les ciutats ocasionals (en 2009 escribió esta oda urbana a Barcelona, con poemas titulados como sus calles) y Radar (del 2012, un canto a Vic, otra de sus ciudades).
Pero en Nuclear Mirabete se sumerge en el silencio del campo, donde pervive el mito del bon sauvage y ese estado de libertad en la naturaleza sobre el que teorizó Henry Thoreau. «Al final te ves en la naturaleza. La identidad de uno mismo se une con el mundo natural», apunta Mirabete. Y en Nuclear conviven dos geografías que el poeta funde:la íntima y la puramente física, que se despliega en bosques, montañas, ríos… La soledad fluye con el manantial salvaje, el abismo interior se desborda en los picos escarpados y la conciencia se pierde entre los senderos del campo. Sólo un poema irónicamente titulado La runa de l’espectacle rompe la quietud deRuralia, Quan la nit calla o Després del tro. Y lo hace como una agresión:la ciudad más deshumanizada, esa Barcelona de centros comerciales como La Maquinista, Glòries o Pedralbes, irrumpe en las inmaculadas páginas de Nuclear como contraposición del bucólicolocus amoenus de la vida natural. «Es una nota discordante dentro de la armonía y la paz de la naturaleza. Quería incluir una crítica al mundo contemporáneo en el que vivimos y enfrentarlo a ese equilibrio natural, pacífico, de un entorno más primigenio», admite.
Nuclear destila luz y esperanza, a pesar de algunas heridas y soledades, de líneas de tono crepuscular. Cuando describe el campo (que es el de Bellver de la Cerdanya, su pueblo de veraneo) resuenan ecos de Cesare Pavese, aunque sus referentes más inmediatos estén en la tradición catalana, de Brossa a Vinyoli.
Mirabete experimenta con la métrica y la forma, con versos directos y elegantes que exploran formatos narrativos (prácticamente una prosa poética), versos fronterizos (una línea divisoria entre estrofas, que marca un punto de reflexión, una pausa), ritmos silábicos de gran musicalidad y composiciones breves (el bellísimo No és, tampoc es casi un haiku sobre el tiempo y el instante efímero). Mención a parte merece el propio libro de Edicions Terrícola, una editorial independiente y artesanal dirigida por dos poetas, Joan Duran y Esteve Plantada.Nuclear es un pequeño objeto en sí:un liviano volumen de páginas blanquísimas (con papel ecológico) y versos en tinta azul cobalto (un detalle sorprendente que cambia la experiencia lectora, volviéndola prácticamente táctil).
enllaç:
SARGIR LA CLIVELLA
Edicions Terrícola, 44 pàgines. Granollers, 2015.
Nuclear, de Ricard Mirabete
Com a escriptora sé molt bé el que costa trobar un títol del que et sentis satisfet, ha de dir sense dir, ha de suggerir, ha de resumir tot el contingut de la teva obra. Per què Nuclear? Nuclear: relatiu o pertanyent al nucli. (Enciclopèdia catalana).
En Ricard Mirabete ha encertat de ple en el títol, els seus poemes des del blanc més pur ens endinsen en el que seria el nucli del viure, cada un d’ells ens porta a profundes reflexions del que és la identitat humana. Cercar el blanc pur amb consciència i espolsar-se de les mans la pols, més que res per no amuntegar-la. Això és el que fa d’una manera bellíssima l’autor.
En llegir el seu llibre tens la sensació que camines al seu costat, d’un poema a l’altre, d’un indret a l’altre; en altres poemaris seus els indrets eren urbans, ara majoritàriament ens situa a la natura, on tot és més net, més clar, menys contaminat. On fins i tot la pols de batre li fa pensar en la crinera del sol, magnifica imatge per cert. En aquest transitar ens ofereix també una reflexió sobre el que és la paraula, inclosos els silencis i els jocs de la paraula, nucli de la poesia: i ja no és paraula el so de l’onada.
El poemari comença amb el que ell reconeix com una declaració d’intencions: Elogi dels cims més blancs, on en el quart vers ens diu He vist l’única llum dels cims més alts i aquesta llum blanca, neu, lluna, calç, sal, núvol, cos, l’acompanyarà al llarg de tots els poemes; llum que poèticament ens explicarà com conviu amb altres il·luminacions: l’absurda, la fosca, la insòlita, la tènue, i tantes d’altres que els homes som capaços de crear.
L’abisme, el buit, el dol, la solitud, desfilen en els poemes d’en Ricard per ressaltar aquest seu blanc nuclear. Així, per exemple, llegim que No alcen camins els homes que apleguen/ tresors de pols. O la profunda reflexió del poema El soterrani on escriu que Embrutir-se és no créixer a l’aire lliure/ de les besades. Caure en el buit/ sense el braç de la compassió.
No hi ha llum sense ombra: l’ombra del sol als teus llavis. No hi ha claredat sense obscuritat, una nit d’estels folls. Ombrejar, donar llum, enllumenar, il·lustrar, adornar, clarejar… això és el que fa amb paraules en Ricard Mirabete a Nuclear, i ho fa des dels cims més alts fins als barrancs més profunds, tot celebrant la vida, arriscant-se a viure-la en plenitud, des del nucli. Tot és en això: Viu!
El poeta ho compta endins dels ulls, reflexiu, serè, en pau amb si mateix.
MARTA PÉREZ I SIERRA
Foto de l’autora: L.Bernis
Enllaç al seu blog: