Nuclear és lectura recomanada per La Petita Llibreria!

Us presentem un poemari que comença amb blanc “Elogi dels cims més blancs”, una anàfora excel·lent del jo, i acaba en blanc, “Geometria del blanc”. Ara us toca descobrir per vosaltres mateixos si el blanc té diverses tonalitats.

Enllaç al blog de La Petita Llibreria

LA PETITA LLIBRERIA

Nuclear, de Ricard Mirabete: una lectura

Acabo de passar pel tràngol de la festa de graduació de 4t d’ESO, i encara estic amb aquell fred al cos que et deixa el postpart. Com a tutor, em tocava de fer una mica de discurs, i com sempre vaig escombrar cap a casa, tot i que per dissimular, a més de l’última classe de literatura els en vaig esquitllar una de tutoria i una de llengua. Tot resumit en el pretext de sempre: l’homo se l’ha anomenat sapiens, i després han vingut els matisos que l’etiqueten com a animal simbòlic i lingüístic. I així hem viatjat, en uns pocs mil·lennis, del gest d’oposar el polze a pintussejar les cavernes i a la Bíblia, i d’aquesta, en unes quantes centúries, al Tirant, Les fleurs du mal i la A d’en Brossa, que és una mena de retorn a l’essència.

Quan explico la poesia visual d’en Brossa, els nanos sempre em miren entre divertits i escèptics, convençuts inicialment que allò és una bertranada. Hi ha una bona part de la poesia contemporània que juga la carta d’amagar el sentit («el sentit és el silenci», que deia en Comadira) darrere uns panys de paret absolutament críptics. No és pas el cas del llibre que avui ens reuneix aquí, que com us intentaré explicar després té més de llum que no pas d’ombra. A la mainada, qualsevol tirada de versos els sembla, d’entrada, un repte inabastable, fins que aconsegueixes de fer-los entendre que la primera cosa que cal fer és deixar-se seduir per la paraula nua de sentit, i aquest ja et vindrà donat quan hagis acceptat el joc. Com davant de l’art anomenat abstracte (i el conceptual), que redueix el color i la forma a la mínima expressió per fer brillar l’essència –un quadre radicalment monocrom, absolutament uniforme, pintat tot de blau, o una tassa de cafè robada d’un bar i exposada al MACBA dins d’una urna, que la sacralitza i la converteix en ésser artístic.

Tinc la certesa d’haver entrat en la poesia actual tard i malament. Divuit anys de professor de literatura en una escola et poden acabar convertint en un expert de segona en poetes morts (ah, el currículum!), desconnectat de tot allò que neix i creix en entorns més propers que els sepulcres de Marchs, Verdaguers, Maragalls, Carners, Arderius, Vinyolis i Marçals (permeteu-me, aquí, una bestreta d’excuses per les cites i referències a d’altres autors que inevitablement se m’escaparan, i que no pretendran encasellar els poemes d’en Ricard per fer-vos-els més païbles, ni adornar la meva exposició, simplement donaran fe d’allò que m’ha vingut al cap mentre els llegia). Un cert deix d’endogàmia en els cenacles poètics d’avui m’ha servit de pretext per mantenir-me’n lluny i per disfressar una inconfessable desídia, però en Ricard i la seva poesia m’han ajudat a trobar una escletxa per on entrar discretament, amb més voluntat d’aprenent que de professor.

Perquè escrivim poesia? Probablement pel mateix que conversem. Tots els nostres actes ens justifiquen, però el que ens justifica com a humans és tan sols el llenguatge. I tant la poesia com la conversa, amb tots els farbalans marejadors que vulgueu, acaben versant sobre el mateix tema, l’únic: Qui sóc? Per tant, totes les converses són una, tots els poemes són u. Nuclear es llegeix com un sol poema, encara que cadascun dels que el conformen tingui entitat per si sol. Aquesta idea del sentiment d’unitat l’he vista en autors tan dispars com el Maragall de «L’oda infinita» («Tinc una oda començada / que no puc acabar mai») i Màrius Sampere (en una entrevista recent deia: «Tota la meva vida, tot el que he escrit –de fet– és un sol poema.»), per citar-ne un parell. O en el món paral·lel del rock: Pink Floyd i els seus discs conceptuals, o Neil Young etzibant un «It’s all one song» a un que des del públic li recrimina que totes les cançons sonen igual, a Year of the horse. A Nuclear, en Ricard busca, és clar, el qui, el jo, a través d’una mirada que, aquest cop, es trobarà en la natura, així com abans pot haver-ho fet als cims dels edificis i a les valls dels carrerons. Un dels epígrafs que obren el llibre resa: «Les muntanyes són la teva ment». Em ve al cap la Caterina Albert i la seva Mila, perdent-se entre «onades de muntanyes» per trobar-hi aquest jo.

Així doncs, es fa difícil, sense trair-ne l’essència, trobar poemes que defineixin el llibre, perquè no sembla un poemari premeditat, sinó un recull d’estats mentals, o potser el reflex d’una fase vital que persegueix la llum pels cims més alts, reflectida en tots els colors del blanc (calç, neu, lluna, núvol…). Poemes lluminosos que no deixen de trair, però, una certa predilecció per la llangor nocturna. «Quan la nit calla» pressent la nit i li agraeix el silenci «perquè torni una claror arran de mi»: el desig de nit porta implícita la promesa del dia; el darrer vers («Tot el que s’esdevé ho compto endins dels ulls») dibuixa la simbiosi entre el jo i la natura, i em retorna al Maragall de «Les muntanyes» («Tot semblava un món en flor / i l’ànima n’era jo»).

Són aquests ulls que escriuen en el quadern del paisatge amb imatges poderoses com la de l’església de Talló («llengua bífida, pedra en ordre / i l’estructura òssia del salm»), el pleniluni («és un pou de gebre l’ull de la lluna»), el sol («Negres corrues de pensaments / nien a la crinera dels cavalls del sol») o «La casa abandonada», la que et construeix una història al dedins, així com el poeta sap que cada poema que basteixi serà lliure de suggerir mil històries al cap del lector.

El maó que en Ricard utilitza per alçar els poemes de Nuclear és més el sintagma que el vers, és més la frase que l’oració. «Després del tro» passeja amb nosaltres pel cable de funàmbul d’una circumstància de temps que no troba el seu verb. Aquest mateix poema il·lustra una constant del llibre, una lleu anarquia en la puntuació que esbulla els cabells del vers, i l’absència gairebé total d’encavalcaments, llevat d’algun de suau o imperceptible. Aquí sembla pertinent preguntar-se si Nuclear defuig la cotilla del recompte sil·làbic i abraça el risc del vers lliure. Tècnicament, sí. Però no pas lliure del constrenyiment a la idea depurada al màxim. I amb una musicalitat no buscada, però sí viscuda, a la manera del qui llegeix el món en vers.

La recerca del jo s’entotsola al deliciós nocturn «En la casa transiten les mateixes veus», on aquells ulls que sempre busquen «s’allunyen de la llar dels pares» per fer «una ullada cap enfora», però no es resignen a aquesta solitud, i després de baixar al soterrani d’ells mateixos, es projecten fins a l’allò, l’«Ell que ens mira», potser des d’un pantocrator romànic que es fusiona, com tot, amb el paisatge, i esdevé foc, temps, llum i so.

Aquest ell-ull terrible es veu reduït, sublimat potser, a un tu carnal a «Ets el paisatge» (i després, encara, a «Perla fosca»), en què el jo li atorga el mateix poder d’esdevenir paisatge i justificar-ne l’arquitectura desfermada. Baixar dels cims i els èters, i de les entelèquies del vers, per arribar a la matèria, a l’animalitat estricta, i compartir l’instant.

Inevitablement apareixen alguns flaixos del record ensutzat de l’urbs: «La runa de l’espectacle» és un punyent al·legat antiMaquinista-Glòries-Pedralbes en què ens veiem com Sísifs empenyent rost amunt l’absurd de la nostra mesquinesa.

I al llarg del camí, del viatge, sempre el quadern a la butxaca, el vers esmolat al caire de l’abisme de la llengua, per entendre’s… si és que això és possible, perquè el poeta ho deixa en suspens a «El so del somni»:

Passejo totes les ànimes dels qui encara són a casa

amb la por de no trobar el seu carrer;

tal com jo no comprenc el meu somni.

A la fi assistim al deseiximent generós del poema, quan el poeta el deixa lliure i l’ofrena al món, que ja no sigui seu:

Aquell i no pas l’altre, el jo aquell

indefugible com la mà que t’escriu

el pur instant. […]

[…]

Aquell és el poema que et mira.»

La responsabilitat terrible de qui fa versos: dir-se el món per intentar saber-lo i trobar-hi l’encaix d’un mateix, i després pintar les paraules a les parets de la caverna perquè l’homo (sapiens-simbòlic-lingüístic) s’hi pugui emmirallar.

 JORDI SERRA I GARRIDO, text de la presentació de Nuclear a la Llibreria Cafè Context, de Girona, el dissabte 27 de juny de 2015.

Enllaç al blog del poeta Jordi Serra i Garrido:

Òlsmut

Ricard Mirabete acaba de publicar el poemari ‘Nuclear’ dins la col·lecció Llibres de l’afrau, d’Edicions Terrícola. Carles Morell ha conversat llargament amb ell sobre aquest nou llibre i Ariana Nalda li ha fet les fotos a la llibreria La Calders. 

Ricard Mirabete | © Ariana Nalda

CARLES MORELL: Felicitats pel llibre, Ricard. Com va dir Jordi Valls a Núvol, aquest és un pas important en el teu camí poètic. Hi ha epifonemes potents i versos esticomítics com els de “La casa abandonada” que casen perfectament amb l’activitat de condensació que has fet (en la teva poesia, la tensió no acostuma a ser sintàctica, sinó en tot cas temàtica, malgrat que és força homogènia per coherent). Et fa l’efecte que aquest és un llibre destacat de la teva producció?

RICARD MIRABETE: Gràcies! Sí, potser perquè és el més recent, però és el llibre de què estic més content. És el meu estil o la meva veu poètica no condicionada per un argument o una temàtica com ara el marc urbà. Tenia clara una idea de llibre i escrivia poemes tenint en compte aquesta idea. Així com en d’altres hi havia el context de les ciutats de Vic o Barcelona, aquí era escriure poemes sense cap condicionant extern.

Una constricció? Per què abans hi era, aquest condicionant?

Bé, era un condicionant extern però que no em limitava, sinó que em permetia situar els llibres temàticament, i desenvolupar un estil més unitari de llibre.

Perquè ja ho vas fer? Vas consolidar-ho i vas passar a una altra cosa?

Una de les meves obsessions era viure a la ciutat, mirar-la, descriure-la poèticament. Ara volia canviar, perquè ja ho vaig fer, sí.

Parlem del títol i de l’estructura. A part de la identificació del jo amb un paisatge que acaba transmutat, de cims blancs, o el blanc de la pàgina, per al DIEC, Nuclear és “Relatiu o pertanyent al nucli atòmic”. Té alguna altra connotació, el títol? És per això que aquest llibre no està dividit en parts, sinó que l’única divisió és el poema mateix?

Jo crec que no són les úniques interpretacions o sentits que té el títol Nuclear, que abans era Blanc nuclear, una idea que em donava unitat. “Elogi dels cims més blancs”, el primer poema, o l’últim, “Geometria del blanc”, en serien exemples. També té el sentit de la fissió nuclear de què ha parlat Jordi Valls a Núvol. Quan un àtom esclata i genera un altre àtom, però que depèn del primer.

Com els poemes, diríem? Són aquestes baules.

Exacte, són el blanc i l’ambientació rural, les baules. Són els canvis principals. Són carrers però carrers d’un poble. Jo busco una atmosfera, i per crear-la parteixo d’una ambientació (també geogràfica). Quan jo escrivia de Vic o Barcelona l’ambientació venia donada per l’espai, no només pel to, perquè el to el pots canviar.

Tornant al principi, Nuclear també podria ser el nucli de la teva obra poètica, ara per ara.

M’agradaria que fos una síntesi de les meves motivacions i del meu estil, és a dir, que un poema remeti a l’altre, que el llibre sigui homogeni. Seria una síntesi estilística.

Quan Josep M. Esquirol defineix l’adjectiu íntima, que acompanya el substantiu “resistència”, en el seu darrer assaig de fa quatre dies, es refereix a una resistència “no en tant que interior sinó en tant que propera, pròxima, i també en tant que central, nuclear, del si mateix”. L’escriptura és, en algun sentit, per a tu, una resistència?

En tots els sentits. El que jo escric es pot dir que em serveix com una resistència íntima davant del món exterior. Jo proposo la meva visió de veure el món, les persones. És una resistència perquè el món és evident que pesa més que el que pugui pesar la meva visió individual. Sempre que defenses una proposta estètica és una resistència. T’has de presentar en societat, diguéssim. Has de conviure amb altres propostes, amb la inèrcia del món contemporani.

Ets un poeta que publica poc. No vull posar-hi cap interrogant. No sé si hi tens alguna cosa a dir. M’agradaria més anar a parar a tu que al context.

Potser altres publiquen molt, o massa. Per a mi, el que és important és no deixar d’escriure mai. De vegades han passat cinc anys entre un llibre i un altre. No és que jo ho hagi triat del tot, però sí que és veritat que m’agrada que l’obra reposi. No tinc cap objectiu pel que fa al nombre, el que vull és que la publicació dels llibres acompanyi les meves vivències. Encara que m’oferissin publicar tres llibres en un any jo no ho faria, no vull cremar etapes, etapes d’escriptura llargues que inclouen el temps de repòs (i no vol dir que estiguis escrivint sempre, però sí que estàs pensant en el llibre; vas polint, o traient un poema que no aguanta el pas del temps).

Ricard Mirabete | © Ariana Nalda

Esquirol també afirma que la resistència íntima s’assembla a l’elèctrica perquè, “paradoxalment, en resistir al pas del corrent, ofereix llum i escalfor als de la vora. Llum que il·lumina el camí propi i fa de fanal per als altres, guiant sense enlluernar”. Ets dels que creus en la poesia de l’autoconeixement?

Sí. El que has dit. Per al lector és un fanal i per a l’autor és una llum. Els altres autors t’ajuden a nivell físic i espiritual. Et donen una mena de confort, o t’orienten, o…

El verb conèixer el faries servir, també?

Jo crec que quan un escriptor és bo enriqueix l’autoconeixement de tots, de qui ho llegeix i de qui ho ha escrit. No és tan important que una idea sigui teva com que l’arribis a tenir. Si ho ha dit un altre no passa res. Un autor ha arribat a una conclusió, però tu la veus com un pensament que podria ser teu.

En el primer poema, “Elogi dels cims més blancs”, parteixes d’un jo que sembla que ja ha vist moltes coses, que se situa en una posició una mica purista. Aquest jo acaba desembocant en nosaltres, al final del poema, després de l’experiència del poema. És un final que remet, també, al lector, en un poema que vol haver abandonat la retòrica sobrera. Sembla una poètica que tasta dos extrems en pocs versos. Normalment, doncs, el jo és un jo que transita silenciós, el teu, ja des d’Última ronda (premi Amadeu Oller, 1999). Com dius a “El so del somni”: “No la cerqueu a fora [la pau] si no la teniu / dins vostre –escric al quadern”. És només quan hem assolit el poema, el jo, que podem avançar cap a un “crit comú”, cap a “l’existència animal”, cap al nosaltres?

En el nostre cas, en el cas dels que escrivim, com tu i jo, sí que és un camí, escriure el poema, i tant. Ens il·lumina, serveix per créixer i conèixer-nos. Pel que fa al poema, estava del tot premeditat que comencés amb aquesta anàfora he vist, amb el jo. Perquè el jo és el jo comú, també, tothom qui ho llegeixi és jo. Tothom qui ho llegeixi és qui ha vist. I evidentment el nosaltres també. Tant el jo com el nosaltres som tots. Sempre que assumeixis un compromís una mica ètic amb el gènere humà. La teva existència no deixa de ser una continuació de les existències humanes anteriors.

La citació anterior em porta encara a un altre tema. La no-resistència al corrent, que és la tradició literària. A part, esclar, de la catalana, una de les teves tradicions, per dir-ho així, és la francesa. També beus de l’alemanya. El simbolisme i l’expressionisme, sobretot, em sembla. La musicalitat, que reivindiques a la “Cançó de l’estar al punt extrem”, i la identificació amb un paisatge que poetitzes, o el crit, que ha aparegut abans. Com definiries la relació que s’estableix entre el teu text i la postal de Mireia Calafell?

Dius moltes coses. Volia fer una cançó sobre aquest punt extrem. Sobre aquest punt de major pau o de major èxtasi, perquè tots dos moments són culminants, i fixar-lo en el temps. I també en el so! Perquè nosaltres fixem el temps a partir de la lletra, però a també través del so. Aquests poemes en què conserves l’instant etern. Pel que fa a la postal, jo volia que la Mireia escrigués el que li havia motivat el llibre, és una lectura posterior; ella no escriu ni una anàlisi ni un comentari, sinó que el text fa d’element inspirador.

Més paradoxes i tensions: la teva obra, de fet, es mou entre la ciutat i el camp, entre la llum i l’ombra. On et sents més còmode, poèticament?

La paradoxa, per descomptat. El joc de contrastos ja des del Barroc… Tot això és el que dóna joc. Perquè si només parléssim, en els poemes, de la llum, què pots dir de la llum? Són generalitats, la llum no té matisos. I allò que no existeix l’una sense l’altra, la llum sense l’ombra, l’ombra sense la llum. A l’ombra em sento més còmode, té més matisos. Però estic més content quan em surt un poema lluminós, que vol dir que hi hagi una mena de raig de llum, en algun sentit.

Podries fer quatre pinzellades de la poètica en què t’inscrius? De quina manera s’hi relacionen els teus llibres? La teva poesia és una casa per on transiten sempre les mateixes veus?

No vull posar etiquetes al que escric. Vull que l’estil sigui nuclear, unitari, però no la vull limitar ni la puc inscriure en cap poètica actual. Cada llibre i cada any sóc en un lloc diferent, i no hi ha cap poètica on em pugui inscriure perquè precisament els meus llibres estan creant alguna cosa.

Ricard Mirabete | © Ariana Nalda

Passa sempre que el record fa la nit més verda? El buit, l’ahir. Quina importància tenen el record i el temps en la teva obra? Quina relació tenen?

Per mi és fonamental aquesta relació que observes, perquè és una síntesi important. Molts llibres se situen en un espai geogràfic. Però no oblidem que també va de la meva manera de ser, de veure el món, d’actuar, de ser. El pes del temps, del pas del temps, jo els busco.

Potser el millor poema del llibre és “No és, tampoc”:

No és ni tan sols un joc
mirar-se de reüll l’ahir
o avançar-se al després.
És només una llum
encesa al lluny que vol
que l’apaguis, l’instant.

Ja sé que no t’agraden gaire els autors anglosaxons. W. H. Auden, a The dyer’s hand, distingeix dos tipus de poetes, els que estan dominats per Ariel i els que estan dominats per Pròsper. El primer ens dóna la bellesa, el joc verbal. El segon, la veritat que s’amaga rere l’artifici de la literatura. La presència d’Ariel és possible sense la de Pròsper, però perquè Pròsper hi sigui cal que hi hagi també la d’Ariel. Tot poeta reuneix característiques de tots dos, però es decanta cap a una de les dues branques. Tu aconsegueixes decantar-te cap a Pròsper. Hi estàs d’acord?

Home gràcies, m’agradaria decantar-me cap allà. És el meu objectiu. Tens raó, cal tenir la tècnica per arribar a superar-la, trascendir-la, i arribar a alguna veritat, ni que sigui la meva veritat, no busco pas res més, una visió del món.

Tot i això, un dels poemes més raonablement salvatges és “Paratge d’ombra”, que acaba dient: “Els dits s’adormen com pètals d’aram / i la gelosia crida”. Aquest té molt de Pròsper. En canvi, hi ha un altre to que no sé relacionar amb la teva obra ni amb aquest llibre concret. És el de “La runa de l’espectacle”, en què poetitzes el simulacre de la postmodernitat. És un Mirabete que deixa de ser líric, que s’endinsa en una poesia narrativa i en uns versos llargs que sempre costen més de construir, que s’aguantin. Sembla que vulguis sumar-te a alguna cosa. Hi veig en Lluís Calvo. Com ho veus?

És veritat, era la meva intenció. Fixa’t que cito la ciutat, Pedralbes, La Maquinista,… És l’únic poema urbà del llibre. És discursiu, narratiu. És un poema que neix per dos motius. El primer, perquè hi ha una distància, la ciutat vista des del camp, i això permet la crítica. Aleshores també tenia present el clàssic La societat de l’espectacle. Què han deixat les catedrals, les universitats? I els centres comercials? La runa. La catedral encara la tenim aquí. I hi ha el Lluís Calvo de Col·lisions, crític, hi és volgudament. Això no és inscriure’m a la poètica del Lluís, però sí que és un homenatge. Al seu estil, que també és el meu, en aquest cas. 

El to d’”Arrels i canyes” s’hauria de potenciar. No l’havia vist mai en tu i el trobo d’una acidesa ben necessària. Parla’ns d’aquest adéu que sempre hi ha als teus llibres, un regust de comiat. A Radar (2012) hi era, i aquí també m’ho sembla. És només una manera de cloure un llibre?

En aquest li veus? Bé, jo volgudament no l’havia pensat, no li veig. Tot i que acaba en blanc, tancat. Roda i és compacte.

Després d’Edicions del Salobre, Terrícola presenta una de les edicions més susceptibles de ser llegides, materialment parlant. I ha encetat una col·lecció que literàriament promet molt, per no dir que ja és molt. A més, té molta gràcia que aquest llibre formi part de la col·lecció “Llibres de l’afrau”, és a dir, del congost, de la vall. Com et sents, podent formar part del seu catàleg?

Jo estic contentíssim. A més, quan l’escrivia em vaig adonar que era el to que volen i estan editant Terrícola, és a dir una defensa dels valors humans i dels valors de la terra. Ecologisme, avantguarda en el disseny, els dos editors tenen molta cura i estimen els llibres perquè tots dos són poetes. També pensava en la Laia Noguera, quan l’escrivia. En el to de Caure, per exemple; aquesta espiritualitat, però connectada a la terra.

Presentació Terrícola al Bar Almirall. D’esquerra a dreta, drets: Jaume C. Pons Alorda, Carles Morell, Ricard Mirabete, Joan Duran, Esteve Plantada i Lluís Calvo. En primera fila, Enric Casasses i David Caño.

Tens algun altre llibre al calaix? Perdona, al disc dur, que diria Houellebecq!

Sí, no, jo sóc de calaix. La informàtica falla. Tinc dos llibres, el segon l’estic acabant i l’altre reposa.

“Corrompre’s és allò que no afirmem”, dius a “El soterrani”. Has pensat de fer un llibre d’aforismes? Hi tens tendència, però els amagues dins el nucli del poema. Tenim molts nuclis, dins de Nuclear, que tenen al seu torn petits nuclis aforístics. Deu ser un dels artificis de la poesia.

Ho he pensat, però no l’estic escrivint. M’agrada inserir-los en el poema. És com un epifonema, o el tema d’un poema, un vers més fort… No com a aforisme sinó com a nucli del poema. A vegades dos versos són els que aguanten un poema. Però sí, forma part del que vull escriure, aquest to aforístic o sentenciós. 

És per gratar, per preguntar, o més aviat per constatar coses?

En aquest cas és per sacsejar, per fer despertar. Igual que es podreix una poma, també es corromp una persona. I s’han de dir les coses clarament. Que cadascú faci autocrítica.

Algun aforisme per acabar, t’anava a demanar, però ja no cal…! A més, amb això de la poma hem tornat al principi dels temps.

I tant, i al nucli, a la cosa nuclear. La poma nuclear!

Carles Morell per a Núvol, el digital de cultura (14/06/2015)

Fotografies d’Ariana Nalda

NÚVOL

DAVID MADUEÑO, Article publicat a El Punt Avui, diumenge 26 d’abril de 2015, amb el títol “Ser a l’inici de l’esperança” i després al blog de literatura llunÀtic

LLUNÀTIC

Uns mots sobre Nuclear

Barcelona – Vic – Barcelona. Aquest ha estat el viatge d’anada i tornada de la poesia d’en Ricard Mirabete fins ara. Els poemaris Última ronda, La gran baixada i Les ciutats ocasionals inauguraven el primer cicle de Barcelona;  Radar donà compte de l’estada de l’autor a Vic; mentre que De Penitents a Desemparats. Com dos carrers de Barna, escrit a 4 mans amb en David Caño, suposava la tornada a l’escenari barceloní dels orígens.

No paisatge, no entorn. Escenari. En Ricard té clar que la poesia és artifici i, com en el teatre, necessita d’una interpretació, d’un exercici mimètic per a què pugui ser realitzada, per tal d’esdevenir-se. L’escenari és per ell el lloc on el ventall de registres de la seva poesia es desplega en tot el seu potencial.

Ha arribat, doncs, el torn de deixar entre bambolines els decorats urbans i fer sortir a escena els campestres de Bellver de la Cerdanya, lloc d’estiueig familiar, racó de retrobament i nou indret on fer pujar la saba i fer guaitar els brots tendres de la poesia amb tota la luxúria de la primavera del paisatge muntanyenc. El desig es fa més que mai palès i hi ha un objecte eròtic que enasta fins a l’entranya al jo poètic, que el descriu com “desig esparracat” o com una passió inaudita per inesperada.

Però aquest és un escenari enganyós, ja que el paisatge muntanyenc de Bellver de Cerdanya es transmuta en el marí de poemes com “La melodia del buit” o “Un curtmetratge marí”. Un i altre s’agermanen, però en l’escenari líquid del desglaç: “en l’abisme cristal·lí que fon la neu/ i que és on l’aigua amb l’ombra es retroba després”.

Si la ciutat és una jungla a la qual l’individu s’hi ha d’enfrontar sense concessions –com l’autor ens exemplificà amb l’obra escrita amb en Caño– en la natura en Ricard Mirabete hi retroba la senzillesa nua que li permet poder tornar al nucli de les coses. No oblidem el títol: Nuclear.

Però el significat de “nuclear” ens transporta també a un replegament sobre un mateix fins a retrobar-se amb el seu centre. Recuperar l’estabilitat, tancar ferides i trobar un poc de pau: “sargir la clivella,/ fer-se nit amb el dol”.

Alhora, amb Nuclear Ricard Mirabete porta al límit el que ha estat la seva producció poètica fins ara. S’allunya de paràmetres estabilitzadors per endinsar-se de ple en el risc i la força esborronadora d’una explosió nuclear incontrolada. Estigueu preparats, perquè Nuclear arrasarà amb tot.

Maria-Antònia Massanet

Barcelona, 20 d’abril de 2015 (text llegit a la presentació de Nuclear a Casa Almirall, de Barcelona, amb Edicions Terrícola)

Ricard Mirabete, Nuclear (Edicions Terrícola, 2015)

DE LA CIUTAT ALS NÚVOLS, TOT DEIXANT-SE ANAR PER LA BARANA LLUENT D’UNA ESCALA INVERSA

per Josep-Ramon Bach

El meu amic, en Ricard Mirabete, és un home auster. Un poeta sense excessos verbals ni atzagaiades frívoles, que escriu d’amagat i que publica amb una lentitud precisa, a ritme, però, de les seves necessitats vitals. Amic fidel i company honest, escriu poesia i, a més, fa comentaris suggeridors als mitjans de comunicació escrits. I ho fa conscient, sabedor que ha d’omplir de paraules dúctils l’espai físic entre poema i poema. Per abraçar sense fissures un ofici excessiu i gratificant. Quan fa aquests comentaris públics, no fa pas de crític a l’ús sinó de poeta fora d’hores. Una manera sàvia d’allargar voluntàriament la seva jornada laboral. Es tracta, per damunt de tot, de seguir essent un poeta essencial, intuïtiu i encadenat a la lírica per vocació incorregible de transformar la realitat.

Poeta de la vida, en el sentit que viu una existència clara, dolor i alegria a parts iguals, amb un nas fi a prova d’enganys i un llenguatge eminentment abstracte. Escriu una poesia que reclama una especial atenció per part dels lectors. Una sensibilitat dinàmica i agosarada, on cap mirada no pot passar per damunt dels seus versos amb la lleugeresa dels ocells. Mirabete demana reflexió. Destapar el pot de les essències per necessitat d’entendre millor el món que el circumda.

Amb Nuclear, malgrat el perill irònic d’un títol així, és l’exercici més líric que el poeta hagi escrit mai. Es deu estar fent gran!

Per ell, un dia no massa llunyà vaig escriure aquesta frase: “A l’última ronda, repartir copes d’un nèctar delirant amb guants de seda i armilla de manobre”. Doncs, aquesta és la feina que fa el meu amic. Sense presses, converteix el desordre en emoció a base d’un desig imparable de subvertir tota lògica i d’emprar, en tot moment, el llenguatge de l’ambigüitat per multiplicar el seu sentit en cada nova lectura. Davant el perill d’una civilització en runes, Mirabete proposa el poema com a full de ruta cap a l’aventura de l’impossible. I llestos!

Josep-Ramon Bach
Barcelona, 20 d’abril de 2015 (text llegit a la presentació de Nuclear a Casa Almirall, de Barcelona, amb Edicions Terrícola)

(A propòsit de NUCLEAR del poeta Ricard Mirabete)

per Marta Pérez i Sierra

De Penitents a Desemparats (Tanit Poesia, 2014) és un poemari escrit a quatre mans per Ricard Mirabete i David Caño, que inclou dinou fotografies en blanc i negre de Carles Mercader. L’ha publicat Tanit, que és una petita editorial de Santa Coloma de Gramenet.

De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna) ens explica una història sòrdida, una història que neguiteja, la dels poetes que han esclafat els seus poemes a les llambordes del barri antic de Barcelona, i després s’han esclafat ells mateixos, encara que només sigui simbòlicament, com diuen els versos a la pestanya de la contraportada: On s’amaga l’assassí de tots els poetes suïcides?

Carrer a carrer, Caño i Mirabete ho investiguen.

Molt a prop de la poesia escènica, amb diferents personatges, marginats, assassins, prostitutes. És un recorregut pels carrers d’una Barcelona més adients per a un escenari de novel·la negra que per a un poemari. Carrers que descrits amb la contundència dels versos de Caño i Mirabete ens provoquen i ens alerten. Carrers que puden, que destil·len sang, amb plàstics als balcons desafiant les mirades, amb vísceres ensangonades esclafades a les façanes.

Fotografia Carles Mercader

 

Conec molt bé aquest barri, i li sé veure la part amable, però he reconegut en el poemari, la part fosca, la que emergeix quan tots els turistes ja han vomitat les seves cerveses i han escopit totes les seves perspectives. He olorat en els versos de De Penitents a Desemparats la sang coagulada d’una guerra que encara podem llegir a les pedres, la sang confosa que gotegen les xeringues, la sang robada a dones que es dilaten , la sang vessada, la sang blanca…

Carrers / versos escrits amb sang, pixum, suor i vergonya, com un grafític gegant que ens cridés a ressuscitar la poesia, la que hem destruït abans en un excés de crueltat.

Perquè si hem mort la capacitat poètica d’una societat hem mort la vida.

Marta Pérez Sierra

ENLLAÇ:    MARTA PÉREZ i SIERRA

 

per Joan Duran

Llengua, Territori, Cultura. Amb Alfons Navarret, i el seu programa de ràdio Mar de muses, vam compartir una bona estona de poesia parlant de La gran baixada i De Penitents a Desemparats. Amb Joan De la Vega, David Caño, Carles Mercader Fulquet i Emboscall Editorial. És el 19è programa de la temporada 2014-2015. Cada setmana trobareu el gran Alfons Navarret comandant la nau radiofònica! Gràcies!

ENTREVISTA A MAR DE MUSES

Alfons Navarret, poeta valencià, que dirigeix, des de fa anys, el programa radiofònic Mar de Muses, des de Burjassot Ràdio, espai dedicat a la literatura. Recentment, aquest programa ha passat a emetre’s també des de Ràdio Terra.

De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna)

per Julian V.

Avui cau a les nostres mans De Penitents a Desemparats un poemari que s’acompanya de fotografia que ens embolcalla i ens recorda el poder de la paraula en la seva expressió més sintètica i concisa.

Els autors, en Ricard Mirabete i en David Caño ens mostren un recorregut pels carrers més insignes de Barcelona i el seu emblemàtic casc antic construint poemes on l’amor, el sexe, la joventut, els vicis, l’espontaneïtat i la vitalitat d’una ciutat que batega són els eixos vertebradors.

Maridat amb les fotografies d’en Carles Mercader Fulquet ens adonem de la fragilitat de l’ésser humà i la seva vulnerabilitat alhora que la seva personalitat multifacética i complexa.
De la mà de l’editorial La Garúa podem fer aquest micro-tour per la ciutat dels retrobaments, dels amors furtius i els cors trencats.

Com reaccionem? Ni nosaltres mateixos ho sabem.

La foscor de l’home, allò del que son capaços de fer, la violència i els més baixos instints es donen la mà en un poemari que és molt directe de paraula resultant uns escenaris coneguts amb uns personatges diversos i en circumstàncies pròpies del cinema més negre.

Crec que fa olor a whisky de garrafa, a cigarretes amb alguna cosa més, a sexe, a gentada, a carrers solitaris i es tenyeix del gris del cap vespre amb taques vermelles de cors que sagnen allò que pensen.

Aquest poemari és com un dard que farà diana als fils de la nostra ànima i ens remourà sentiments nous.

Jo de vosaltres no el deixaria escapar sota cap concepte.

Fem el tour?

Article publicat per Petita Llibreria

Fotografia de Carles Mercader Fulquet

LA PETITA LLIBRERIA

‘De penitents a desamparats’ i de violència i assassinats

per MAR FONTANA

Està tot dit, en poesia? Ricard Mirabete, Carles Mercader i David Caño ho posen en dubte: encara hi ha portes que esperen ser obertes. De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna) n’obre una de bat a bat vers una realitat, en clau de ficció, sòrdida i fosca, plena de neguits i de crits, mancada de certeses.

Què s’amaga entre les façanes del barri més antic de Barcelona? De quines activitats són testimonis les llambordes desgastades dels seus carrers i passatges? De tota mena. També ho són d’actes de penitència, d’actituds violentes i de situacions límit de desemparament, en el seu sentit més ampli. Una ciutat ofereix una multitud ingent de rostres, també d’aquells que ens resulten més desagradables, del tot necessaris per entendre el complex mosaic urbà i, per extensió, humà. Una ciutat que barreja “ànimes solitàries a les barres dels bars/clandestins”, “putes de Corint/que es tornen velles” i “milers d’artistes anònims exposant lliurement/el seu art macabre”.

El barceloní Ricard Mirabete i l’olotí David Caño cedeixen la veu a personatges inquietats i inquietants que es despullen mostrant-nos els seus turments inconfessables enmig d’una Ciutat Vella, un barri que assumeix el paper d’escenari d’excepció, en un recorregut per una “Barcelona íntima i desafiant”, escrit a quatre mans, que suposa tot un experiment que va més enllà del que, en un principi, estem acostumats: personatges propers a arguments propis de la novel·la negra més crua ens descriuen el costat més fosc des de la mateixa foscor, defugint, a través de les paraules dels dos poetes, convencionalismes i prejudicis que, massa sovint, impregnen la nostra escriptura, la nostra poesia.

Gairebé una trentena de poemes, acompanyats per una vintena d’imatges, que ocupen la part central del llibre, realitzades per Carles Mercader, amant del blanc i negre, una coloració molt adient a l’hora de tractar la vessant més obscura i més pretensiosament ignorada de la condició humana.

De Penitents a Desemparats, com dos carrers de Barna, com qualsevol de nosaltres. Llegint-lo, un pot tenir la sensació que parla d’un món advers, d’un món pervers, que queda lluny. Però que podem tenir més a prop del que ens pensem.

Article publicat a Núvol, el digital de cultura (20/01/2015)

NÚVOL

Dimarts 20 de gener, a les 19.30 h, presentació i recital de De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna) de Ricard Mirabete, Carles Mercader i David Caño. Tanit Poesia, col·lecció de La Garúa.

A càrrec de de Ricard Mirabete, Carles Mercader i David Caño.

Us hi esperem!

LA IMPOSSIBLE

Bavastells

Marta Pérez Sierra

Il·lustracions:
Pitu Álvarez
Editorial: Walrus Books
Barcelona, 2014
Pàgines: 101
Preu: 12 euros

Aquestes històries d’intensitat evocativa se situen entre la poesia quotidiana i el relat de titelles. És un conjunt de 50 microrelats en prosa poètica que recreen temes socials i històrics. Al Llibre de contemplació en Déu (1272), Llull explica que els joglars moros utilitzaven bavastells, ninots d’aparença humana, per a representacions teatrals. Avui els coneixem com a titelles, putxinel·lis, teresetes… D’aquesta manera, la poeta Marta Pérez Sierra (Barcelona, 1957) compon els microrelats que reprenen el motiu literari dels titelles de l’artesana Teresa Travieso: els protagonistes tenen el nom original dels bavastells de Travieso. Són figures que permeten a l’autora construir l’evocació poètica dels records i oferir una temàtica social i humana que vertebren cada prosa.
Els personatges provenen del món teatral i desenvolupen accions humanes que expliquen les pors i les aventures del dia a dia. Titelles que són encara infants a la recerca dels seus secrets; dones que no troben els camins de l’amor feliç i es refugien en raonaments infantils; homes que demostren que darrere d’un pallasso hi batega un cor savi o bé ingenu; i tants personatges arquetípics humans.
Les representacions de titelles permeten posar a l’abast històries i episodis vitals dels comportaments més sovintejats. És una mena de mirall de les persones: com les faules, com les rondalles.
Pérez ha sabut conjuminar l’alegria del teatrí de barri amb la bonhomia del fets realistes narrats. Al llarg de la cinquantena d’històries hi trobareu un xic de sal i un pensament de pebre. Tot ben amanit amb la visió comprensiva i poètica de l’autora.

Ricard Mirabete, article publicat al Cultura d’El Punt Avui (07/11/2014)

EL PUNT AVUI