No sé si us ha passat, però a mi estar massa pendent de les xarxes socials 2.0 de vegades m’ha arribat a distorsionar la realitat, a fer pensar que el món real es cou en aquest entramat de bits i que l’acció i l’opinió que s’hi forja és al carrer assumida per una gran majoria. De vegades aquesta sensació m’acompanya positivament, em dóna força i ànim; de vegades em sumeix en el neguit i el desassossec.
(segueix)La cosa comença a trontollar quan només desactivant un parell d’amistats hi ha realitats que desapareixen del teu univers virtual, univers que no respiraves al carrer, o quan t’adones que un tema puntera a la xarxa és absolutament desconegut per quasibé tothom amb qui xerres al món tangible. I a l’inrevés!
El que ningú pot negar, però, és l’alt poder de les xarxes, i aquests dies al meu modest bloc se n’ha viscut una clara conseqüència.
No estic obsessionada amb el comptador, però mentiria si digués que no m’hi fixo. I aconseguir que un article rebi més de 7.000 visites després de poc més de 24 hores de ser publicat és una cosa que no m’havia passat mai. I que possiblement no em torni a passar més. Acostumo a calcular la mitja de visites diàries segons el còmput setmanal, i ja era una sensació sorprenent haver passat de les 300 diàries a les més de 600, darrerament… però aquesta setmana la mitja diària s’apropa a les 2.300. Una bogeria que sé molt bé que és flor que no fa estiu, com ho és haver rebut més de 30 comentaris en un bloc que normalment en cull poquets. Realitat virtual en el món virtual? Tant erroni per part meva seria tenir en compte aquest tsunami blocaire com a mesura de l’onatge habitual al bloc, com creure que tota l’energia reactiva que ha activat el conèixer i fer conèixer els fets relatats a l’article és proporcional i representativa de l’energia ciutadana per fer front als abusos en les condicions de submissió nacional en què vivim.
El meu amic Gustinet, després de viure els fets que es relaten a segur que som al 2012? es va asseure a escriure-ho, i el fet de fer-ho el va fer sentir millor. Escriure té aquest poder. Un cop escrit i ja més tranquil, ho va compartir amb uns quants amics mitjançant el correu electrònic, i en un instant el fil del gmail s’omplí de respostes ràpides que anaven degotant ininterrompudament perplexitat, suport, comparatives amb altres èpoques, necessitat de denúncia…i dos comentaris unànimes i reiteratius: això s’ha de fer públic, i això està molt ben escrit! Els amics blocaires ens vam oferir i en el meu cas l’escrit va quedar penjat a quarts de set de la tarda. Vaig fer com sempre, penjar-lo al facebook i al twitter, aquí movent-lo una mica més, això sí, però obtenint més retwits que mai. L’allau estratosfèric de lectures que es va disparar a partir d’aquí pot tenir moltes explicacions, però les més lògiques són: és una història que sorprèn i indigna, i quan es coneix se sent la necessitat de fer-la conèixer. És una història molt ben relatada, que enganxa, transmet emocions i ambient. I finalment, la majoria de gent que se sent commoguda per aquests fets té facilitat per moure’s en les xarxes socials, i amb uns simples cops de clic que entren en l’espiral de l’efecte multiplicador l’article es fa visible a milers de pantalles i la història és llegida i païda per milers de persones que, altrament, no hi haurien accedit mai.
I el relat no para de córrer, corre també per molts altres blocs, s’ha destacat a Vilaweb, El Punt ho publicarà demà, i altres mitjans de comunicació se n’han fet ressò…
La xarxa té aquest poder i transmet una força reactiva que impressiona. Una força reactiva que tant de bò servís per alguna cosa més que per sentir-se acompanyat!
