Apunt-resum de la Competició del Festival de Canes 2014. Enguany només amb divuit títols (normalment n’hi havia una vintena), perquè s’ha avançat un dia la Gala del Palmarès, de manera que sigui el dissabte 24 de maig i no coincideixi amb el dia de les eleccions europees (l’endemà, 25 de maig). L’any que ve caldrà
Leviatan: Monstre marí, descrit a la Bíblia, en el llibre de Job, que simbolitza el caos de les aigües hostils a la vida (GEC) L’humanista i simbolista cinesta rus Andrei Zvyagintsev, guanyador del Lleó d’Or a Venècia amb la seva primera pel·lícula, El retorn, no ha tornat a aconseguir el prodigiós equilibri d’aquella molt prolífica
Ha estat una de les sorpreses de la Selecció Oficial de Canes 2014, perquè no era a les llistes dels films esperats i ens l’hem trobada a la Competició. Però resulta que du l’aval de la productora de Pedro Almodóvar i de tot una Warner Bross, que ja la distribueix a l’Argentina i al mercat
Escriu Abderrahmane Sissako, cineasta africà: El 22 de juliol de 2012, a Aguelhok, una localitat al nord de Mali, una parella jove i feliç que vivia amb els seus dos fills, van ser apedregats fins a la mort. El crim que havien comès: no estar casats davant de Déu. Aguelhok no és ni Damasc ni
Salt força sorprenent de la italiana Alice Rohrwacher, que amb el segon llargmetratge passa del seu debut a la Quinzena a entrar directament a la Competició del Festival de Canes. Autora jove, amb només dos films, centrats tot dos en personatges adolescents encarats a la societat, via la qüestió religiosa (Corpo celeste), via el medi
Conegut pels seus biopics Capote i Moneyball, el cineasta nord-americà Bennett Miller —habitual dels Oscar— debuta al Festival de Canes amb aquesta pel·lícula que du a la gran pantalla la història real de John du Pont, ric filantrop i gran aficionat als esports que, a la seva propietat de Pennsylvània, va fer construir un centre
Ken Loach, als seus 78 anys d’edat, no tan sols és un dels directors mès grans d’edat d’aquesta edició del Festival de Canes, sinó que segueix batent rècords: dotzena vegada que entra en Competició al Festival i divuitena ocasió que té pel·lícula a Canes (dotze competicions, un fora de competició, un Un Certain Regard, tres
Des de feia ben bé deu anys, el cineasta Mike Leigh estava treballant la idea de fer un biopic sobre el pintor anglès J.M.W. Turner. Finalment l’ha realitzat, amb el suport de la National Gallery, la Tate Britain i la Royal Academy, que li han donat un permís especial per accedir a algunes obres originals
Fascinada per l’ecosistema singular d’ Amami Oshima, illa subtropical japonesa envoltada de corals d’on és originària la seva família, la cineasta Naomi Kawase explora el cicle de la vida, de la mort i de la reproducció mitjançant la història d’un noi de catorze anys i una seva amiga. Natura, vincle familiar, misteri vital —relat iniciàtic—…
Originari de Texas, el nom de Tommy Lee Jones té un cert perfum de western. Per ser exactes, el seu rostre és associable més aviat a films d’acció; però tres de les quatre vegades que s’ha posat rere la càmera ha estat per a rodar westerns. Atípics, amb personatges dotats de gruix, però ambientats a
Cinquè llargmetratge del cineasta francès —d’arrels lituanes— Michel Hazanavicious i el primer que assumeix després de l’oscaritzat èxit internacional de L’artista. Ara deixa enrere el cinema “made in Hollywood” de transició entre el mut i el sonor i se’n va a trobar el cinema bèl·lic ambientat a la Segona Guerra Mundial. O més ben dit, el
Com un home i la seva dona poden arribar a no parlar més el mateix llenguatge. Ha estat una de les grans sorpreses de la Selecció Oficial d’enguany; que Godard hagi acceptat anar a la Competició. De ben segur que el film no té cap mena de concessió a la galeria, ni pensant en jurats,
El canadenc, d’arrels armènies i nascut a Egipte, Atom Egoyan és un dels molts directors típics de Canes que enguany tenen pel·lícula a la Competició. De fet, Egoyan va tenir la seva millor època a mitjan anys noranta, quan guanyava el Premi FIPRESCI de la crítica internacional amb Exotica (1994) i The Sweet Hereafters (1997)
Xavier Dolan, prolífic “enfant terrible” del cinema del Quebec i valor a tenir cada cop més en compte, torna a treballar les relacions materno-filials, en un tó més greu que el de Jo vaig matar la mare i a partir de la història d’una mare que es fa càrrec d’un fill “difícil” que ja ha
Plurivencedors de la Palma d’Or, habituals del Festival de Canes, enguany participen doblement en la Competició. D’una banda, com a productors del nou film de Ken Loach, i, per altre costat, com a autors de Dos dies, una nit. Dues pel·lícules que testimonien el compromís social d’aquests germans valons i sobretot la seva decisió de