Escoltar alguns locutors i especialment algunes locutores de TV3 quan deixen de llegir i volen improvisar és una experiència acústico-lingüística extraordinària: frase sí, frase també, deixen anar amb insistència un afegitó reduccionista, “una mica” . Així escoltem, “expliquim una mica …”, “avui analitzarem una mica…”, “intentarem una mica…”, i molt sovint, en especial alguna locutora, ens parlarà “una miqueta…” d’algun tema seriós o intranscendent, i és amb el diminutiu quan el ridícul i la cursileria assoleixen paradoxalment el grau sperlatiu.
La “mica” gramatical no és la “mica” mineral, no en té la brillantor que indica el nom, “smika” del llatí “micare”, brillar, donat pels geòlegs; la “mica” gramatical és humil, modesta, minúscula, és una petita engruna, una molla de pa … que atès el seu ús consolidat en la parla televisiva s’ha empaltat d’una característica de la seva homòfona “mica”, ha cristal·litzat. I és d’esperar que la tan barcelonina “una miqueta” amb el temps prengui d’altres formes derivades menys capitalines i més entranyables, com “una micarrina”, “una miquina” o “una micoia”.
I ara amb el permís de la família vaig a veure “una miqueta” TV3.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!