Coc Ràpid

El segle XVII fou el punt zero del racionalisme, el triomf de la raó contra els dogmes, l’individualisme, el pensament científic, fou també el temps de l’excés de l’ornamentació barroca i la cacera de bruixes a Salem, la invenció de la màquina de vapor i la popularització d’aparells mecànics, autòmates. A França és “le grand siècle”, la “grandeur” absolutista i l’eclosió de les matemàtiques que permet l’automatització dels processos científics, la modernitat.

René Descartes fou el matemàtic filòsof, el cercador de respostes universals que formulà en l’ asserció irrefutable, “cogito, ergo sum”,” penso, així doncs existeixo”. La teologia havia perdut rellevància i amb ella l’escolàstica, l’home posà la seva confiança en la raó quan Descartes establí els fonaments de la filosofia moderna, el racionalisme.

Descartes centra part dels seus estudis en l’existència al món de dos tipus de substància: la inextensa i indivisible, la ment, i l’extensa i divisible, la matèria, Afirma que la ment que és incorpòria es troba dins del cos, un cos mecànic , que sense aquella és només una màquina. I aquí potser es troba l’origen de l’ extraordinària història de Francine, la filleta del filòsof.

Descartes, protestant, filòsof de pensament incòmode per a l’absolutisme, marxà de França per a establir-se a Holanda on es respirava un clima de més tolerància; allí intimà amb la serventa de la casa on s’allotjava, una dona jove, Helena Jans van der Strom, que el seguí per a viure junts.Tingueren una filla, Francina, al 1635, que Descartes estimà profundament. La presentava com la seva neboda.Era època de tremendes epidèmies i la nena en fou víctima, una greu febre escarlata la matà en tres dies, estant absent el seu pare. Quan Descartes arribà sentí una profunda desesperació, el cos de la nena era totalment descarnat. Era morta la seva petita, la nena que tant estimava i que només havia viscut cinc anys.  Descartes i Helena seguiren junts, res no era com abans; Helena es casà l’any 1644 i Descartes li donà un dot considerable.

Durant anys el filòsof matemàtic treballà en un projecte secret, construir una rèplica de la filla adorada, una nina autòmata, el cos de Francine havia estat una màquina i ell la reproduiria. Un cos sense ment. Francina revivia, la mateixa estatura, semblava tenir la mateixa pell, el mateix color rosat de les galtes, els mateixos ulls, la mateixa veu que parlava i no responia, el somriure ingenu. Francina tenia moviment, mirava sense veure, tenia veu. Era Francina, la materialització de la” res extensa”. La duia sempre amb ell,  “la meva filla, Francine” deia,  retornant a la còpia el nom de filla que de viva no tingué.

L’any 1649 Descartes embarcà cap a Suècia,”no ens molestin- digué a la tripulació- és amb mi la meva filleta”. Durant el viatge el Mar del Nord es mostrà amenaçador, una gran turmenta aixecà terribles onades, es donà la veu d’alarma, baixaren els bots de salvament, els mariners anaren a buscar el savi Descartes i la nena, no el trobaren, entraren a la cabina, la nena no hi era, veieren una maleta damunt del llit, l’obriren -potser la petita s’hi ha amagat, pensaren-i aterrits veieren com una nena obria els ulls i els mirava… El capità s’horroritzà i cregué que aquella nina extraordinària que semblava viva era obra de bruixeria i la causa que havia desencadenat la turmenta; ordenà llençar-la al mar. I el mar es calmà, digueren.

Un any després, al 1650, René Descartes morí. Havia conegut la fama del científic, el triomf de la raó, havia escrit obres que serien immortals, però no aconseguí retornar a la vida la seva Francina, la nena estimada. La nena que vivia amb ell i l’acompanyava en els viatges dins d’una maleta era tan sols una  nina mecànica, una frustració, un engany.

Ginoides, androides, objectes de desig de poder, d’amor sense retorn. Llurs creadors, un poeta, un sant, un filòsof. El mite sempre present, l”ona mnemònica”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!