Als 17 anys d’edat Alfons celebra a Saragossa el seu casament amb la infanta Sança, tia del rei de Castella Alfons VIII. Aragó és el regne fronterer que limitarà en part l’expansió castellana. Sança donà a Alfons nou fills, dona enèrgica, intel·ligent, amb afectes per Castella, dedicà part de la seva vida a la fundació d’un monestir insòlit en terres d’Aragó, el monestir de Sixena.
Sixena era un lloc de pas obligat en els camins d’Osca a l’Ebre i a Lleida, un lloc estratègic que com totes les terres veïnes depenia de l’orde de Sant Joan de Jerusalem. Lloc insalubre, pestilent, pantanós, de clima extrem amb grans sequeres i pobres collites; el monestir es construí en un illot situat en una llacuna propera al riu Alcanadre, on es deia que es veia repetidament la imatge de la Mare de Déu de l’esglesiola del poble de Sixena. La conjunció del poder estratègic de l’illot i les miraculoses anades i tornades de la imatge religiosa fou probablement la causa que s’hi construís el monestir per voluntat reial, un monestir al voltant del qual es repoblessin aquelles terres.
L’any 1188 es fundà el monestir reial , el primer de l’orde femení de Sant Joan de Jerusalem. Dotze dones de la noblesa catalanoaragonesa foren les primeres hospitalàries, les “sorores”, que ocuparen l’impressionant edifici, on hi havia una part destinada als germans santjoanistes que hi eren supeditats a la priora. i aquesta al castellà d’Amposta de l’orde de Sant Joan. Un monestir “duplice”. Els monarques i la noblesa feren grans donacions al monestir que era panteó reial, arxiu de la Corona i palau on s’educaven nenes, filles de grans famílies, la primera fou la petita Dolça, filla dels reis, que hi entrà als 7 anys i hi professà com a monja.
La fam i la pesta assolà les terres catalanes, Alfons, Sança i els fills marxaren a l’Aragó. El rei era ja malalt, hi hagué al cel senyals de mal averany, morí al 1196. La reina vídua tingué grans desavinences amb el fill Pere que veié amb desconfiança l’afecció de la seva mare per Castella i el monarca castellà Alfons i el risc que representaven els castells que Sança tenia en les terres frontereres de l’Aragó. Sança es retirà al monestir que havia fundat, hi professà com a religiosa i allí reposaren l’any 1208 les seves despulles a la capella de Sant Pere, tal com ordenà al seu testament, donant-hi joies, una tela de seda, la relíquia preuada d’un dit de Crist i entre d’altres béns i possessions els jueus de les terres d’Osca, Saragossa, Alagó… havent aconseguit pocs dies abans de mori que el seu fill, Pere, declarés el monestir sota la protecció reial. Cinc anys més tard, el rei Pere morí a Muret i el seu cos acompanyà a Sixena el de la mare i dues germanes, Dolça i Elionor.
Sixena fou monestir de reines. Constança, la filla de Sança i Alfons, hi visqué i d’allí sortí per a casar-se amb Frederic II de Sicília, en fou l’extraordinària mecenes que construí la sala capitular. El monestir era un edifici impressionant, la sala capitular era més pròpia d’un palau que d’un convent, amb planta rectangular i cinc arcs de mig punt. Les seves pintures murals foren úniques, obra d’artistes potser de Canterbury o Winchester, d’atmosfera bizantina, imitacions de lapislàtzuli, aplics daurats, cels estelats, una bíblia pictòrica, artesonats mudeixars, inscripcions en àrab.
Quan al 1321 la infanta Blanca, filla del rei Jaume II, que hi entrà als 5 anys per a no sortir-ne malgrat els precs desesperats al pare i germà, en fou priora, el convent adquirí l’aspecte de residència reial, amb un saló pintat, el famós saló del tron. Blanca, la malaurada , la infanta-monja sense voler-ho que “no face más que plorar” hi mor, tísica, amb el fred pestilent de Sixena al cos i la desesperança al cor. És també el moment en què les grans despeses del monestir i els deutes acumulats inicien el declivi del seu esplendor.
Però la història del monestir de Sixena seguirà lligada a la de la dinastia catalana i la de les seves religioses a una fesomia rebel.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!