No fa gaires anys, més aviat pocs, els partit polítics que convivien a Catalunya jugaven amb un somriure feliç amb la paraula “independència”, era una llunyana línia de l’horitzó inassolible. El socialista podia parlar del dret a decidir dels pobles, UDC també, CDC podia cantar amb alegria “in.de.pen.dèn.cia” al final dels mítings i ovacionar algun voluntariós “Visca Catalunya lliure” i ERC seguir somiant el que molt abans la jove ERC havia somiat. La convivència política era tranquil·la, l’oasi català el model.
Ara “independència” és el crit de la majoria parlamentària, l’objectiu assenyalat, el mandat explícit, ha deixat d’ésser un somni, un desig, un impossible per a convertir-se en la incomoditat sociopolítica dels “comuns”, en l’adversari desorientador del PSC i en l’enemic de la dreta espanyola PP i Cs.
La independència és el centre de l’acció política a Catalunya, el que li dóna significat i transcendència. Ha generat el canvi, s’ha transformat de paraula en acte, ha vivificat la nació adormida i la política carrinclona. Ha deixat d’ésser per als polítics i per a molts catalans la utopia confortable, ha deixat buit el teatre i ha ensenyat la realitat despullada, ha enterrat l’autonomia gloriosa i ha obert de bat a bat la porta de la història. Catalunya no és un oasi complaent, és el paisatge de la nació viva i coratjosa, disposada a la conquesta pacífica i democràtica de la seva llibertat. La paraula “independència” ha deixat d’ésser el somriure irònic o escèptic, l’horitzó llunyà, ja no es pot manllevar per a discursos o jocs plaents, és ja la realitat propera incòmoda per a uns, il·lusionant per a molts.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!