Maria Josepa Massanés havia obtingut el reconeixement al seu talent. Segueix publicant poesia que s’emmarca en el moviment cultural de la Renaixença i com d’altres autors es mou en una atmosfera de contradiccions internes, expressa sentiments i amor a Catalunya en una llengua que no és la seva, n’és una mostra el poema “Cataluña” de què canta les excel·lències i apassionada n’expressa l’orgull de ser-ne filla:
Y ¡ guay si un dia la encendida llama / Que en el ageno olvido se alimenta, / Con más voracidad arde, se inflama, / Y el cráter que la encierra audaz rebienta!. Y ¡guay si mi patria… / esa cordial diadema Catalana7 Torna a ceñir y se presenta al mundo!.
Catalunya , la pàtria , serà un motiu de la seva poesia i de l’enyor quan l’any 1843 es casa amb el capità d’infanteria Fernando González de Ortega i ha de traslladar-se a Madrid; aviat tornarà i quan ho fa escriu ja en la llengua pròpia. La seva moral catòlica ha forjat el seu caràcter, voldria ésser mare i afillen un nen i dos nebots, té més de 40 anys. Escriu sobre la dona, defensa la seva aptitud per al treball intel·lectual i la compatibilitat d’aquest amb el treball domèstic. És nomenada sòcia de l’Acadèmia de Bones LLetres de Barcelona i Reina dels Jocs Florals l’any 1862. Doa anys abans ha publicat el cant patriòtic”La roja barretina catalana”:
Ja tornen, ja, los fills de la victòria; / ja tornen, ja, los ínclits vencedors / per a qui són los combats festes de glòria/ i los camps de batalla llits de flors. / Ja tornen, ja, amb les roges barretines/ del color de la sang que en llurs pits bull / precioses capellines / que conquistà en les platges llevantines / de llurs passats lo belicós orgull.
Compagina, d’acord amb les normes socials i culturals de l’època, la tasca literària i la domèstica i mai no abandona la defensa de la igualtat intel·lectual i llibertat de la dona, que identifica amb l’educació. Al 1864 funda una escola a la vila de Gràcia on les nenes aprenen de lletra i costura. Família, Religió, Pàtria, Educació, Poesia foren els fonaments de la seva vida.
Quan morí l’any1887 a una torre de Vallcarca, on es retirà mort l’espòs, la seva amiga Dolors Monserdà n’escrigué l’obituari enaltint la seva vàlua literària i recalcant la seva tasca a favor de la perfecció moral de la dona i “l’extirpació de les dissolvents doctrines d’emancipació domèstica” en un clar retret al feminisme oposat al seu. Maria Josepa era feminista, ho fou sense renegar de l’aplicació de la dona a la llar, fou defensora des dels diaris i la literatura del dret de la dona a l’educació i a la dedicació a la literatura. Ella publicà amb el seu nom i amb l’orgull d’ésser dona com irònicament escrigué al poema “La resolución”:
¿Qué yo escriba?. No por cierto, / que no me dé Dios tal manía, / antes una pulmonía, / primero irme a un desierto. …
Anatema al escribir, / al meditar y leer!./ Amigo, sólo coser, / o murmurar y dormir.
Maria Josepa Massanés escrigué i publicà amb el seu nom en nom de totes les dones que mai no ho pogueren fer.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!