Ha llegit i cregut o volgut entendre que els records es formen a l’hipocamp, el lloc del cervell on una molècula emmagatzema la memòria en forma de records, de petits retalls de la vida i emocions.
No tot s’hi guarda, tot el viscut no hi és, però per alguna raó que ella ignora al seu hipocamp hi té encara emmmagatzemats records de petites coses , imatges i emocions associades que se li presenten quan ni els espera ni els cercava.
“La nena era maldestra en el dibuix, el Santet dibuixava i pintava força bé; alguns dies, quan al mes d’agost anaven amb la mare a Montjuïc mentre el papa era al taller treballant, el Santet ho feia carregant la capsa de fusta de les pintures d’aquarel·la i la carpeta amb els fulls de paper de barba, dibuixava, pintava una estona i jugava a pilota amb la nena, observats per la mama que cosia asseguda en un banc a l’ombra.
El record ha sorgit sense sentit ni causa: ha vist, com si el tingués davant i el pogués tocar, l’àlbum de “Labores” que la professora d'”Hogar” li manà de fer. Fulls de cartolina blau cel, lligats per una cinta blava de seda: a cada full un quadret de roba de batista blanca amb una mostra de punts diferents, punt de festó seguit, festó en ondes, vora foradada, punt d’abella, de creu, de cadeneta, de trau… Filigranes perfectes fetes per la mama. I a cada full dibuixos fets pel Santet, flors, ocells, una caputxeta, una cistella amb fruites, una caseta amb xemeneia fumejant…”
El record no és una imatge freda, és una emoció, la que ella ha sentida càlida i tendra, blau cel. El seu àlbum de labors.
És l’hipocamp, doncs, el lloc de les emocions?.
Dit això, vull deixar constància del fet (científic) que en realitat la nostra memòria és un autèntic desastre recordant detalls del passat. Com li agrada dir al nostre amic i comunicador Eduard Punset: “havent demostrat la ciència que la nostra memòria és dolentíssima (majoritàriament) amb els detalls, no sé perqué als judicis legals encara es tracten els records i els “testimonis” dels humans com una prova vàlida!”.
De fet, molt probablement, “la nena” del teu relat només va jugar a pilota un dia i la resta de dies no. O probablement la mama no “cosia asseguda en un banc a l’ombra” sinó que la nena era a l’ombra i la mare a dintre de casa, i potser normalment no cosia sino que llegia el diari…
Entén-me, no vull capgirar els teus records, però és un fet comprovat que amb la edat (de fet en molt menys temps del que creiem) anem transgiversant els nostres propis records, habitualment sense adonar-nos-en, ì habitualment per fer-los més “bonics”.
Hi ha molt de cert en la frase popular de que “amb el temps només ens queden els bons records”. Encara que de fet és més manipulador l’assumpte: tenim tendència a embellir els records.
I per si algun encara en té dubtes, pregunteu-vos: perqué normalment en el moment present les situacions no ens semblen TAN I TAN meravellosas com quan les recordem?
De fet, la història colectiva adoleix del mateix defecte: la gent que viu de cos present els fets històrics ni molt menys vibra tant i té consciència de fer història com la gent que recorda o escriu o llegeix sobre aquells fets! 😉
I és que individual o colectivament, la memòria és una CONSTRUCCIÓ que en fem sobre la base d’uns pocs elements veritablement de la realitat. En la memòria dels fets hi ha més de PROJECCIÓ que no de REALITAT. Potser per aquí entronquem amb la teva darrera frase, Carme:
“És l’hipocamp, doncs, el lloc de les emocions?”
Resposta: efectivament… és el lloc on les emocions presents interpreten els pocs rastres que tenim del passat 🙂
Salut i bona diada!
Des de Mèxic, estaré amb vosaltres!
Sergi