Coc Ràpid

Na Cesca és ara gran, no ho és  més que fa molts anys però ara el mal d’ossos la té retinguda a casa. No fa ganxet asseguda al balancí com les estampes antigues l’havien ensenyada, tampoc no llegeix els ja vells llibres de poemes grecs on tanta saviesa havia après puix la mirada cansada li fa ballar la bella cal·ligrafia, segueix les notícies a la pantalla de la vella televisió que havien comprat abans de morir el marit, que, des de llavors mai no ha estat moguda de damunt de la tauleta baixa com si la separació fos tant impossible com la de na Cesca i els records que habitaven la casa.

Al prestatge mes baix del moble de la biblioteca hi han els albums de fotografies de la vida del matrimoni, imatges color sèpia dels pares ,oncles, avis i parents sense nom, les fotos de la primera comunió, ell pentinat amb clenxa al costat i una creu amb cordó daurat al pit, ella amb el vestit d’organdí i uns tirabuixons emmarcant-li el rostre, les de final de curs de l’Institut, la del casament i el viatge a Gràcia, la dels companys i companyes de la Universitat on es conegueren i començaren la seva història d’amor permanent i lleial. Els albums tenen les tapes de color marró, imitant la pell, i una etiqueta que classifica les fotografies.

Un dels albums crida l’atenció, és de color negre amb una orla daurada, el llom gastat per les moltes visites li dóna un aspecte sever, trist. Na Cesca en passa les pàgines a poc a poc, mira, llegeix i torna a llegir el que hi diuen, són pàgines sorprenents , corprenedores; a cada pàgina hi ha una fotografia i una esquela i unes notes manuscrites amb la lletra clara de la mestra, és el record últim i viu dels antics companys i companyes de la Universitat ja morts. Na Cesca passa i passa les pàgines amb amor, no deixant que mori el record del anys i afectes viscuts. És l’album dels seus morts.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!