Coc Ràpid

El bloc de Carme-Laura Gil

5 d'abril de 2013
La nena
2 comentaris

“La via”, el lloc prohibit

Des dels safareigs dels pisos de les portes A i D es veia la via, el cine “Eslava” que havia tingut per nom “Foc nou” i uns descampats esquerps. Els nens del carrer tenien prohibit anar a “la via” quan es feia fosc. Era una part de la ciutat ignorada,  horts esquifits i masies polsoses, alguna caseta pobre aïllada en l’abandó, era un tros de ciutat hostil i trist, amb vianants escadussers i apressats.

“La via” no era un carrer, era el camí del tren que anava a l’estació de Sants, sense enllumenar. Quan queia la foscor sobre la ciutat, “la via” es convertia en una ferida negra, el lloc on homes i dones sense esperança, gent posseïda per l’horror viscut i la por present, abocats al buit des de les baranes de pedra vermellosa esperaven l’arribada del tren per a llençar-se al negre forat i acabar el seu malson. “La via” era lloc de suïcides.

Quan la nit tot ho omplia, dones i homes, emparats per la negror i la soledat, venien sexe en un trist i misèrrim comerç. “La via”, quan es feia fosc, era lloc prohibit per al Santet i la nena.

Els nens seguien el camí de la via per anar a l’estació a recollir o a enviar un cistell al poble; de puntetes miraven ben agafats a la barana les vies, els rails del tren, amb l’esperança de veure-hi passar el tren. Mai no ha oblidat el que hi veia, nens i nenes, com ells, grisos de fum, caminaven entre l’estretor de les vies recollint-hi , amb un sac, els trossos de carbó que es desprenien del fogó de les màquines dels trens.

Anys després comprengué que aquells nens, pobres i tristos, adults precoços, eren la imatge colpidora de la mísera Barcelona de postguerra.

  2. De petit vivia a tocar de “la via”, recordo perfectament “el forat” les baranes de totxo vermell i de pedra al damunt on ens recolçavem per mirar de puntetes com passaven els trens de fum, gent que transitava per els raïls, i també de tant en tant algú que s’hi llençava, La via a cel obert corria per tota l’Avinguda de Roma, com avui que és soterrada. La impressió de misèria la tenim ara, aleshores no. Era una cosa ben normal a ulls infantils.
    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!