Sánchez C., la líder del PP a Catalunya, ufanosa per la gesta transparent del seu cap, demana que els polítics catalans facin pública la declaració de la renda. El que no explica a la ciutadania és que els diputats i els membres del Govern, declaren el seu patrimoni amb tots els ets i uts quan prenen possessió del càrrec i quan hi cessen i que la Intervenció o la Comissió parlamentària pertinent les estudien per tal d’esbrinar-hi si hi ha indicis d’un possible increment d’aquell inexplicable.
Per si l’ètica no fos sufcient motivació la Llei obliga a fer la declaració de béns que no es considera de caràcter públic.
La Sra. Sánchez , com qualsevol ciutadà, sap que aquella persona que hagi percebut irregularment diner -en espècies o moneda- per raó del càrrec que exerceix, gairebé segur que no ho reflectirà en la seva declaració de renda i patrimoni i que aquesta poc explicarà sobre la corrupció.
Benvingut sigui, malgrat tot, el gest d’oferir a la ciutadania l’estat de comptes fiscal d’aquells que els representen i governen ( que no és pas el primer cop que s’ha fet); encara que res no aportin a la transparència de la gestió política aporten dades d’interès sociològic que poden ajudar a entendre i valorar l’exercici de la política com un servei públic.
Una idea per a la redacció de la llei electoral catalana: que els càrrecs polítics estiguin obligats a presentar la declaració de béns corresponent als tres o quatre anys següents al seu cessament. Això potser faria més nítida la imatge del polític i les relacions entre el poder polític i l’econòmic.
com si en volta d’enriquir-se
els politics és vulgueren morir de gana, tant és.
per baix les pedres qualsevl
tipus de corrupció o versemblant
que puguen relacionar
amb la política catalana
per la conveniència de introduïr
una sensació d’excés de corrupció
a la política societat catalana
més que un altra qüestió.
la de voler influir en la veritable política en gran
catalana que ha triat el poble a les urnes
a través de imputacions per pressumptes
irregularitats o faltes administratives.
I el que els espanyolistes no han pogut
aconseguir per via democràtica
intentar aconseguir-ho per via judicial.