La mona arribava a casa pels volts de la Setmana Santa en un cove ben lligat , cobert amb un mocador de fer farcells cosit amb cordill. Hi havia pa de figues amb atmetlla, pomes vermelles i petites que semblaven fetes per a ser agafades amb la mà, atmetlles torrades, unes ampolles d’oli de la coma, pots de vidre amb tomates i, de vegades, un conill espellat ben embolicat amb un troç de llençol vell.
A ciutat eren temps difícils, al poble ho eren encara més, no pas per manca d’aliments puix les terres, animals i carros de cadascú no havien canviat d’amo, sinó perquè les ferides de les rencúnies i venjances de la guerra eren obertes i sagnaven. Hi havia hagut morts d’una banda i l’altra, la violació pels soldats de la pobreta noia del mas d’amunt, enveges d’una terra treballada que esclataren amb violència exacerbada.
La mona tenia gust a poble, a forn de llenya, a mans pageses, a aroma de comí. L’aroma que respirava la nena en el baf del vol de llet quan al matí hi sucava el bocí de mona.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!