(A propòsit de la imatge d’una activista escatològica pixant al mig del carrer com una prova d’activisme en contra del feminisme establert . Vull aclarir, per a qui pugui interessar, que no la considero una imatge postfeminista, ni de denúncia (?), ni provocativa i que ni tan sols m’escandalitza, em sembla una bretolada incívica i estúpida, una exhibició de la desinhibició sense suc ni bruc.)
Lluny som del 1968. Aquell mes de maig uns estudiants universitaris imaginatius i uns joves intel·lectuals de l’esquerra radical protagonitzaren a Nanterre una revolució local que es convertí en una convulsió social global. Fou un moviment quasi espontani contra l’autoritat del “professor”, la rigidesa del sistema i la “grandeur” propugnada per de Gaulle. “La imaginació al poder!” es proclamà, els estudiants reivindicaven no el poder polític, sinó el poder del pensament, el regnat de la intel·ligència i el final d’aquesta com a patrimoni del mandarí. Fou la revolució molecular que canvià costums socials, trencà tabús i afectà les relacions amb la jerarquia, la família i el sexe. La joventut brillà i es convertí en el desig dels adults que es revestiren de les seves maneres amb l’intent de perllongar-la. La revolució va espatarrar el burgés de manera fulgurant, el burgés imità el revolucionari, la moda. el mode jove i fresc.
Avui a la política catalana i espanyola ha nascut una microrevolució epidèrmica i gestual que té la seva força en els vells eslògans que adults i joves no conegueren i que els creuen nous de trinca: “abaix els mandarins!”, “escandalitzeu els burgesos!”, “cal el roig per a sortir del negre!”, “fora els buròcrates!”, “la imaginació al poder!”, “prohibit prohibir!”… Però el temps és un altre de ben diferent del que possibilità el maig del 68: els mandarins viuen en estrats desconeguts, els burgesos desaparegueren fa molts anys, la universitat deixà d’ésser sagrada en fa cinquanta i Marx, el pensador més influent de la història moderna ja no escriuria el que escrigué al segle XIX i somriuria sarcàstic en escoltar com els microrevolucionaris d’avui exposen el seu vell pensament com a nou missatge de llibertat.
La revolució del maig de 1968 fou la del discurs de la utopia, la microrevolució del 2015 és la del discurs populista.
N. “Épater le bourgeois!” fou la divisa dels poetes francesos dits decadents de finals del segle XIX.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Agafem un fragment de la intervenció: “bretolada incívica i estúpida, una exhibició de la desinhibició”, traiem-la de context, i comencem a fer una caracterització de Carme-Laura Gil. Què ens sembla? Agafem una imatge de girlswholikeporno, descontextualitzem-la i comencem a opinar. Sí, és el mateix.
M’hagués agradat una reflexió sobre el projecte “girls who like porno”, un projecte trencador quan va aparèixer, que es va presentar al Arts Santa Mónica, i al que vaig tenir el gust d’assistir. Podem estar en desacord.
Les dones fem servir el cos com a forma de protesta. Necessàriament son “bretolades incíviques i estúpides, una exhibició de la desinhibició”. M’entristeix veure aquest ús descontextualitzat que desmereix l’activisme feminista. M’agrada el desacord però…, fa falta la desqualificació?
Ens escandalitzem quan veiem dones pixant al carrer. ho perdonem quan son els homes i ens oblidem de que a Barcelona hi havien lavabos públics. Potser sí que ens fa falta, com deien Baudelaire i Rimbaud, “Épater le bourgeois”. Ui, perdó! També eren uns brètols!
No, pixar al carrer és un acte incívic i fastigós ho faci qui ho faci. Home o dona, tant és. Només disculparia els nens i nenes, pobrets, i algun avi amb la pròstata ja poc funcional (de vegades no tenen on anar, ja no hi ha urinaris públics). No veig quina protesta hi ha en pixar al carrer, a qui pot escandalitzar, quines consciències remoure, quins hàbits canviar, quina moralitat fer tremolar… No, no hi ha escàndol ni canvi, només més mala olor al carrer. Vès tu quin gran canvi social!
Sincerament, no crec que pixar al carrer sigui quelcom a imitar ni que comporti cap “missatge”, a més de ser una manca de respecte cap als altres, tant per higiene com per “bestialitat”….. En fi, si aquest és un dels fruits del 68 malament anem; deu ser un fruit bord -o potser no tant…-. De la mateixa manera que ho és la manca de disciplina a les escoles -no ho confongueu amb autoritarisme, no hi té res a veure-, o la manca de valors i l’ hedonisme infantiloide a nivell de tota la societat. Un exemple paradigmàtic del que dic serien les imatges d’ homosexuals fent sexe al carrer en la darrera celebració del dia de l’ orgull gai… Sincerament, no és que m’ escandalitzi, simplement ho trobo absolutament patètic i em produeix -tanta animalitat- una pregona tristesa…. Mentrestant els nous bàrbars treuen el cap -mai millor dit….- per damunt dels murs i estan a l’ aguait….