Coc Ràpid

L’habitació a les fosques, tancades les portes de fusta de la finestra. Era de dia. Les sirenes com un udol xisclaven trencant l’aire. El sòtan de la fàbrica del davant feia de refugi.

Gairebé tenia tres anys. A les membranes de la memòria té incrustades escenes com fotogrames d’una pel·lícula viscuda. Vivien al quart pis d’un edifici de l’esquerra de l’eixample barceloní, un petit pis, davnt de “la Chassaigne Frères”, la fàbrica de pianos. El Santet, que ja tenia cinc anys, i la nena eren asseguts al terra de l’habitació dels pares, en l’estret racó entre el llit i la paret de la finestra, sota els matalassos de llana. La mama, agenollada al costat de l’improvisat refugi, cantava i els nens amb ella. “Què li donarem a la pastoreta… flors i violes i romaní“. I els aplaudiments dels nens. I l’estrany silenci després del gran soroll. Una explossió, crits i fumera de pols. El darrera de la casa donava a la via del tren. Al costat hi havia el magatzem de queviures. Els vidres tremolaren i el pis sencer i els dos matalassos de llana del llit dels pares.

“Mama, i el papa, quan vindrà?”… “Aviat, aviat.” I la mama començà un altre cop la cançó. “Què li donarem a la pastoreta?…” I el Santet i la nena cantaven també “què li donarem per anar a ballar?…” 

Març, 1938.