Coc Ràpid

Napoleó Bonaparte regna. Élisabeth Vigée torna a París , al 1804. Paga els deutes contrets pel qui fou el seu marit, li compra l’hotelet on ella passarà part dels anys que ha de viure, uns mesos a París , uns mesos a Louveciennes, on ha comprat una gran mansió, un petit castell proper al de l’estimada amiga Madame du Barry , la malaurada que patí la terrible urpada de la guillotina,  com els reis, els seus amics que no es permeteren ni un plor ni un lament abans de morir. “Llavors -escriu- les dones reganven, la revolució les ha destronades”. Élisabeth , la nòmada, viatja per tota Europa, sol·licitada per la més alta noblesa, pinta els magnífics retrats que descriuen amb insuperables colors sensuals, un món que desapareix. L’expressió pre-romàntica.

Res ja no romà del segle que ella adorà. No res de la candidesa de la filla estimada, Júlia, que ha mort destruïda per l’alcohol i la prostitució, després de tenir dues filles. Octogenària l’artista pintora escriu les seves memòries, “Souvenirs” adreçats a una amiga russa, on parla de tot  de manera espontània i introspectiva, o pina, silencia la tristor que ha sentit, els mals moments , narra la seva excepcional vida a través dels ulls d’una dona de 80 anys, d’una artista. És pintora, no pas escriptora, però les seves memòries, publicades els anys 1835-1837, són un document viu del món que visqué.

París és el seu saló, Louveciennes el seu repòs.  Deixà escrit al testament que les seves despulles fossin sepultades al bell poble, al cementiri i la seva voluntat la compliren les nétes Eugènia i Carolina. Morí al seu hotel de París al 1842, als 87 anys. La tomba d’Elisabeth Vigéee Lebrun és una sòbria estela, amb un medalló gravat que representa una paleta i unes breus paraules:

“Aquí, al final, reposo…”.

Élisabeth Vigée, nascuda a París el 16 d’abril de 1755, morta a París el 30 de març de 1842.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!