Coc Ràpid

El camí del vell trenet havia estat perfumat pel fonoll i les florides acàcies, als marges del bosc proper les esparragueres oferien el tendre fruit, la farigola els tenyia de suau malva, en algun lloc humit hi creixien els lliris blaus i l’orquídia i a les restes de la paret de la blanca casa els cargols dibuixaven bavoses rengles.

Ja no és el mateix, l’abans no hi romà, ni colors ni olors, el vell camí i els marges del bosc són un mar onejant de falses espigues grisoses.

Un dia no molt llunyà en algun lloc proper la planta nasqué, hom cregué que la planta donaria un toc d’elegància exòtica al jardí. Mesos després les espigues s’havien escampat per tot el jardí, l’ultrapassaren, tapissaren les terres properes i arribaren al camí antic…

Aquella planta herbosa ha colonitzat el paisatge, l’ha invaït, n’ha eradicat els colors i els perfums, l’ha tornat gris.