Rubalcaba ha dembarcat fa uns dies a Catalunya, com ho féu també Susana Díaz. El PSOE treballa en dues direccions: Díaz intenta persuadir el que romà al 2014 dels treballadors arribats d’Andalusia fa més de cinquanta anys, els parla dels seus origens i els vaticina la pèrdua dels lligams afectius amb aquells. És el revival tradicional del folklore perdut. Rubalcaba, fill de la cultura burgesa, cerca complicitats amb els detentors del Capital majúscul català i els troba a Can Godó on l’esperen Fainé, Oliu, Puig, Rodés… És l’aposta incoherent del socialisme.
Si el socialisme ja no és ni esquerra, ni demòcrata en voler impedir que el poble català voti el seu futur, ni socialista … què és , doncs?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Així podríem definí ,aquest socialistes que han traït els seus electors per seguí mantenint les seves cadires i els seus interessos.
A tots els partits hi son,pero en el seu “cas” la pèrdua de la seva identitat,ho agreuje encara mes.
I em penso que ho he explicat en aquest mateix bloc altres vegades: El socialisme espanyol institucional, el PSOE, és un ardit africanista-borbònic.
I amb el temor de ser recurrent i pesat ho argumento de nou.
El cruel Franco morí al llit i sense deixar el comandament dictatorial de l’Estat tant perquè el terror del seu liderat criminal pràcticament exterminà la oposició popular i aconseguí imposar la seva ideologia totalitària i imperialista, com perquè els dèbils brots verds de la democràcia republicana isqueren de la derrota davant de l’aliança dels europeus feixistes pràcticament morts, la qual cosa sumada a l’anticomunisme de la guerra freda fou l’excusa per la tolerància europea i americana del règim militar.
Un cop desaparegut el dictador per simple raó biológica, la democràcia borbònica és un enginy per perllongar el règim dels espanyols guanyadors de la guerra perpetrada per l’aliança dels europeus feixistes contra els propis espanyols, i per tant ha tingut els elements institucionals justos i suficients per passar l’homologació de les democràcies internacionals i per donar esperances de poder a la majoria d’espanyols amb escassíssima cultura democràtica. A tal fi el “Movimiento Nacional” del règim franquista es dividí en quatre branques: la franquista nostàlgica, la dreta formalment liberal, la esquerra i la regionalista. I la Internacional Socialista liderada pels socialistes alemanys ho acceptà la qual cosa provocà que ho fessin també els comunistes del PCE, sobre tot després de la destrucció del reviscolament de la CNT, la qual cosa deixà l’ERC en una situació marginal i molt desairada que amb prou feines i treballs es superà amb l’aliança amb el PTE, és a dir la branca dels comunistes que denunciaven l’enginy i el propòsit de simple reforma del règim frnaquista.
El cop d’estat del 23F, i el seu triomf instrumental, aclareix el reagrupament de les branques del franquisme entorn de la monarquia, els nostàlgics i els liberals donen orígen al PP, el PSOE esdevé l’etiqueta de l’esquerra oficial del règim i solament les habilitats del President Pujol permeteren la no expulsió ràpida del regionalisme que és l’operació diferida en el temps de l’actual recentralització i reespanyolització del govern del Sr. Rajoy.
És a dir, el PSOE i les seves sucursals on resulten útils i necessàries per amagar l’ardit com és el cas de Catalunya amb el PSC fins fa pocs mesos, són l’ala esquerra dels joseantonianos que mantenen i mantindran els seus pactes sagrats amb els africanistes del “Alzamiento Nacional” del 18 de juliol de 1936.
Quan explico això als qui em volen escoltar, i no em tracten com un il·luminat, cosa que ara fa més de dos anys que no em passa, tinc l’evidència que l’ardit està esgotat i que el règim està tocat de mort. El PSOE ha estat l’element vertebrador de l’engany, perquè sense la seva aquiescència no hagués tingut la credibilitat necessària, i per tant el PSOE s’ha d’enfonsar amb l’invent.
Fora del procés sobiranista català, i dels moviments identitaris de les Balears i País Valencià, ves quina casualitat, i malgrat els anys de democràcia formal, a l’Estat no hi ha cap moviment de renovació digne de tal nom, la qual cosa indica que els desapareguts brots verds de la democràcia republicana a l’Espanya Imperial continuen en un terreny eixorc i estèril, i el PSOE és part necessari del gas tòxic que ho fa possible.