El mot “postureig” que abans podia qualificar les inversemblants postures dels trepitjadors de catifes promocionals i l’exhibicionisme a les xarxes socials, ha acabat ocupant un lloc privilegiat a les planes d’opinió política. Els polítics posturegen, ens diuen, i d’eixa manera la política es converteix en l’art de la superficialiitat, en gestualitat, en impostura. El postureig és el descrèdit de la política i la conversió del polític en un pretensiós simulador, en un “posturetes”.
El postureig fou en un altre temps l’activitat primordial del petimetre, l’addicte a la postura, l’enamorat del neologisme i la paraula de vanguarda, de la moda passatgera , de l’artifici. El català adoptà el mot “petimetre” del castellà i aquest del francès “petit-maître” paraula que ridiculitzava la persona pretensiosa que vivia per l’aparença del que no era. Els catalans vam fer nostra la paraula fa més de dos segles, obligats per l’existència de petimetres tal com ho testimonia el “Caxon de sastre cathalan”, atribuïda al comerciant barceloní Pedro Angel Tarazona, que ens parla de “la petimetra’ i “el petimetre” i la seva activitat ociosa pel matí i per la tarda. El postureig al segle XVIII era ja un estereotip social sense distinció de sexe, els practicants eren dits “petimetres” pels llegidors i”posturetes” pels qui parlaven clar, sense eufemismes.
I ara hi ha qui vol que un vell estereotip social es converteixi en un nou estereotip polític. Un objectiu malèvol que destrueix la confiança en la política i que els mitjans de comunicació expandeixen frívolament o intencionada amb la paraula de moda, “postureig”.
Les paraules no són innòcues.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!