La “gibrelleta” és un recipient la modèstia del qual es copsa en el seu nom, un mot de gènere femení i derivat diminutiu de gibrell, d’eufonia contundent. Definitivament un mot humil, diminutiu i femení que ha estat substituït pel masculí rotund “orinal” que resisteix en la seva forma clàssica malgrat l’existència generalitzada del vàter als domicilis.
La humil gibrelleta, doncs, existeix però no com ella la recorda:
“A l’habitació de dormir de l’avi hi havia una tauleta de nit, de fusta color caoba com la capçalera del llit, l’armari i la calaixera petita rematada per un mirall que enlluernava quan atrapava els raigs de sol que s’escolaven per les lames de la persiana de la finestra que donava al carrer. La tauleta de nit tenia una porta que tancava l’espai on hi havia la gibrelleta de terrissa envernissada com la del gibrell que reposava a l’aigüera de la cuina. Un curiós recipient la gibrelleta, condemnada de dia a romandre amagada dins de la tauleta de nit i a sortir-ne per anar a sota del llit quan arribava la nit.
la nena no sabia -tardà molts anys en saber-ho- com s’escrivia la paraula “gibrelleta” ni se n’adonava que era un gibrell petit; en realitat aquell recipient li semblava una mena de tassa gegantina. Ella en tenia una de gibrelleta, era com una olleta amb una nansa, de terrissa lluenta, que li havien portat els Reis amb la fireta, cregué que era per al nino però com en aquelles èpoques els ninos no feien res de res, tret de plorar i tancar els ulls, la gibrelleta es convertí en una tassa.”
“Orinal”, la paraula de diàfan significat, ha arraconat a la regió de l’oblit el mot d’antiga cadència, “gibrelleta”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!