Hom pot veure a un cinema de Barcelona la magnífica pel·lícula de Max Ophüls "Lola Montes". En recorda alguna imatge barroca amb nítids colors roig-or-blau safir i el rostre perfecte de Martine Carol. Quan veié l’anunci li revingué una glopada d’anguniosa tristesa : Lola Montes despullant de dignitat la seva ànima en un espectacle circense.
La via del tren en aquell extrem de l’Eixample era sòrdida, el cine "Eslava", proper al col·legi de monges rònec amb una capella que feia funcions parroquials, no desmereixia l’entorn. Els dissabtes antics després de la sessió de cinema, pel mateix preu, hi havia "varietés"; hi anaven amb els pares de temps en temps. El cine es convertia en un teatre, un home anunciava davant del teló els artistes, com si de boxejadors es tractés : Mirco, Antonio España són dos noms que reté, maquillats, amanerats cantaven el que s’anomenava "canción española" i com ells d’altres artistes que arrossegaven temps de guerra i humiliacions. Travestis que cantaven la trista història de l’abandó, " se marchó en un barco, de nombre extranjero …".
La nena taral·lejava la cançó coneguda mentre corria pel passadís i pel darrera de les llotges, sense saber el perquè sentia un nus a l’estómac i li semblaven homes plens de dolor. D’altres artistes eren contadors d’històries i acudits que el públic celebrava i que per a la canalla eren paraules sense significat.
Un dia, ho recorda bé, els pares digueren que anirien a l’"Eslava", hi havia varietés, s’hi anunciava que Raquel Meller, la gran cupletista, hi actuaria. Havia estat un nom mític, una artista cèlebre coneguda al món, es parlava que havia estat espia i que molts homes s’arrossegaren als seus peus. Era aquella noia que de Tarassona arribà al Poble Sec barceloní i ben jove debutà al Teatre Arnau del Paral·lel, la que cantà a l’"Olympia" de París, venerada a Sudamèrica i Europa, l’actriu de cinema mut i sonor, la de les "Violetas imperiales".
Havia retornat el 1939 a Barcelona. Era la Raquel Meller, ningú la cridava, es trobà sola, sense contractes, sense aduladors ni admiradors. Eren els últims anys dels ’40, actuà a l’"Eslava", el cinema de fusta, d’olor de pixats de criatures, de rosec de cacauets i tramussos. Amb veu trèmola, dèbil, cantà "el relicario" i "la violetera" que la feren i va fer famoses. La gent callà i aplaudí amb respecte aquella dona envellida, maquillats els ulls com taques negres, que creia ésser la Raquel Meller mítica.
La nena no ha oblidat mai aquelles sessions de "varietés", el cine-teatret per on desfilaven despulles sense esperances que només demanaven el calor de l’aplaudiment.
Raquel Meller es tancà a casa seva, en una casa buida de vida i plena de records i fotografies d’una dona bella, jove, la cupletista més admirada i desitjada, que Francisca Márquez creia retenir sota el cruel maquillatge d’estrella de cine mut. Prohibí ésser fotografiada morta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!