Em sento perduda, confosa per les moltes sigles i proclames sectorials, perplexa pel combat dialèctic dins del feminisme.
Sóc una dona que el proper mes haurà viscut 86 anys i segueixo creient que les dones pertanyem a la classe més oprimida de les classes oprimides. Veig totes les dones dels pobles del món, les dones segrestades, les obligades a ser mares violades, les dones que no poden sortir de cas si no van acompanyades d’un home, adult o nen, i que quan ho fan han de caminar dues passes enrere d’aquell, les condemnades a no tenir educació, a ser ignorants o a sofrir mutilacions per a no conèixer que poden ésser ames del seu sexe, o a veure el món darrera de la presó del negre vestit.
Mirem llocs propers, hi ha dones invisibles, ferides per la pobresa i la ignorància, algunes venudes com abans les esclaves, totes perduda la llibertat. Ens miren sense entendre que no les veiem, intueixen que no les volem veure. No poden comprendre que avui cridarem llibertat i que el color lila no les empara.
Són elles, les Dones que només existeixen en imatges, que ens acusen d’extenuar-nos entre sigles i bàndols, d’haver oblidat que són vives en algun altre lloc. Són la denúncia permanent sense veu ni color que les Dones segueixen essent la classe més oprimida de les classes més oprimides.
Avui és el seu dia. Escoltem el seu crit silenciós. Lluitem per elles. Són la nostra classe, DONES.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!