3 i 4 de maig de 1996.
Per fi!, la investidura. Dia i mig de discursos, rèpliques i contrarèpliques. L’amfiteatre bull, pepers i peperes no caben als escons: ells, nets i polits, flaires de Rabanne, Paco, elles, rosses i exultants, a mig camí entre Barbie i Lady Di. Els i les sociates tampoc no caben als escons, porten el pes de l’antic equipatge insolent, mantenen el somriure forçat de l’antiga força, gairebé una cicatriu de l’amarg adéu. Nosaltres seiem en un lloc privilegiat, ho veiem tot i tothom ens veu, ocupem els escons disposats com una cunya. Aquest ha d’ésser el nostre paper, fer forat com una cunya.
Sentim els discursos sense esperar-ne res, sabem el que votarem, els actors se saben el paper i no se’n desvien. En Molins em sorprèn, un discurs contundentment nacionalista, fragment de l’Eclesiastés i les frases mítiques de l’imperialisme català. “de Salases a Guardamar, de Fraga a Maó”, “Catalunya és una nació , la llengua catalana és una”. La Rahola deu estar destrossada , només li queda dir que ens hem venut per un plat de llenties. Ho diu. Decididament avui és el dia bíblic.
Sóc la primera del grup que vota. La primera catalana que diu “sí” al PP. Que Déu no m’hi tingui en compte!.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!