Als replans de l’escala les veïnes s’agrupen. Les tropes franquistes, els rebels han entrat a Barcelona.
La guerra s’ha acabat, els homes tornaran aviat a casa. N’Angeleta i en Pablo han sortit de matinada, diuen amb un fil de veu, duien una maleta, mantes i un farcell, potser aniran a França o a l’Aragó, al poble de la sogra. Han assaltat can queviures!, s’han sentit uns trets a la via del tren…
Algunes dones baixen corrents les escales per anar a veure els soldats que entren a la plaça de Catalunya.
La mare, en silienci i pàl·lida, la taca negra al pit, agafa la nena en braços i dóna la mà al nen, surt al carrer i camina ràpida amb l’ànsia que l’ofega cap a la parròquia, és oberta, s’hi pot entrar després de tant de temps. S’agenolla en un dels bancs abraçant els petits fills i amb la mirada fixa en l’imatge cremada de la Verga plora calladament.
Acaba el malson. Acabava?…
… A Madrid, amb el “no passaran” aguantaren fins al 28 de març a la una del migdia, allunyats de les fronteres i totalment aïllats.
Les coses són com són; no cal donar-hi voltes, però si saber-ho.