Potser no hi ha
cap font tan pura
d’enriquir l’ànima
com la magnànima
veu per mitjà
de la lectura!
Quan s’enceta
l’aventura
del saber,
atrau fer
la lectura
calma i neta.
Si en un bar
pots conversar
amb els clients,
llegint t’entreguen
les millors ments
tot el que ens lleguen.
Llegir permet
interpel·lar
els autors clàssics
i plantejar
conceptes bàsics
que a l’home han fet.
És com parlar
directe amb ells,
amb els autors
de les millors
formes d’amar
els mots més bells.
El fet ens porta
a una muller
que va ser forta
i independent
enmig d’un fer
enfrontament.
D’una presència
de gran bellesa,
va ser entesa
en l’exigència
de les matèries
més greus i sèries.
Es deia Hipàtia
i dirigia
bé l’emblemàtica
Biblioteca
d’Alexandria,
de llavor grega.
Esta ciutat
cosmopolita
va ser la fita
on la ciència
s’ha remarcat
amb excel·lència.
Tot el saber
que en temps havia
acumulat
la humanitat
el contenia
aquell recer.
Als seus prestatges
tingué cabuda
l’immens solatge
que gent sabuda
deixà amb afany
any rere any.
Al frontispici
de l’edifici,
com a exponent
del seu sentit,
deia: aliment
per l’esperit.
Si algun dia
poguera ordir
la nau del temps,
allà voldria
retrocedir
amb gests postrems.
Allí seuria
calladament
com a escrivent
i humil faria
estones denses
d’amanuense
per retre honors
al que nosaltres
devem a aquella
dona i als altres
cooperadors
de meravella.
Els dots d’Hipàtia
com a poetessa
i matemàtica
eren l’enveja
d’un temedor
predicador,
Ciril, el bisbe
d’Alexandria,
un personatge
dels qui es crispen
veent el mestratge
que en altres nia.
Va viure Hipàtia
una era incerta
de turbulència
quan l’antipàtica
intransigència
estava alerta.
Malgrat l’impuls
al més simpàtic
que en l’home sura,
tanta cultura
tingué un traumàtic
final convuls.
L’exacerbat
cristianisme
d’aquella hora
féu l’atemptat
d’un cataclisme
que encara es plora.
I l’instrument
per al cerril
desbocament
d’aquell espant
va ser Ciril,
més tard fet sant.
La massa, encesa
pels seus sermons
incendiaris,
marxà amb feresa
contra els salons
dels literaris.
Un mal destí
trobà que Hipàtia,
fent el camí
del seu treball,
caigué en la gàbia
d’un escampall
de gent fanàtica,
alliçonada
en la selvàtica
mania i crida
de la croada
més enfurida.
Emprant petxines,
van fer xixines
la seua pell
en l’episodi
de més lleig odi
vist pel món vell.
Com a carcassa
final que encega,
la irada massa
cremà aquell dia
la biblioteca
d’Alexandria.
Molt es deplora
sense consol
la mala hora
d’aquell revol
per tan agrest
remat funest.
La humanitat
no ha viscut cap
calamitat
que més blastome,
que és com si un home
s’arranca el cap.
No em prenc de broma
ni un punt i coma
d’aquesta història,
mes se’m procura
una lectura
contradictòria.
Per descomptat,
és impossible
viure al revés
el que ha passat,
mes pensar és
intransferible.
La contrahistòria
simplement és
un exercici
de la memòria,
un artifici
mental només.
Una sincera
expressió
de qui volguera
evitar tota
destrucció
que el seny esgota.
Havent-se entés
Ciril i Hipàtia,
pot ser que mai
s’hauria encés
aquell espai
de la gent sàvia.
Tenint Ciril
un altre estil
de simpatia,
potser s’hauria
salvat l’abisme
del fanatisme.
Havent Hipàtia
atret Ciril
cap a la pàtria
de l’erudit,
mai no s’hauria
fet cap sagnia.
Havent trobat
mutu delit,
tal atemptat
a l’esperit
mai no s’hauria
comés cap dia!
L’encontre al llit
dels dos rivals
hauria omplert
de goig el pit
pels frecs carnals
i un amor cert.
I, cas d’haver
seguit Hipàtia
sana i estàlvia,
el seu saber
seria encara
hui llum preclara.
Però ben trist
és com hem vist
ella al fossar
i ell a l’altar,
al pedestal
del santoral.
Amb la salut
i l’alegria
d’haver volgut
la pau que ens guia
cap a una eterna
vida fraterna,
alçant ben cert
un llibre obert,
amant de grat
la humanitat
culta i simpàtica,
va per Hipàtia!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!