Carles Bassaganya i Serra

Avui divendres he anat a cloure una jornada del Fòrum comarcal de l’Associació Catalana de Municipis i comarques (ACM) a Santa Coloma de Farners. El fòrum comarcal, en la sessió d’avui, integrat per la majoria de presidents i gerents de consell comarcals de la demarcació de Girona, ha debatut sobre “Els governs locals i el model territorial de Catalunya”. És innegable que l’organització territorial del país ha estat sempre un debat viu i encès. Des la restitució de la Generalitat de Catalunya, aquest debat també ha tingut diferents estadis i sobretot prioritats en l’agenda política. Per Esquerra Republicana de Catalunya, construir un model institucional propi, que surti de l’imposat per Espanya i les seves províncies de Javier de Burgos del 1833, no és un caprici, sinó una necessitat de modernitzar i adequar l’administració. ////segueix////

Per tant, com objectius polítics però també institucionals:

• fer una administració que millori l’eficiència i ordeni els nivells d’administracions que actuen al territori de Catalunya
• fer que l’administració sigui més propera al ciutadà, i millorar la cooperació entre elles i sobretot amb la local
• que augmenti el benestar i la qualitat de vida dels ciutadans

són i han de ser objectius assumibles a través de la Llei de governs locals de Catalunya. Aquest llarg viatge ha anat cremant etapes, algunes d’elles amb rèmores que costen de no tenir present en l’actual procés, com per exemple, la llei 6/80 de transferències de les diputacions a la Generalitat, amb la posterior sentència del constitucional, amb conseqüències en el marc normatiu. O naturalment, el malanomenat informe Roca, elaborat a partir de les conclusions de diferents experts l’any 2000 i 2001. Per tant, les diferents etapes comporta que avui tinguem un marc actual, amb les quatre lleis d’organització territorial (les LOT), que són les que aquests darrers anys s’ha posat en revisió, això vol dir des de la llei municipal, fins a la d’organització comarcal o la pròpia de l’àrea metropolitana.

En l’estadi actual, i un cop aprovat l’Estatut de Catalunya, és obligat fer aquesta revisió general per crear allò que el Conseller Ausàs anomena “la nova arquitectura institucional del país”. Això ha de comportar evitar el solapament de diferents nivells administratius, i sobretot fer un esquema més entendible i econòmicament sostenible per Catalunya. I aquí és on entra en joc els consell comarcals. La llei del 87 pretenia dotar al consells d’un corpus de competències pròpies, on el legislador li va ser possible plasmar que mentrestant una part provingués d’una delegació per part municipal i també per part del Govern de la Generalitat. El temps ha comportat que la realitat ha estat significativament diferent per part d’aquesta evolució, entrant en alguns moment en competència amb les diputacions que en algun cas i lloc, amb una desproporció més que evident de mitjans i recursos. Això, més un politització i no consens inicial polític dels consells comarcals, el fet de la dualitat amb la capital de comarca, o a vegades les picabaralles d’un president que era el o la cap de l’oposició en la mateixa població… ha fet que en alguns moments la vivència dels ens comarcals fos posada en dubte. Jo crec que l’estructura comarcal fa falta com elements reequilibrador, i per la gran multiplicitat de municipis que té Catalunya, però que la seva estructura, composició política i rol haurà de ser canviat amb tot aquest encaix, on es suprimeixen les diputacions però es crea un nou ens, la vegueria. Per tant, segons les indicacions de l’estatut, el consell comarcal, aquest ens intermedi, haurà de pivotar en garantir i fer possible, viable,  la gestió mancomunada i prestacional que semblen cridats a tenir els consells i on hi ha molt i molt camp a córrer, per tenir uns serveis locals eficients i possibles al país. Per cert, tot això ha de ser possible sempre i quan el finançament ho garanteixi… sinó, no cal que seguim!!!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!