Finalment, després de 4 hores de tren i un quart d’hora buscant un taxi, pujàvem ja pel Carrer gran. Quines ganes d’arribar a casa! Però no vam poder arribar. El Carrer gran era tallat i ens vàrem desviar. Més amunt a la Travessera de dalt ens vam quedar encallats. Uns violents cremaven contenidors i destrossaven caixers. Però la cosa no acabava aquí, també tiraven pedres als motoristes i conductors. Si algú no es va fer mal va ser de miracle. Tot va passar en un moment…
Vàrem decidir baixar i anar a preu. Amb prudència ens acostàvem als lloc dels fets.
Semblava un país en guerra, a l’alçada de Sant Josep de la Muntanya el trànsit havia estat tallat per unes barricades incendiades. Les flames arribaven fins a 4 o 5 pisos d’altura i un fum negra ho enterbolia tot.
Per acabar-ho d’adobar no hi havia llum… Hi havia badocs que feien fotos amb el mòbil, la imatge semblava de pel·lícula…
Ara per les notícies he sabut que eren ocupes que protestaven per un desallotjament. Jo no veig que aquest comportament tingui cap raó de ser. Res no excusa la violència. Qui pagarà les destrosses? I si arriben a fer mal algú?
Com pot ser l’home quan es deixa endur per la ira! Ja res és racional, tot ho controla ella i ja no som conscients dels nostres actes… No sabem el que ens fem. La veritat és que és perillós fins on podem arribar…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!