Aquests darrers dies les protestes dels estudiants contra la reforma de Bolonya han omplert les notícies. El estudiants veuen en la creació de l’Espai Europeu d’Educació Superior (el procés de Bolonya) tots els problemes que es plantegen actualment a l’ensenyament universitari. Es pot llegir al manifest dels estudiants aquí.
Jo no crec que el Pla de Bolonya estigui pensat per privatitzar l’ensenyament universitari, el Pla de Bolonya pot ser una oportunitat de millora per les universitats o un desastre total. Tot depenen de com es gestioni.
En primer lloc, per rebatre l’argument de la privatització, cal matisar que el cas català no és el mateix que el cas francès, on Sarkozy ha decidit que les universitats recorrin al finançament privat per fer front a les altes despeses. El nostre sistema universitari públic és finançat per les arques públiques de la Generalitat, però la despesa de les universitats públiques no deixa de créixer i el govern ha fet una retallada important als pressupostos de l’any vinent. Per fer front al dèficit, ara ja no es finança tot per transferència directa, sinó que hi ha entrat l’Institut Català de Finances, però si la despesa no es racionalitza i la Generalitat continua amb uns pressupostos a la baixa, ens podem trobar en el futur un bon problema.
Aquesta situació no té res a veure amb el Pla Bolonya, una reforma que té com a objectiu principal el reconeixement de títols universitaris a tot Europa. Si es gestiona bé, podem millorar les nostres universitats i els nostres ensenyaments, i els estudiants del present tindran titulacions que els permetran treballar i viure a qualsevol país europeu. Però si no es fa bé, i es tira endavant una reforma sense pensar i sense la implicació de tots els actors podem trobar-nos amb una davallada important del nivell de coneixement que assoleixen els titulats tal com ha passat amb la reforma de l’ESO.
La qüestió és si volem que tothom tingui una titulació universitària o que aquesta sigui el reconeixement d’uns coneixements superiors adquirits amb l’estudi i la dedicació. Actualment la nostra societat valora igual un fuster que un mestre, però és guanya molt millor la vida un fuster que un mestre. Per tant, no cal que tothom tingui un títol oficial universitari si no té realment vocació.
Jo sóc del parer que els estudiants han de dedicar-se completament als estudis, que han d’estudiar i res més. I per tal que els estudiants, tinguin diners o no, pugui fer-ho hi ha d’haver moltes, moltíssimes beques.
L’estructura de Bolonya, la del nou Reial Decret, estableix graus de 4 anys i màsters d’1 o 2 anys. És fals que això encareix els estudis, el que fa és abaratir-los per l’estudiant.
Amb el sistema actual es fa una llicenciatura de 4 anys (com el grau) i si després es vol un màster es paga a preu de mercat, a preu del que costa. Amb el nou sistema es podrà fer un grau a preu públic com la llicenciatura i si es vol fer un màster només es pagarà un preu públic (que és com a mínim tres vegades inferior al preu de cost). Això no és empitjorar l’economia de l’estudiant, és millorar-la.
D’altra banda, els estudiants acusen les universitats d’haver aprovat màsters oficials europeus només per atreure estudiants estrangers. Penso que en aquest punt tampoc tenen raó. És cert que en les primeres edicions s’han fet oficials molts màsters que atreien un gran nombre d’estudiants estrangers: màsters erasmus mundus i màsters interuniversitaris amb universitats europees. Això ha estat així perquè eren els màsters que ja seguien els crèdits europeus i els que han estat més fàcils d’adaptar. Però això és limitat, tots els màster no podran obtenir la distinció erasmus mundus ni poden ser interuniversitaris.
La realitat és que la majoria de màsters són antics programes de doctorat transformats. Això suposa una millora important per els estudiants de doctorat que amb el sistema antic es trobaven que després de fer la docència i començar la tesi no tenien cap titulació. Ara, amb els màsters de recerca, encara que no acabin la tesi, se’ls reconeix haver fet la docència del doctorat amb un títol de màster de recerca.
Actualment ja hi ha forces estrangers en els programes de doctorat, no és una cosa del màster això. La voluntat és atreure persones amb vocació a la recerca siguin d’on siguin. Si el nostre país es converteix amb un pol d’atracció per a la recerca, això beneficiarà també els estudiants d’aquí. Potser podrem aconseguir que aquells que volen dedicar-se a la investigació no hagin de marxar a l’estranger i no poder tornar mai més.
El que no es pot pretendre és que tenir una titulació universitària oficial sigui una cosa fàcil. Que anant dos dies la setmana a classe i estudiant els apunts fotocopiats del company la nit abans de l’exàmen n’hi hagi prou. Amb els crèdits europeus (ECTS) aquest sistema s’ha acabat i això ho saben molt bé els estudiants de plans pilots que han hagut de treballar més. Els crèdits europeus valoren el temps d’estudi individual de l’estudiant, a part de les classes. Es vol que l’ensenyament superior no sigui només assistir a classes magistrals i agafar uns apunts que s’empollen. Sinó que a part de les classes magistrals clàssiques hi hagin classes pràctiques amb menys alumnes, tutoritzacions, i es valori el treball de l’estudiant de forma continua no només valorant exàmens sinó també treballs individualitzats que suposin un raonament per part de l’estudiant i no un copia-enganxa d’un llibre.
Cal que aquells que vulguin estudiar de debò, no empollant absurdament, sinó descobrint, pensant, aprenent, assimilant, ho puguin fer sense preocupar-se per res més. Cal que puguin obtenir una beca digna que els hi pagui les despeses de viure sense haver de treballar. I aquells que decideixin posar-se a treballar sense estudiar a la universitat també puguin tenir un sou digne i un reconeixement social de la seva tasca també necessària.
Sóc conscient que tot això suposa un esforç per totes les parts, i sobretot dels professors. Perquè tingui sentit el canvi, cal que s’injectin diners i això ara és el que falta.
Així doncs, sí al Pla de Bolonya però amb els recursos que facin falta!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Enhorabona per l’article! Jo també espero que això suposi un rellançament de la qualitat de l’ensenyament universitari. És molt descoratjador passajar-se per qualsevol universitat catalana i sentir només parlar en espanyol i contemplar com els fills ideològics i intel·lectuals de RadioTeletasi es treuen carreres com a xurros. El que està clar és que com menys anys fa que un s’ha tret una carrera menys preparat n’ha sortit, en comparació amb els qui se la van treure abans. La LOGSE ha demostrat ser un absolut fracàs a secundària i els seus tentacles s’han estès a la universitat. Cal erradicar la mediocritat i recuperar la universitat com a fàbrica d’éssers pensants que algun dia va ser.
http://pobleinsubmis.blogspot.com
1) Combinar estudis i treball no és sempre negatiu. Hi ha d’haver una oferta docent que permeti combinar aquesta possibilitat. Perquè el treball també forma en competències.
2) El model Bologna hauria de tenir una aplicació progressiva de menys a més segons es vagi progressant acadèmicament. El treball autònom és més raonable en màsters que a primer curs de carrera, per exemple.
3) Les beques no poden ser indiscriminades. Cal donar millors beques als millors estudiants, i cal donar més beques als estudiants que es matriculen als millors programes. I els millors programes són aquells que poden ser avaluats positivament segons paràmetres d’excel.lència a nivell internacional.