Bloc Botxí (v. 2.0)
La destral torna a estar esmolada
Odio els sopars d?empresa. Ja ho vaig dir al primer posting d?aquesta petita sèrie, que penso que acaba avui. Ara ens apropem a unes dates on aquests sopars són moda.
Per això, i després de llegir el posting hiper-ultra-feminista-i-anti-homes de la Registres, penso que ?toca? aquest posting. Anava a fer-li una rèplica botxina, però m?he estimat més reprendre la sèrie sopars, més que res com a homenatge a aquestes que de ben segur després són les primeres que protesten perquè ?les miren? o ?les menystenen?.
Sao Paulo, començaments de febrer, la setmana prèvia al Carnaval. Mateixa història de sempre, revisió de la filial brasilera, aquest cop acompanyat d?en Lluís, un company. (…)
L?equip brasiler el capitanejava l?Eduardo, el director financer de la filial, especialista en ?caipirinhes?, i d?aquests que consideres un amic (cosa rara a una empresa). L?equip brasiler eren uns 10 o 12, als qui sempre s?hi afegien els informàtics. Era costum anar a sopar la darrera nit de la nostra revisió (els teníem una setmana plegant a la matinada, pencant com bojos).
Al principi, suposo que perquè encara no ens coneixíem gaire, els sopars eren moderadets. Es bevia molt però sense arribar a torrar-se. Aquella vegada l?ambientillo era diferent. S?havia pencat més del compte (quan les coses van malament els problemes es multipliquen). La gent anava esvalotada i una mica farta. Però alhora amb unes ganes de gresca sobreeixides. Habitualment anàvem a un restaurant tradicional, de taula enorme. Aquell cop, sense demanar-me permís, l?Eduardo es va veure molt pressionat per reservar en una mena de sala de festes on feien carn a la brasa.
Vaig prevenir el Lluís de no passar-se de la ratlla, perquè era d?aquells que, malgrat no havia fet mai res de reprovable, sempre anava al límit. I Carnaval a Sao Paulo … s?ha de veure. No és com Rio, però Déu n?hi do !
Arribem al local, i en veure?l em quedo garratibat i li dic a l?Eduardo ¿Qué coño de restaurante es esto? Bueno, es que los chicos querían cambiar… Hi entrem, un soroll de música de samba a més de 100 decibels (no exagero) i ens porten cap a una mena de saló apartat, amb taules molt mal parades. La cambrera era una mena de go-gó amb una microfaldilla de cuir i un top descordat. Hòssstia, malament… pensava tota l?estona.
Ràpidament en Lluís es va separar de mi i de l?Eduardo per anar a seure entre dues de les empleades, casualment les més extravertides. Allà no portaven mai la carn… allà només hi corria la beguda : caipirinhes, cerveses i després unes ampolles d?un vi argentí força roí.
Eduardo, mecagoendiós, haz que traigan comida, esto no puede ser. El poble nano anava a demanar la carn, però sense sort. La go-gó només atenia per dur una ampolla rere una altra. Hi havia una noieta molt joveneta que pul·lulava tota l?estona per la nostra taula, amb el cabell recollit a dalt, vestida amb una faldilla molt esquifida i una brusa negra com de tul, tota transparenta… sense sostens… No la veia portar begudes, però deduïa que era una altra go-gó.
En Lluís ja començava a anar pipat, la seva corbata ja havia volat literalment pels aires. Passava un braç per l?espatlla d?una de les noies i s?apropava massa. El vaig cridar, primer en veu baixa, després d?un crit perquè no em feia cas: Lluís, t?ho adverteixo, tu ets qui ets, i ella és qui és. Les noies de l?oficina es miren, però no es toquen. Va tornar cap al seu lloc, però els bons propòsits no van durar ni cinc minuts.
Finalment van començar a servir la carn. Després de la mitja hora d?espera, engolint caipirinhes i cerveses, la cosa no pintava bé. Tothom es llença a sopar amb les mans i a fer porcades, naturalment tot encetant noves begudes. Vaig veure que la noieta de la brusa de tul es va asseure i també agafava carn. Hòstia, això era massa : Eduardo, coño, haz el favor de decirle a esa chavala que se largue, ¡ ya no falta más que esto ! ¿Pero por qué? ¡ Joder, con esa tía ! ¿ quién coño es para cenar con nosotros, y vestida así ? Hahahaha, ¡ no la has reconocido !, no me extraña… ¡ Es la Andrea ! (penso que es deia Andrea, del nom no em recordo amb precisió) Hòstia puta, era veritat, era una de les noietes de Comptabilitat, juro que no la vaig reconèixer…
La tal Andrea es dedicava a ballar la samba arrapada a tothom, i tothom es donava d?hòsties per ?ballar? amb ella. Bé, en realitat, frisaven per apropar-se molt amb l?esperança de fregar-li una mica la pitrera.
La carn es va acabar de seguida, van repartir una mena de gelats molt dolents, i apa ! ja hem sopat ! Però de beguda en seguien duent… ja hi havia qui demanava whiskys o roms… Jo seguia assegut sense bellugar ni un muscle. Malgrat alguns ja s?atrevien a demanar-me de sumar-me a la ballaruga, jo impertèrrit. I a l?Eduardo li vaig dir que no es bellugués del meu costat.
Aleshores el segon de l?Eduardo, en Vànio, va treure una càmera digital i va començar a fet fotos de la festa. Naturalment, em va fer un parell o tres sense dir-m?ho. Quan em vaig adonar em vaig posar una mica histèric, em vaig alçar a crits ¡¡ Vànio, me cago en tu puta madre, traeme esa cámara ahora mismo !!. I ell em deia que era només per tenir un record de la festa, que no importava… Eduardo, por el amor de Dios, ¡¡ cógele la cámara !! Bueno, es igual, siempre hemos hecho fotos…. Eduardo, esto va en serio, ¡¡ o me da la cámara o lo despides !!
L?Eduardo em va veure fotre crits per primer cop en tots els anys que em coneixia. Va cridar el Vànio i li va fer esborrar totes les fotos on jo hi sortia. Afortunadament, la gent poc es va adonar del merder, entre la ballaruga i la beguda. L?Eduardo em preguntà per que m?havia posat així. Eduardo, ¿ no entiendes que si una sola de estas fotos va a parar a Europa a mí me echan a la calle de inmediato ? Ho va entendre. Una foto digital sempre pot acabar a un e-mail algun dia. Poca broma amb aquestes històries… (Nota : atenció amb els telèfons mòbils amb càmera… són una font de disgustos en aquest tipus de sopars…)
Aclarit el tema fotos, al poquet em xiuxiueja l?Eduardo : Oye, que si te interesa la Andrea, puedo hablar con ella, nadie se enteraría… Tío, ¿ tú has bebido…? No, en serio, que ella misma me lo ha dicho antes….
Allò ja va ser massa i vaig decidir fotre el camp d?immediat. Em vaig alçar, tot cercant en Lluís, a qui no veia feia estona. Vaig preguntar a un parell o tres dels empleats, però es feien els despistats. Al final el vaig veure, petonejant el coll de la noieta d?abans, i acaronant-li suaument els pits (no massa explícitament, he de dir). Sense dir ni un mot el vaig agafar per la camisa i el vaig empènyer fora del local.
Quan dic empènyer, vol dir textualment empènyer, o sigui, anar fotent-li empentes, cada cop amb més mala llet. L?Eduardo es va adonar del tema i va sortir per oferir-se a portar-nos cap a l?hotel. Aleshores la noieta que estava amb el Lluís també surt i se?ns apropa. Què fot aquesta aquí ? En Lluís se m?apropà i intentà dir-me en veu baixa… No, és que he pensat que me l?emporto a l?hotel… Em vaig girar cap a la noieta : Tú, vete pa?dentro. Ella va girar cua, i el Lluís em començà a cridar : Malparit, perquè tu siguis un amargat no tens dret a amargar la vida dels altres, ara no estem en hores de feina, així que no tens dret a manar-me amb qui m?allito o no. Val a dir que el nivell d?etilisme del Lluís era molt apreciable.
Lluís, cap al cotxe ! Ara mateix ! Ell seguia Que no, que aquesta nit me l?emporto a l?hotel, desgraciat de merda, deixa?m en pau ! Eduardo, ayúdame… I l?Eduardo em va ajudar a ficar en Lluís al cotxe, tot escoltant un reguitzell d?insults durant uns minuts.
L?endemà, a l?hora d?esmorzar a l?hotel, en Lluís intentà d?encetar una lleu disculpa, però el vaig aturar sense deixar-lo acabar : Mira, això són coses que pertanyen al viatge. Són coses que pertanyen al Brasil. Quan agafem l?avió aquesta tarda, aquí hi romandran i no en parlarem mai més.
Fins avui…. Sempre, als viatges d?empresa, sobre tot a països exòtics, hi ha una mena de codi d?honor masculí, no escrit, ni tan sols explicitat, que fa que no s?expliquin les freqüents històries de faldilles amb què t?ensopegues. Pertanyen a un altre entorn, i així s?ha de respectar.
Per la meva part, mai no he volgut ser-ne partícip directament. En part per amor propi, en part per manca d?interès. Paraula de botxí.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una cosa és la vida que circula cada dia i les relacions i els vincles entre persones i l’altra els temes de mercat, l’oferta i la demanda, els negocis . No m’agrada que frivolitzis que alguna d’aquestes dones després et denunciarà. Tu saps que no va així i m’ha fet gust de jutge dient la sentència de la minifaldilla provocativa. Des de quan algú s’atreviria a justificar un robatori perquè la mansió en qüestió despertava l’enveja i impulsava al delicte?. Ai! quan camí ens manca encara…Així i tot gràcies per l’apunt i ésser com ets d’autèntic
Encara que això no vol dir que als homens és puguen fer parir sovint més que a les dones. Encara que no siga de forma literaria o fisiològica i siga solament figurada.
El que a mí m’agraden primer que res són les persones.
I és evident, que després hi ha que reconèixer que existeix el sexe mascle i el sexe de la femella des d’un punt de vista genetic, que pressuposa certes capacitats o rolls atribuits des de temps inmemorials.
és perquè no podies deixar que en Lluís cardés amb la xiqueta aquella. Era fora de l’horari de feina i a més, vosaltres marxaríeu i com diuen en castellà "si te he visto no me acuerdo".
Salutacions Botxí. Aquell que no ho coneix no pot entendre com es fan les coses a l’Amèrica Llatina, el punt culminant es el Brasil. Argentina es, potser, una mica més europeïtzada, però no marxa gaire del patró. Jo ho he viscut a Rio, i no calia anar gaire torrat. L’empresa tenia uns menjadors d’empresa on tothom hi anava, o això o et mories de calor fins arribar als restaurants de fora (gairebé 90% de humitat i una temperatura de 46 graus). Solució, al menjador, menjar correcte, sense presses i amb un fictici però respectuós apartheid dels ‘gringos’ i dels caps. Les noies de tot, els caps et deien que la Flàvia, o la Renata, o la que fos et convidava… i no entens res, et diuen que miris, que es allà… i segueixes sense saber de que parlen… i aleshores ho veus, minifaldilla, sota la taula, sense més problemes, obrint i tancant cames… i t’ho diuen com una cosa normal, com quelcom natural !!!. I jo fugia del saraus, però sempre hi ha algun que no pots evitar, els de comiat per exemple. Com representes el que representes no pots fer un acte de menyspreu. I només arribar safates de caipirinhes i de caipiroskes, moltes Brahma, moltes Cerpa i desitjant que arribi el menjar, siguin ‘salgadinhos’ sigui ‘rodizio’, el que sigui. Truc, ampolla a la mà, glop sense veure, i canviar de tema ràpidament… pivotar el futbol sobretot, sarau segur, grup gran i no et quedes sol. Però sempre apareix la Flàvia, o la Renata, o la Eliane, o la que sigui, i comença la recerca del espai per no tenir possibilitat d’un malentès. Per que…, independentment de no tenir cap mena d’embolic, la cosa es no donar peu a que es pugui dir res, després tot arriba, mes aviat o més tard, però arriba. Trist parlar de companyes (o no) en aquest termes, però es el que hi ha a tot arreu… El cap de setmana cadasqu es vesteix com vol, o com pot, però a un sopar d’empresa no cal anar fent apologia de la disponibilitat. Els ‘corresponsals’ encara ho troben correcte i et donen ànims per aprofitar la avinentesa En altre aspecte queden les visites al Help, o a altres locals… molts companys assidus de cap de setmana, i et quedes penjat si no segueixes el joc. Jo recordo setmanes senceres de pencar fins a l’esgotament, sopar a l`hotel i anar a dormir… de dilluns a dijous. Arribar el divendres i arribes i no queda ningú, ningú vol dir exactament això, sol, sopar sol, llevar-te sol, esmorzar sol i viure se solter d’or fins que es desperten de la ressaca del diumenge a la tarda… i aquí entra el codi ètic que parlaves entre el homes. Ningú ho explica, ningú et dona detalls… solament el dia que et veuen tocat, et comenten: ‘conec un lloc on podríem anar i trauríem tota la mala llet..’ Un numeret tot plegat. Un cop més, salutacions Botxí.
Quines diferències dins de Llatinoamèrica! Xile s’allunya d’allò que n’expliqueu. Suposo que és qüestió de llunyania del Tròpic de Capricorn, i, lògicament, dels pioners de la població. Almenys allò què en conec, en els sopars d’empresa preparat pels empleats autòctons, tothom de sexe masculí amb corbata i el sexe femení és el que té més interès en parlar de feina, els menjars són com els europeus i tenen, per cert, un vi excel·lent. Si vols un post-sopar has d’anar expressament als locals que ofereixen aquest tipus de sarau.
Referent al Brasil, què no hi estat ni de vacances, tinc entès que l’estat de Rio Grande do Sul ja és una mica diferent, sobretot per part de la població d’origen germànic.
I respecte als telèfons amb càmeres, afortunadament està prohibit el seu ús en moltes empreses, d’aquí i d’allà, i per això no hi són molt habituals a les festes