En Borinotus proposava parlar de l?anomenada guerra de sexes.  És un tema una mica avorrit, però anem-hi !  Primer de tot cal dir que els homes no estem en guerra contra ningú, més aviat són algunes dones hiper-susceptibles i victimistes (premenstruals?) les que pensen que hi ha una mena de conxorxa universal per oprimir-les, explotar-les, violar-les, o no sé què.

La realitat és ben al contrari :  som els homes qui ens hem de passar la vida demanant perdó per no sé quins pecats comesos no sé quan, per no sé qui.  Sobre tot els homes de raça blanca, de 30 a 45 anys, tenim un estigma de formar part de la casta dominadora i d?haver de sentir-nos avergonyits, acollonits i malament amb nosaltres mateixos.  Sabeu que us dic ?  Que jo no demano perdó per res !!

No demano perdó per ser individualista i hedonista, per ser competitiu, per ser egoista i per preocupar-me fonamentalment de mi mateix.  Si les dones volen ser cooperadores, altruistes, no volen tenir ambicions professionals o econòmiques, o volen ser les víctimes de la societat, que s?ho facin mirar.  És la seva opció.  La meva, no.  I no tinc perquè sentir-me malament per tenir les meves pròpies decisions.  (…)

No demano perdó per pensar que el victimisme femení és una imbecil·litat que només serveix per justificar els propis fracassos i la pròpia inacció.  Quan molts dels tios tenim un problema, en lloc de trucar la veïna per explicar-li, ens posem a cercar la solució denonadament.  Tenim un esperit combatiu, de lluita, de supervivència.  Odiem rendir-nos.  Odiem tenir febleses.  Si les dones volen rebolcar-se en llurs misèries, ho poden fer soletes.  No demano perdó per no acompanyar-les dintre del fangar.

No demano perdó per pensar que la millor vesprada és a casa, veient el Barça, obrint llauna rere llauna de cervesa i posant el sofà brutíssim de crispetes i patates fregides.  No demano perdó per no voler passar-me les tardes de dissabte de botiga en botiga, intentant comprar coses que no necessito.  No demano perdó per anar mal vestit a les celebracions, amb texans, bambes i una camisa de fa quatre temporades.  M?arreglo per anar a treballar, que és on em guanyo la vida, però per a festetes familiars o d?amics em poso la primera merda que trobo i que no estigui massa bruta.  Per què he de sentir-me malament ?  Jo no m?enfado si elles es passen dues hores davant del mirall.  Ja s?ho faran !  Només exigeixo que se?m deixi en pau amb les meves opcions.

Naturalment, no demano perdó per tenir converses banals sobre sexe i dones.  Per explicar que m?he follat dones que ni conec.  Tots ho fem, és normal.  No demano perdó per prendre?m tots aquests temes en pura conya, sense pretendre res més que divertir-me i dir bestieses.  I què ?  Perquè m?he de sentir malament ?  No demano perdó per no tenir ni puta idea de la situació sentimental (?) dels meus amics, és un tema que me la rebufa completament.  Com no podia ser d?altra manera, si un amic passa una mala temporada amb la parella penso que el millor que es pot fer amb ell és dur-lo a beure, i si després cau una puteta, doncs no passa res.  No vull que m?expliqui rotllos depressius.  Els odio.  Millor la gresca i la banalitat.  I no em penedeixo de dir-ho.

Com és evident, no demano perdó per no plorar ni per no sentir gaire simpaties pels maricons.  Els bledes que ploren, i no diem els marietes, representen un estil de persona allunyat de la normalitat masculina.  No m?interessa.  Per què m?hauria de sentir malament per no tenir empatia amb els maricons ?  Hom té empatia amb qui sent proper.  I no m?avergonyeixo de proclamar que el meu cul és de direcció única :  només funciona cap a fora.

Com és evident, no entenc a què venen tants escarafalls i tant de victimisme amb el tema de la violació.  No ho entenc.  Sempre dic que a mi no m?ha violat cap dona… no he tingut tanta sort en la vida !!  Vinga, va, reconeixem-ho :  tots hem somniat alguna vegada amb violar alguna dona (dic violar, no parlo de fotre hòsties ni batusses).  I, sobre tot, tots hem somniat amb que vingui una paia i ens violi.  Jo em deixo.  No oposo resistència.  Nota, si alguna em vol violar, als vespres estic més inspirat (dec ser vespertí, com ens explicava la Reyes fa uns dies).  Naturalment, no demano perdó per pensar d?aquesta manera, ni per pensar que les dones exageren moltíssim, i es victimitzen innecessàriament, quan es parla d?això.  Que han trobat un filó per explotar la compassió.  I ja és hora de que els homes reivindiquem el nostre dret a ser violats !

Per acabar, no demano perdó per no voler un món feminitzat.  Si elles volen feminitzar el seu món, que ho facin.  Però que no pretenguin feminitzar-nos a nosaltres, de la mateixa manera que nosaltres no pretenem masculinitzar-les a elles.  Tinc la sensació que la majoria de dones no vol ser masculinitzada.  Dones, sabeu una cosa ?  Els homes tampoc no volem que ens feminitzin.  Ens va bé seguir com som.

No demano perdó per ser home, ni per ser blanc, ni per guanyar-me bé la vida.  Que cadascú faci el seu camí i trobi la seva via.  Lliurement.  Sense demanar perdó per la llibertat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!