Tamarells i ulleres de mirar la vida
De tot el que hi havia un temps ja només quedava el grup de tamarells que el capvespre es projectava amb una ombra ratada a les primeres dunes, damunt la cara de ponent. Si encara hi hagués dunes, el capvespre podria seguir fent cine igual, tot projectant, des de la rotonda que ara encercla els tamarells, les vermellures de ponent amb blanc i negre contra aquells pans de figa color d’or.
Li explicaves a don Marçal, que ja no tenia a la mirada només que engrunes i boires d’Alzheimer, com era la teva platja i amb quines ulleres de veure el món tu confegies un paisatge immortal on els records eren empenta de futur i el passat una invasió bàrbara de díficil pronòstic. No en sabrem mai totes les conseqüències…
Text i imatges: Victòria, del pèndol de petites oscil·lacions
Visiteu el bloc de na Joana Serra de Gaieta, amiga de na Xesca, que recorda les horabaixes al bar Bosch, de Ciutat, vivint i llegint Ciutat de l’horabaixa
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!