Jornades Blocs i Literatura

Em voldria afanyar a aclarir que aquests escrits, de caràcter proteic, també devien complir la funció de banc de proves del seu treball creatiu. Filant més prim: devien ser un calaix de sastre que li permetia de fer provatures i d’organitzar idees «en brut», però amb absoluta llibertat. Aquí el lector és convidat a visitar l’obrador de l’artista, un indret on no hi ha res amagat: els retrets, el dolor, les obsessions, el temor i les angoixes hi són retratats en carn viva.

27.09.03

La família és una fàbrica de bales perdudes. La meva i la seva. Fills, néts que s’extravien i no els envien a demanar: no els poden ajudar o no els volen recuperar. Rapinyes. Anades al notari d’amagat. Comptes secrets al banc a l’esquena de l’altre. Foment de l’odi entre germans.

Per variar, jo volia tenir una família: projectes compartits, converses en confiança, l’olla que bull, taula parada, les sospirades sabatilles, porcella per Nadal (tots per Nadal, tots per Sant Antoni, cadires manllevades). Volia això, en comptes de la isolada inòpia on he tornat a acabar instal·lada amb una pedra al coll; sense poder avançar un mil·límetre, sempre lluny dels que voldria estar; sense forces moltes vegades per vestir-me. ¿Per què es torben tant a diagnosticar-me un càncer?

La incomprensió, la polèmica, l’animadversió, la malfiança i la censura —que han patit al llarg del temps tant l’obra com la persona de Xesca Ensenyat— semblen molt enquistades, i actes com el d’avui haurien de permetre subvertir-les per sempre més.

El dietari Inclemències reporta la difícil convivència de l’autora amb una cosina perruquera que va decidir trencar el seu matrimoni durant l’estiu del 1993.  —És qui, de fet, va inspirar el personatge de na Paca Mateu en el conte titulat «La seda», incorporat per Xesca Ensenyat al recull Canvi de perruqueria i altres misèries l’any 1995.

Als dietaris s’hi explicita el desgast ocasionat pels problemes derivats de les restriccions o els talls en el subministrament d’aigua corrent al port de Pollença: «He interromput tres vegades aquest escrit per escatir això de l’aigua. No n’ha pujada. El porxo, on escric, put: una mescla d’olor de cussa, de floridura de roba mullada i de brutor vella de cuina bruta […]», constata en un apunt del 22.06.1993.

També és un motiu recurrent la humitat que provocava una canal, procedent del corral de la planta baixa —era l’habitatge on vivia la mare de Xesca Ensenyat—, a l’habitació on aleshores dormien els seus fills petits. (Aquest lamentable incident contribuí a minar les relacions —sempre tenses— entre ambdues.) Així mateix explica amb profusió de detalls una batalla legal que la va enfrontar amb un oncle seu, fet que tenia a veure amb la custòdia d’un patrimoni cultural de gran vàlua. Aquest procés judicial —que Xesca Ensenyat va intentar evitar de bona fe a través de comunicacions personals escrites. Les missives, adreçades al seu familiar, li foren retornades sense haver estat ni tan sols llegides— la deixà transida de dolor. Les gestions, infructuoses, la van obligar a tirar pel dret. És a dir, no va tenir més remei que activar la via judicial per recuperar el que, a dreta llei, ja era seu.

A «L’eco de l’art en els dietaris catalans», Enric Sòria consigna un plantejament curiós d’Àlex Susanna coincident amb el de la nostra autora, fet que —salvant totes les distàncies— ocasionalment em permet de relacionar els projectes dietarístics de l’un i de l’altra almenys en un punt. És en el sentit que sembla que cap d’ells dos no pretén treure l’entrellat d’un món complex, sinó manifestar la seva perplexitat enfront d’un món que, de llarg, els supera.

Cal afegir aquí que el treball de Sòria apareix compilat dins el fastuós volum d’articles En el curs del temps (Palma, 2010). La citació següent, l’extrec de les p. 165-166:

En un passatge, Àlex Susanna es pregunta com hauria pintat ell, si aquest haguera estat el seu ofici. Conclou que, probablement, hauria pintat al marge de molts moviments de la modernitat. La seua, en tot cas, hauria estat una modernitat molt més implícita que explícita. Aquest dietarista no és un caçador de signes del temps, sinó algú que espera ser caçat per la realitat, seduït per ella. Un pensa que aquesta és l’actitud que cal esperar d’un poeta —perquè el poema no es busca, sinó que es troba—, i que no deu ser la d’un pintor. I, en canvi, va dir el mateix en una frase algú que no va escriure —que jo sàpiga— cap poema i va pintar molts quadres. La frase és “Jo no busque, trobe”, i la va dir Picasso.

Sòria, eludint sàviament qualsevol pressupòsit d’infal·libilitat, a la p. 155 del recull admet que «D’entrada, he de confessar que el meu coneixement del dietarisme català no és exhaustiu. Jo no ho he llegit tot». I poc després afirma que «[…] l’assimilació o no de les línies principals […] de l’art plàstic i sonor del segle XX és un altre dels debats recurrents en el nostre dietarisme». I tot seguit treu a col·lació un manoll d’autors de dietaris que passa a comentar succintament: Albert Ràfols Casamada, Josep Palau i Fabre, Josep Iborra, Josep Pla, Marià Manent, Pere Gimferrer, Vicent Alonso, Miquel Pairolí, Valentí Puig, Àlex Susanna, Ramon Guillem, Olga Xirinacs, Miquel Desclot, Guillem Simó…

Considero Xesca Ensenyat una novel·lista de geni. Però, en canvi, no em sembla una dietarista primorosa. Pel meu gust, aquesta secreta veu es deixa arrossegar massa sovint amb precipitació pels esdeveniments viscuts i s’agafa a l’escriptura amb desesperació: com un nàufrag, perdut enmig de l’oceà, a una post. Inclemències tampoc no és, al meu bon veure, una obra escrita de manera conscienciosa i pausada —crec que aquest és el tempo que millor escau als dietaris—: penseu, a tall de mostra, en dos models tan antagònics entre si com ara La lentitud del mar, d’Enric Sòria, o El desgavell, de Ferran Planes…

Inclemències tampoc no és un document en què el vessant historiogràfic se sobreposi a la dimensió literària del conjunt: com és el cas a Del passat quan era present, de Serrahima. I doncs ¿quin interès té un llibre com aquest, a banda del biogràfic? La presència de perles, escampades aquí i allà, que el lector no es pot deixar perdre de cap de les maneres. Els apunts presos del natural són àgils, frescos i vigorosos. I els retrats de punta seca, impagables, configuren una mena de tableau vivant que evoquen l’habilitat consumada de Xesca Ensenyat en la construcció dels seus personatges de ficció més reeixits.

12.06.93

Ahir a migdia, quan anava a ca les monges a cercar n’Uli, vaig veure, prop del portal —entre la gent que esperava nins—, en Pep Buger, i m’hi vaig acostar ben decidida per demanar-li com es trobaven els accidentats.

(Can Buger serà per sempre el meu criptograma etern. Serà el que per a Walter Benjamin era la poma que —de matinada— torrava la seva mainadera: l’olor intensa d’allò que se confita en un raconet de l’estufa; el punt vermell intens del caliu de la llar. De l’oloreta de les ensaïmades, que durant tots els matins de la meva infantesa impregnava el pis de les meves ties cosidores, no me n’oblidaré mai. Aquell era el ritu de pas d’un nou dia que mai no podia ser gaire diferent del que l’havia precedit. I aquest fet inexorable, com el sabor característic de la Coca-Cola, sempre em donava seguretat.)

Abans-d’ahir, al capvespre, quan entràvem dins el nostre Peugeot amb la intenció d’esbravar les criatures perquè s’esbargissin en un parc de Pollença —on ja ens esperava na Tetes amb els fills—, sentírem una ambulància, molt escandalosa, que tot d’una ens barrà el pas. Vaig sortir a xafardejar enmig del remolí de veïnades que s’havien congregat en un moment.

A can Buger hi passava alguna cosa, perquè estava tancat: mai no hi està, ni de dia ni de nit, ni en dia feiner ni en diumenge. L’ambulància, que xiulava com un vencís cinglant les anques d’un ase vell, devia ser per a ells. I tot d’un seguit veig comparèixer na Margarita —la filla d’en Pep—, tota descambuixada, amb una mena de sari anusat damunt la regata dels pits —l’estampat era abusiu fins i tot per anar a la platja—; la noia estava excitada de bon de veres. A més, coixejava de valent i duia una bossa de palla que feia cara de contenir bronzejadors i tovalloles. La primera cosa que li vaig demanar:

—¿Per què heu tancat el forn? —Ben mirat, i més encara pel to que vaig emprar, la meva pregunta semblava una reclamació.

Al seu darrere, hi anava na Margalida —cunyada seva—, que és mare d’una criatura de l’edat de n’Uli que cada dia juga a casa, amb els meus. Aquest infant acabava de sortir amb bon peu d’una agafada amb els radis de la bicicleta —que li havia provocat una intervenció quirúrgica, setmanes d’internament en una clínica i una lleu coixesa: jo considerava que darrerament li havia remès.

En Pep —en braços de sa mare— estava espantadíssim: semblava un pollet que surt de l’ou. Vaig voler saber si s’havia fet mal a la mateixa cama, com sempre passa…

Però l’ambulància s’havia desplaçat per atendre Irene —una néta d’en Martí Ferrà, del restaurant—, qui tenia talls a la cara, un genoll ferit i una forta contusió al cap que faria que la tinguessin durant unes hores en observació. El forner —que s’esperava a la porta de ca les monges— m’havia dit que en Pepet era a escola, així que no havia estat res. Na Margarita se n’havia anat d’excursió a la Calobra i l’única de casa, que estava hospitalitzada, era la petita Irene. Tanmateix, mentre conversàvem, vaig notar que en Pep s’havia aprimat moltíssim.

Llavors fou quan li vaig preguntar si estava bo.

Pel que sembla, els set o vuit quilos que havia perdut els havia d’agrair a una barramenta que ha estrenat de fresc aquests dies: com que no li ajusta, no passa gens de gust de menjar —i amb més motiu si el menú és a base de carn…

Ja a Pollença, amb els nins jugant al parc, vaig entrar a l’ambulatori per veure si en Manuel havia acabat. Com que només quedaven dos pacients, vaig esperar-me perquè em mirés la sang. Al meu davant hi havia un cartell que deia: «La xerradissa no cura». I jo, que estic convençuda que l’únic que cura precisament és la xerradissa, vaig trobar que havia de proporcionar als que pensen com una servidora recursos per afrontar el malestar que ocasionen —a la gent senzilla— les afirmacions categòriques falses —a desgrat que puguin ser irreprotxables des d’un punt de vista ortogràfic.

Me va trobar —estava cantat— la sang a la cresta. La mínima al 10, i la màxima… en Manuel no m’ho volgué dir. I quan me va veure amb la capsa de Juanolas, que sempre passeig —perquè només fum d’amagat—, va trobar que m’havia de prohibir el regalim. Va sospitar amb bon criteri que si en menj cada vegada que tenc fumera, en dec consumir quintars. També em va prohibir el Katovit, les perruqueres, les cusses i totes les coses que exalten…

Als trenta cafès que prenc cada dia els n’he de restar vint-i-vuit, i un l’he de prendre amb ell. Del vi ni del menjar no me’n va dir ni pruna, perquè al pas que anem ens haurem d’esperar fins a la jubilació per poder sopar plegats. L’excusa va ser que si jo surt cada dia amb el bot no caldrà que faci règim, però no li he d’instal·lar el SEAGULL de 3,5 HP que cerc com una desesperada al TRUEQUE.

Després de suplicar-li que no en digués res an en Jeroni, sortírem junts i li vaig explicar que, quan érem joves, en Biel Mesquida assegurava que en aquest món només se passa gust de menjar, i que darrerament trobava que només se passa gust de xerrar. I a l’entretant jo ja havia enllestit la glosa, que m’agradaria que la Seguretat Social pengés a totes les sales d’espera de Mallorca:

SI XERRAU —SEMPRE FLUIXET—,

PROCURAU XERRAR DELS ALTRES:

DE VOLTROS JA HI XERREN ELLS.

(M’enyor moltíssim de la novel·la.)

Continuarà…

Imatge: El gregaló. Foto: MVS