La Rut va tenir el bon gust de néixer el 19 de març. És a dir, el dia del meu sant, dia que sempre he servat tot i ser ateu, perquè una cosa és ser ateu i l’altra ser imbècil. El meu racionalisme no m’impideix comprendre que les festes tradicionals tenen una rellevància social indiscutible, i per aquest motiu mereixen un respecte, encara que no t’empassis el discurset que sovint va en el pack de la celebració. Dit d’una altra manera, jo no sóc fanàtic ni del racionalisme ni de res.
A mi mai se m’acudiria fer allò que un jutge va fer fa molts i molts anys, i que el meu pare em va explicar, quan passàvem pel lloc on succeí aquesta anècdota. Resulta que el jutge anava de copilot en un cotxe i la conductora era la seva dona. En un moment del recorregut, justament per on passàvem nosaltres llavors, la dona es va saltar un semàfor vermell. L’imbècil del seu marit, el jutge, la va fer aturar així que va veure un guàrdia urbà, i ordenà l’agent que la multés per violació del Codi de Circulació. Espero que la dona acabés divorciant-se d’aquest mamarratxo.
Ara que per imbècil de debò, i que demostra fins on arriba la misèria humana, hi ha el també fet real que va passar a la immediata postguerra. Es tractava d’un comboi de trasllat de presoners per part de la merda feixista. Entre els reus hi havia quatre o cinc anarquistes i un comunista. De sobte, el comboi va ser atacat, els feixistes neutralitzats, i s’alliberaren els presoners. Però quan el molt imbècil de comunista va constatar que l’escamot que l’havia alliberat era anarquista, es va tornar a lliurar als franquistes, suposo que perquè la perspectiva de passar la resta de la seva vida pensant que se la devia als anarquistes, se li devia de presentar com inaguantable. Espero que pagués la seva imbecil.litat i la seva manca de generositat amb la seva vida.
Bé, però tornem a la Rut. Si va néixer el 19 de març, això també vol dir que és Peixos, com una servidora, fet que encara reforça més la meva simpatia envers ella. La Rut, com és públic i notori, es presenta com a candidata a la secretaria general d’ERC. Forma tícket amb en Joan Carretero, candidat a President. Tots dos, la Rut i en Joan, en Joan i la Rut, són les dues cares públiques del Reagrupament.Cat, la candidatura renovadora que pretén corregir i redreçar el rumb de la formació republicana que, com és ben sabut, ja compta amb més exvotants que votants. La Rut, per altra banda, és l’única dona en el ball de candidatures d’ERC, fet que hauria de portar a reflexionar.
Amb la Rut hi he parlat darrerament. Si bé, la primera vegada que ho vaig fer va ser fa molts anys enrere no sé si en la nostra època estudiantil o un poc després. Però em sembla que ella no ho recorda. Jo sí. És una persona amb la qual ets sents còmode parlant-hi. És agradable i sembla que mai perdi el control. Però el fet que hagi surat en l’oceà de la política, ple de taurons, ens indica que hi ha quelcom més que bones formes.
I és que la Rut és una experta en temes d’administració i gestió pública, tant en el vessant polític (va ser directora general en el primer tripartit, a la conselleria d’en Carretero) com en el vessant estrictament acadèmic, on es professora i directora d’un institut de recerca universitària.
La seva formació i la seva actitud, doncs, la situen a anys llum dels altres tres candidats a ocupar la secretaria general. L’un perquè li ha arribat caiguda del cel, sense esperar-s’ho i fa la impressió que encara no s’ho creu. L’altre perquè juga a fer d’enfant terrible, quan de fet és molt més enfant que terrible. I el tercer, entre moltes altres raons, perquè té el mal gust de ser periquito, amb la qual cosa ja està tot dit.
Crido l’atenció als militants d’ERC, en aquest darrer tram de la campanya, quan la candidatura del Reagrupament.Cat va al galop, imitant la càrrega de la Brigada Lleugera i superant com si fos el Grand National, tots els obstacles que li posen davant, que si realment es vol fer sortir de l’atzucac ERC, no només és necessari comptar amb un president que exerceix les funcions de líder, que té per objectiu verbalitzar i difondre un projecte de país, per tots els catalans i totes les catalanes, com és el cas d’en Joan Carretero, sinó que és IMPRESCINDIBLE, amb majúscules, algú que sàpiga realment gestionar equips humans, que s’encarregui de la cuina (i no interpreteu això com un acudit fàcil, malpensats!), i que ho faci no en pla destraler i per collons, sinó amb un tarannà constructiu i dialogant, sense que això vulgui dir bleda. Des d’aquest punt de vista, és evident que entre els quatre candidats a la secretaria general, Rut Carandell és la millor.
I qui vulgui jugar a fer compensacions, que les faci als escacs. Jugar a compensar (un president d’A i un secretari general de B) és una estratègia que sota una façana d’equanimitat, amaga una enorme covardia, aquella que consisteix en posar un ou en tots els cistells, per assegurar ni que sigui un trosset de victòria. I sobretot, per evitar el fantasma de la derrota pura i dura. Però que a l’hora comporta renunciar a quasi bé tot el que tu penses, i només conformar-se amb engrunes i misèries. En d’altres paraules és renunciar a que el teu partit compti amb els i les millors, amb el risc afegit que la barreja acabi provocant-ne un mal de cap considerable, que allargui el malestar i no es faci net, per poder encarar el futur immediat sense hipoteques del passat. Perquè el que ens hi juguem és el futur de la nostra Pàtria i amb això poques bromes encara menys conyes marineres. Cal votar els millors i només els millors. I aquests, de carrer, són en Joan Carretero a la Presidència del partit, i la Rut Carandell, a la Secretaria General. No hi ha color, i cada dia que passa, cada cop més militants en són conscients.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
