paraules dins la fosca

4 de gener de 2013

Sense categoria

0 comentaris

ESCRIC AMB DESFICI. No és ver. No pot ser de cap manera. Paraules rovellades vora la casa de la vida. Paraules que han quedat gravades en els camins, en el referit de les parets, en la sequera de les fonts, en els mobles tapats amb teles blanques, en les aranyes de Murano que encara dringuegen. Paraules que sobrevolen les teulades empeses per les fulles dels lledoners, pels troncs de les tuies, per les ones dels prebeboners, pel silenci de les profunditats. No és ver. Pots obrir la calaixera i no hi trobaràs el vestit de primera comunió de la nina. Guda és un nom que no surt enlloc. Guda es passeja sense aturall pels cap de cantons del temps.

[Butaca d’Antoni Tàpies. In memoriam]

Si tot pogués ser com quan anaves amb mi a passejar pels caminals polsosos, quan escoltaves les meves descripcions dels viatges a Roma, a Puerto Rico, a Nova York, a Florència, a Instanbul. Si tot pogués ser com quan aprenies a fer mundillo amb una vella brodadora, madò Maciana, que t’ensenyava els secrets de desfer fils i clavar agulles a aquella espècie de fal·lus per aconseguir brodaries d’aire. Si tot pogués ser com quan nedaves al safareig rodó i els peixos venien a menjar entre les teves mans mentre cantaves aires molt antics que havies après entre les vermadores. No és ver. Les cortines cauen a trossos, els quadres s’han tornat negres de cop, no batega ni una ànima dins les sales, ni al menjador, ni per la galeria de les estàtues blanques, ni entre els parterres, que són un desert de vida. Guda, si no haguessis partit a l’escapada, hauríem fet rams de lliris grocs i també t’hauria acompanyat a caminar sobre l’estela carabassa de la lluna plena. T’agradava tant, Guda: ho somniaves, ho preparaves amb delicadesa hores abans del capaltard, ho assabories com un deliri que arribaria a l’hora exacta. Calia fer-ho entrellums, en el moment en què la fosca s’aficava per les retxilleres, quan la lluna apareixia com un globus gegantí i molt baix sobre l’horitzó de la terra. La llum taronja de la lluna era el tapís llançat en mil i una direccions on et vaig perdre, era el deixant. Aquells dies estirats de la tardor que tu adoraves. El món estava ben fet. Tot tenia el color que tocava. Les coses i el seus noms coincidien sense cap duplicitat. Pareixia que podies retallar els punts de vista. Cada paisatge era un quadre, un documental, una combinació de formes i colors —els colors de la forma— amb un nom propi: el terròs de les roques de la serra era color de mel com en un quadre de Rusiñol, Jardí i puig, que s’ha venut per més de cinc-cents mil euros en una subhasta de Sotheby’s, la línia de l’horitzó en tres escansions de cada vers («Entre el cel i l’aigua / la línia de l’horitzó / res pus») em llançava al Godard de Le Mépris des de la casa capriana de Curzio Malaparte, els contrallums de les figueres i els fassers mostraven la mestria de l’aquarel·lista xinès Mu-Zan, l’arena no era de Joaquim Mir sinó dels pigments d’un paleta de circ dels paisatges entravessat d’ermità lúbric, cada esguard era una meditació del temps i el seu pas sobre les coses, sobre les llums, sobre els desitjos o les nostàlgies, tant se val!

&&&

FINS A L’ESGOTAMENT. Escoltar les músiques de la bellesa, el tremolor propi, per entre nuus d’aigua i profunditats desconegudes. No creus que som un cos d’imatges, de memòries i d’oblits, d’insistències a cada palpitació de les hores? Cauen al fons de nosaltres les imatges i la podridura. No sents com es desnua la carn d’aigua i sal? Com podria bastir alguna fragilitat? Els caquiers vermells contrasol ponent són aquí: pacífics, immòbils, fixos, pintats, eixamplant la claror. Voldria escriure una apologia de les fronteres, de les desunions, dels desficis. Duia la música que Sofia Coppola ha seleccionat per a la banda sonora de Marie Antoinette. La peça curta Jynweythekylow escrita per Richard D. James i interpretada per Aphex Twin m’enfolleix. La pos obsessivament una vegada i una altra vegada. Toc l’aigua amb els dits de la mà dreta, els joncs, els jocs són fets, tenc ganes d’enfonsar-me en aquella aigua negra amb la música per dins el cap, volcànica, el meravellós i l’estrany es conjuguen, la impressió és forta, percebre les notes com a de clavecí i sentir la fusta de l’instrument, els grops de la fusta, els temps de l’harmonia dins la fusta, dins el meu cos de fusta i de carn, allà tengueren lloc episodis de sexualitat confosa amb Guda, tot ho diu, llenties d’aigua i pa de granota, llengües d’oca pertot, males herbes, bones herbes segur, allà vaig escriure la història d’un jove enamorat del record d’una dona morta, ofegada, engolida per l’aigua i el fang, feta arrel líquida, enfonsament, deliri i eufòria alhora, exili i martiri i una pau lenta lenta que avança amb l’hora crepuscular. Tenc molt de fred. Crec que m’he costipat. No puc parlar perquè la gola em cou de mala manera.

Deixa un comentari Cancel·la les respostes

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!