L’he recordat entre els camps plens llevamans silvestres d’un carabassa menut amb els grans troncs gruixats i negres dels ametllers amb les arrels cap amunt.
L’he recordat en els seus textos plens d’amor a la màtria catalana, al seu petit país, a la seva llengua i a la seva cultura.
L’he recordat recitant Auden i llegint Xècspir.
L’he recordat amb un telèfon mòbil que pesava quatre quilos pels aeroports d’Europa.
L’he recordat posant tretze anys de fonaments de la Universitat de les Illes Balears.
L’he recordat cantant himnes i cançons de camp felanitxeres.
L’he recordat comprant llibres a senellades per París, Londres, Nova Delhi, Washigton, Nova York…
L’he recordat estimant els seus amics i les seves dones.
(El podreu trobar aquí: Viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Nadal_Batle_i_Nicolau
Vídeo de Vilaweb amb motiu del desè aniversari: http://www.vilaweb.tv/?video=5066
Especial Vilaweb quan va morir: http://www.vilaweb.cat/media/imatges/especials/placa/nadalbatle/)
Copii un text de l’any passat:
(…)
París i Londres eren les dues ciutats estimades on, amb N. B., vaig comprar senallades de llibres —el darrer bel en ciències, tecnologies i alta divulgació científica— que ens destrossaren l’esquena a tots dos. A París, l’any passat, vaig conèixer Madame Lévi-Strauss, que em contà que quan el seu home va visitar el diari Le Monde va fer una pregunta indiscreta: puc veure el meu obituari? Després de molt insistir li mostraren. Va estar molt content i davant l’ordinador corregí algunes errades i el deixà llest per publicar. Crec que aquesta feta hauria entusiasmat N. B., que, amb gust i bon humor, llegiria tots els obituaris, terrenys robats a l’oblit i a la mort, que avui li dedicaran en molts de mitjans de comunicació. Sé que quan el vaig conèixer, en els llunyans seixanta, a la bodega Son Catleret del Terreno que duien els seus pares, ja vaig endevinar que aquell nou amic que em deixava discs de Raimon, de Bach, de Ferré, de Brassens, de Haydn, de Barbara, de Mozart i de Brel, novel·les d’Evelyn Waught, textos de Bertrand Russell, poemes de Ferrater i d’Auden i que escrivia les cartes i feia les recerques en llengua catalana, era un jove superdotat i tendre. Des d’un bell principi el vaig veure: un matemàtic molt intel·ligent, estimava els sabers d’una forma fonda i pràctica, volia transformar la bruta, trista i dissortada pàtria en una contrada de persones amb orgull del que eren i del que volien ser; per això el seu nacionalisme modern i compromès era tan avançat, tan nou, tan independentista. Va ser Rector de la UIB de 1982 a 1985 i en aquests anys la universitat va fer els seus estatuts i ho multiplicà tot: edificis, professors, alumnes, carreres, honoris causa, pressupost, patents, convenis amb tot el Món, i, també, va rompre l’aïllament d’una institució jove amb una implantació social a totes les Balears. N. B. creà un campus en què l’excel·lència era l’única consigna. N. B. defensà literalment i en tots els sentits la minoritzada llengua catalana —La meva pàtria és la meva llengua— com a eina de feina i de vida —Bilingüisme, sí, però català-anglès—, creant un potent Servei de Normalització Lingüística, perquè la universitat fos el model de l’ús del català com a llengua vehicular en una societat amb un procés de castellanització dominant i accelerat: aquesta fou una de les tasques difícils i poc agraïdes a les que dedicà dies i treballs. Va fer una aposta visionària i capdavantera amb les que s’anomenaven “Noves Tecnologies”: el cablejat informàtic del campus, la creació d’un centre de supercomputació i el fet de posar un ordinador en cada despatx, tot això va ser vist per alguns com una follia quan era d’un seny innovador. Em passaria molt de temps explicant la personalitat complexa, polièdrica i plural d’aquest amic de qui, com a tret fonamental, puc dir que era bon amic dels seus amics, els quals col·locava en primer lloc en les seves estimacions: coneixia tots els colors de la tendresa amistosa. I, també, va estimar les dones amb la força d’un gran amador. Va ser un homenot català, felanitxer, mundial i atòmic que fundaria i crearia els fonaments i les parets mestres de l’actual Universitat de les Illes Balears. Unes paraules de l’amic Blai Bonet, que li vaig demanar per a N. B. deu dies abans de morir el propi poeta, vull que clausurin aquests records d’un home bo i savi, amic noble i lleial, que enyor i que llegesc: «I ara, que ja és arribada l’hora de sentir el sentit que té la terra, et pregam de poder comprendre i fer fèrtil en nosaltres el fet que tu, després de córrer per Europa, les Rússies, Amèrica, tastant la intel·ligència del Món i donant a tastar al Món la nostra Ment i la nostra Mentalitat, hagis elegit tornar a Felanitx per a fer entenent, per mitjà de la pols de la terra, la teva alta experiència de la Terra. Concedeix-nos, per tant, Nadal, que, després de prometre en honor teu no voler somiar mai més i ser fondos i concrets per amor a l’Esperit de Ciència i als materials de la Sagrada Matèria, puguem entendre el nostre germà Hölderlin quan diu: “Qui aspira a la sublimitat es decanta sempre per la vitalitat”, segurs com estam en tu, per tu i amb tu, que hi ha més coses a la Terra que al Cel.»
Pos en el lector de compactes el Masonic Funeral Music K 477 de Mozart, un adagio profund i estremidor que el compositor va escriure a la mort de dos amics de lògia. Aquesta pàgina immensa de música i idees de només 69 mesures, amarada de dol i de sofriment íntim i d’aparicions sobtades del dolori la tristesa, era la música que Nadal Batle m’ensenyà a escoltar i a sentir, a estimar. Sien aquestes notes fondíssimes del cantus firmus amb la tristesa del dol i l’energia del record les que diguin, un cop més, la sensibilitat i la intel·ligència d’aquest amic estimat.
Biel Mesquida
Madame Lévi-Strauss parlava sis idiomes i que no era estrany que pogués desentranyar una altra llengua romànica. I em contà que quan mestre Lévi-Straus, feia una anys va visitar el diari Le Monde va fer una pregunta indiscreta: puc veure el meu obituari? Primer li negaren que existís i després davant la seva insistència li mostraren. Ell va estar molt content i, senzillament, va dir que calia corregir un parell d’errades cronològiques i informatives i, segut davant un ordinador, ho va posar tot en solfa. Deliciós. La tercer anècdota és del meu amic i escriptor J. C. Llop, que acaba de treure la magnífica, estupenda i entretinguda edició dels seus diaris, des del 1998 al 2000, titulada La escafandra (Destino), que em llegí una frase que repetesc de memória on deia més o manco això: Cada necrològica és un terreny robat a la mort. Em va convèncer. Aquest cronista és un lluitador contra la mort.
ARTICLE MAGNÍFIC DE CLIMENT PICORNELL
S’acosten noves eleccions a la Universitat de les Illes Balears, la nostra UIB, i el fet que l’actual rector Avel·lí Blasco anunciàs que no es presenta, desferma càbales, quinieles i estratègies. Per Palma, un conegut em demana: ” I els ‘Nadalistes’ que feis comptes fer ?” Feia temps que no m’anomenaven per un “isme”. Vaig balbucejar no sé què, i em revingué el que em contà l’arquitecte Gabriel Alomar (1910-1987). Aquest, quan tornà d’estudiar del MIT d’Estats Units, penjà un cartellet al seu despatx: “Gabriel Alomar, urbanista”. En aquells temps, la gent li demanava sovint què feien els urbanistes. Fins que un amic li va mostrar que l’única accepció del diccionari era: “Urbanista; seguidor del papa Urbano”. Idò, una cosa semblant passa amb els “Nadalistes”. Si ho demanen ara als estudiants o a algun professor més novell pel campus universitari, es pensaran que un “Nadalista” és un membre d’una associació de “betlemers o pessebristes” que per Nadal fan un congrés, qui sap si algú més sabut els confondrà amb els seguidors d’una secta medieval, com la dels “pastorells” lluitant per estendre la fe … Ésser “Nadalista” a la UIB, avui, per a la majoria de la gent ha esdevengut un concepte opac, fossilitzat. Això no vol dir que no hi faci falta un poc d’esperit del “Nadalisme” en l’actualitat, i no cal conjurar-se contra els mals esperits.
Què vol dir “Nadalista”? Vol dir haver estat seguidor o col·laborador manifest de Nadal Batle, matemàtic i informàtic, rector de la UIB durant els anys 1982-1995, mort el desembre de 1997. Els “Nadalistes” duraren el que va durar Nadal Batle al poder, una amalgama entorn seu d’esquerrans, dretans, nacionalistes i altres herbes interessades, que, de fet, no sempre foren els mateixos; com exemple, dels “Nadalistes” més aferrissats sorgiren “anti-Nadalistes” entossudits. El Nadalisme no existí com a doctrina o com a credo. Sí que existí Nadal Batle, una persona bolcada a la UIB, a la qual creia que podria transformar en una espècie de far que il·luminaria alguns carreranys de la societat balear, amb la modernitat i el compromís amb el país al capdavant. Els “no-Nadalistes”, sobretot al final del seu mandat, no volien consentir aquesta espècie de messianisme (ara que parlam de Nadals), i guiaren l’oposició amb la imatge de marca “Claustre 96” ( pels 96 vots en contra que tengué Batle a un claustre que, nogensmenys, el tornà reelegir per amplíssima majoria).
Curiosament, existeix encara -molt esvaïda- l’ombra dels “Nadalistes”, però únicament dins la mentalitat d’alguns dels seus opositors. Alguns d’aquests oponents comandaren -un poquet, només- en temps del rector Huguet, amb un equip integrat, també, per “cripto-Nadalistes” continuïstes, que no ho pareixien: no tocava. El cas és que encara, fa poc, s’usava l’epítet – Nadalista- per mirar de desqualificar i estigmatitzar, de bades, els professors que col·laboraren més estretament amb Batle. Era de ràbia o de pànic? Perquè, com he dit, el “Nadalisme” es desdibuixà, molt abans de la mort d’en Nadal, de la qual prest farà 10 anys. Sí era així: per què aquesta “tírria” manifesta i permanent d’alguns que es sentiren exclosos pel “Nadalisme”?
Nadal Batle travessà la història menor, com un rector decidit que unia coses com la defensa a ultrança de la nostra llengua com eina de feina i una aposta decidida per les noves tecnologies. Batle que parlava a la perfecció diverses llengües havia superat, sense menysprear-lo, el nacionalisme carrincló de calçons amb bufes, anant de Boston a Sineu amb la mateixa naturalitat que feia una soflama independentista. Això feia mal de ventre a molta gent, però, sobretot, enfurismava als engominats provincians, aquests que es creuen que un discurs pel fet de ser cuinat a Madrid, en castellà, és universal. Batle els rebentava els seu únic argument. Com es podia tolerar que controlàs una institució social clau com la UIB? Un radical que s’entenia tant amb el president balear Cañellas, del Partit Popular, com amb els ministres socialistes de Madrid, d’algun dels quals era amic -Pérez Rubalcaba, actual ministre de l’Interior-, un nacionalista que aconseguia fibrilar informàticament el campus, en els temps en que a la resta d’universitats quasi ningú tenia ordinador, secretari del consell d’administració de SA NOSTRA… Es mogueren molts de fils. L’acusació de corrupció no li va mancar, ni tampoc la de rar i nefast; els vicis de la llargària del mandat, el criteri massa decidit ( per alguns aberrant) en la presa de decisions, alguna errada de gestió… Conserv declaracions en contra, de l’hemeroteca, n’adjunt una del camp de la Informàtica, per no allargar : “Ha puesto ordenadores en todos los despachos, que derroche!, yo al mío no lo uso, lo tengo lleno de polvo”. En fi…
La contesta a la pregunta del principi és que no hi ha hagut sectes “Nadalistes” actives, que ni tan sols els professors de la UIB més o manco nacionalistes es poden anomenar així, ni els socialistes, excel·lents col·laboradors seus, ni els “peperos”. Nadal Batle era l’únic pal de paller del Nadalisme. Per qui en vulgui saber més, Josep Maria Llauradó n’ha escrit un volum de 408 pàgines ( “Els anys incomplets”, Documenta Balear, amb un pròleg remarcable de Joan Mir -“S’equivocà més amb ell mateix que amb els problemes que abordava”, diu Mir- ), Joana Mª Roque va fer un excel·lent llibre, més personal ( “Nadal Batle, les notes d’un rector”, Ed. Di7), un servidor a la revista de l’Institut d’Estudis Baleàrics, en vaig fer una nota extensa. Nadal Batle fou un columnista exemplar del “Diari de Balears”, una selecció dels seus articles, és a “El mal bocí” (Documenta Balear).
Me deman si han marcat, com ell, als seus col·laboradors els rectors que el succeïren. Hi ha “Huguetistes”? I ara mateix, hi ha “Avel.linites” ? Conec Llorenç Huguet i Avel·lí Blasco i tots els pre-candidats a rector que fins ara han mostrat el nas, i sé, també, com són de caïnites les lluites i d’africans els odis dins les universitats, no únicament dins la nostra, sinó en general i per tot el món : la competitivitat, ben i mal entesa, és un factor de progrés intel·lectual dins les institucions universitàries i un hi ha de jugar, “malgré tout”. Per tant, conec també, perfectament, les rèpliques sobre la “malignitat” de l’època de Nadal Batle: no discutim, ara, això.
I què faig comptes fer a les properes eleccions? A hores d’ara m’ho estic pensant, no hi ha encara candidatures en ferm. Però he de dir-los que tenc en gran estima la meva institució, la UIB -a la qual he estat d’estudiant fins a “excel·lentíssim senyor vicerector” (bon jesuset!)- i estic convençut, que més enllà de la recerca de l’excel·lència investigadora, ja ben provada, la UIB ha estat una eina bàsica per a la societat de les illes Balears, possibilitant que estudiassin carrera tots els seus habitants, una oportunitat barrada, abans, pels sobre-costos de la insularitat i per l’oposició de determinats estaments que encara miren amb mal ull una Universitat a les illes Balears. El que s’ha d’acceptar és que els fonaments de la UIB actual es posaren durant el “Nadalisme”. I que els seus fruits han estat i són, culturalment i socialment enormes -una tesi doctoral cada setmana, una “pluja fina” de gent amb formació superior a la societat balear-, ara bé, a més dels “Nadalistes”, a això hi han col·laborat també des de persones d’abans de Nadal Batle fins els més de mil professors actuals, o els cinc-cents treballadors d’administració i serveis que ara té la institució de la carretera de Valldemossa, estesa a Menorca i Eivissa. No hi ha, o no hi hauria d’haver, exclusivitats a l’hora de dirigir la bona marxa de la UIB, i ja sé que aquesta frase és tenyida de “wishful thinkings”. Servidor, no fa falta que els ho digui, vaig ser “Nadalista”, col·laborador de Nadal Batle, un home polièdric, amb ombres i llums: “un poc botxí, un poc víctima…”
____________________________________________________________________________________________
Tot seguit penjaré al bloc un nota necrològica que vaig escriure per a la revista de l’Institut d’Estudis Balearics.
-A Internet hi ha algunes coses sobre Nadal Batle.
-L’article del Wiquipedia.
-Una pàgina especial a Vilaweb.
-El seu darrer article al Diari de Balears.
-La pàgina del Premi Nadal Batle d'”Assaig i creació sobre tecnologies de la Informació”. (El darrer premi Nadal Batle l’ha guanyat Toni Ibàñez, el podeu localitzar aquí i allà )
____________________________________________________________________________________________________
NADAL BATLE I NICOLAU ( 1945-1997).
Per Climent Picornell
My sad conviction is taht people can only agree about they are not really interested in.
(Bertrand Russell)
El passat dia 7 de desembre de 1997 moria sobtadament, d’un atac de cor mentre treballava al seu ordinador en un projecte de recerca científica, Nadal Batle i Nicolau , que havia nascut a Felanitx el 25 de Febrer de 1945. Havia estudiat i exercit de professor de matemàtiques i fou rector de la Universitat de les illes Balears des de 1982 fins 1995, anys durant els quals la universitat cresqué i es consolidà, tot agafant prestigi. Després de la seva etapa de rector, retornà a la seva càtedra de Ciències de la Computació i Intel.ligència Artificial i assolí una etapa d’articulista, al Diari de Balears -en la seva nova etapa de diari en català- on posà esment en publicitar el seu tarannà d’home de ciència, de lletres i músiques, de polemitzador, de felanitxer i, sobretot, el seu ideari d’amor i defensa de la terra i la llengua catalanes, que sempre el va acompanyar.
COM A MATEMÀTIC I INFORMÀTIC.
“Les matemàtiques m’han donat una cosa bona: un gran escepticime lúdic i lúcid”
Nadal Batle, ho confirmen les seves publicacions i els qui el conegueren com a alumnes o companys d’investigació, fou un home de sòlida formació matemàtica , la qual cosa li serví per congrenyar amb els seus coneixements informàtics. Era una més de les paradoxes que li encantaven, la unió de la vessant especulativa i aplicada de la ciència numèrica.
Acabà la llicenciatura en Ciències (Secció de matemàtiques) l’any 1967 a la Universitat de Barcelona. El mateix any obtingué un beca del Govern francès per a ampliació d’estudis a França i durant els anys 1967 i 1968 cursà el Troisième Cycle a l’Institut Henri Poincaré de París. El 1973 es doctorà, amb la qualificació d’Excel.lent “cum laude” amb la tesi Contribuició a l’estudi dels espais mètrics probabilístics.
Escrigué nombrosos treballs d’investigació sobre el tema de la seva tesi i sobre temes molt innovadors de l’escenari matemàtic, a tall d’exemple:
-Topologia de Redfield en el grup de funcions de variació acotada,
-Justificació matemàtica dels criteris de substitució de N. Bourbaki.
-Isometries in generalizes metric spaces.
-Entropy and Fuzzy integral.
-Stochastichal signal codification and sigma transform.
-A first mathematical Approach to sigma transform.
-Aspectes de la matemàtica en el segle XX.
– Multiple conclusion logic and fuzzy logic.
Entre les persones amb les qual col.laborà en la recerca científica i amb la publicació d’articles hi figuren Julià Cufí, Enric Trillas, Claudi Alsina, J. Grané, Gabriel Ferraté, Carles Pazos, entre altres.
D’entre les seves últimes ocupacions caldria esmentar la posada en marxa d’edicions d’obres escrites per grans científics moderns i, ensemns, la de traductor al català d’obres d’alta divulgació científica.
La seva carrera docent començà, de molt jove,com professor col.laborador a la Universitat de Barcelona, Secció de Matemàtiques de la Facultat de Ciències, l’any 1967. Fou professor de Lògica Matemàtica; a la Universitat Autònoma de Barcelona, on hi explicà Estadística i Càlcul de Probabilitats i a la Universitat Politécnica de Catalunya, Ampliació de Matemàtiques a la seva Escola Tècnica Superior d’Arquitectura. Fou en aquest vessant en què obtingué la càtedra a l’Escola Superior d’Arquitectura de la Universitat de Sevilla. Posteriorment fou catedràtic a la Universitat Politècnica de València i finalment, a partir de 1982 de la Universitat, que en posterioritat s’anomenaria de les Illes Balears. El seu càrrec de rector, a partir de l’any 1982, l’allunyà del magisteri directe, que recuperà a partir del curs 1995 a la llicenciatura de Matemàtiques. Els seus alumnes el recorden per la peculiar forma d’explicar i sobretot pel seu domini de les matèries i pel fet de reafirmar-los la seva, si es pot dir així, dèria per la matemàtica.
El seu interès per la Lógica matemàtica, de la qual fou un dels pioners en la introducció als curriculums universitaris, el feu des de molt prest interessar-se pel que després és diria Informàtica. Va ser dels primers membres universitaris de l’àrea de coneixement de “Ciències de la Computació i Intel.ligència Artificial”. Presidí nombroses comissions que havien de jutjar places de catedràtic arreu de l’Estat i, també, a tall d’exemple, ja que no es pot ser exhaustiu aquí amb el seu abundós curriculum, fou ponent de la Comissió de Plans d’Estudi per l’Ensenyament de la Informàtica del Ministeri d’Educació i Ciència i membre del prestigiós CITE (Centre for International Technology and Education) del Regne Unit.
Es feu sempre molt present en ell que la seva formaciò acadèmica havia modelat molt la forma d’envestir la seva problemàtica vital, fins el punt que confirmava que ” les matemàtiques no són més que un llenguatge; un tipus de coneixement estrictament verbal, distanciat de l’experiència, en el sentit que ho puguin dir els químics o els físics. Però han contribuït a organitzar el coneixement, donar-li una estructura i fer possible la intercomunicació entre diferents sectors del coneixement humà, entre experiències que hom troba i la mateixa estructura del funcionament del cervell. En mi han contribuït també a tenir una idea de com analitzar els problemes, de quan hi ha una fal.làcia detectar-la, i m’han donat, sobretot, una cosa que és bona, un gran escepticisme lúdic i lúcid”
COM A RECTOR
“Tenc ben clar que una universitat que no acosegueixi estructura, espai, equipament científic i bibliografia és paper banyat”
Nadal Batle fou Director de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de València. Aquest càrrec acadèmic, juntament al seu pas per les diverses universitats de l’estat de les quals havia estat professor li conferien experiència del que era la universitat. Un pic arribat a Balears s’involucrà en l’accés al rectorat en les eleccions que hi va haver en la , aleshores, “Universidad con sede en Palma de Mallorca”.
Per a situar-les correctament i veure el seu punt d’arrancada cal tenir en compte que l’any 1829 havia acabat la seva vida la Universitat Lulliana , hereva de l’Estudi General Lul.lià que el rei Ferran havia autoritzat lany 1483. D’aleshores ençà la reconstrucció de l’Estudi General Lul.lià (1950),la creació de la càtedra Ramon Llull (1959), els cursos comuns de Filosofia i Lletres (1968), la creació d’un Patronat i d’una Comissió Promotora, entre 1972 al 1978, feren possible el retorn dels estudis universitaris a Balears, per decisió del Ple del Congrés de Diputats del 15 de març de 1978. Una comissió rectora presidida per Antoni Roig i un primer rector Antoni Ribera, dugueren a les primeres eleccions per al càrrec de rector l’any 1982. Tot i que s’havia aconseguit la implantació universitària a Balears calia afrontar la problemàtica dels baixos pressupostos, la gran mobilitat del professorat que deixava orfes departaments sencers o la minsa oferta acadèmica, en resum, la construcció d’una vertadera Universitat.
El desembre de 1982 fou elegit rector Nadal Batle i Nicolau, que fou reconfirmat pel Claustre Constituent de 1984, reelegit de bell nou els anys 1987, 1990 i 1993. Guanyà una moció de censura l’any 1994 i no es presentà a les eleccions que convocà abans d’exhaurir el seu termini l’any 1995, que elegiren el Dr. Llorenç Huguet. Com es pot veure el professor Batle reval.lidà el seu mandat en nombroses eleccions democràtiques.
Es de fer notar que els dotze anys que fou rector Nadal Batle (1982-1995) són avui en dia, un període llarg de la vida de la nostra jove Universitat, i foren també un període d’una gran fecunditat.
Els trets mestres d’aquesta llarga època, conformada per la seva presència al rectorat, es podrien destacar com : la redacció i desenvolupament dels estatuts de la Universitats, peça clau per al seu funcionament; el desenvolupament de nous estudis, l’oferta bàsica de la universitat a la societat (però no l’única); l’Inici del Campus Universitari, el vertader “genius locii” de la UIB; la consolidació de la UIB, en relació a la seva implantació i inserció social i territorial, les illes Balears; l’increment i la consolidació de les relacions exteriors sobretot amb l’estranger, a través dels convenis, dels programes europeus, dels post-graus compartits; la millora de les capacitats d’investigació ( la UIB era ja el 1990 entre les sis primeres universitats de l’estat en millor ratio investigadora); l’assoliment de línies d’excel.lència, sobretot en tecnologies de la informació, relacionant-la amb un centre de supercomputació (que no s’aconseguí) o amb una idea semblant a un parc tecnològic, l’embrió del qual fou dissenyat per Nadal Batle.
No es pot deixar de citar que la promulgació de la Llei de Reforma Universitària l’any 1983 obrí noves perpspectives de desenvolupament i d’autonomia de les universitats. Nadal Batle en fou sempre un gran defensor i prova d’això és que els Estatuts que se’n derivaren confirmaren l’esperit de la llei : l’Autonomia de la Universitat, l’organització basada en els Departaments , la reforma bàsica de l’estructuració acadèmica. Així, entre les tasques més importants, en els inicis del rectorat de Batle, caldria destacar la redacció dels primers Estatuts que fixaren des del seu mateix nom (Universitat de les Illes Balers) fins les missions d’ensenyament, recerca, difussió dels sabers, tot accentuant el fet essencial de ser una institució lligada a la realitat històrica, social i econòmica de les nostre illes. La mà de Nadal Batle hi és ben present en la redacció, la qual cosa fa pensar, primer en la seva vessant de jurista (amarat de lògic matemàtic) i la convicció de que la Univesitat havia de ser una eina de transformació de la societat balear, a través de l’educació i, sobretot, de l’educació superior a l’abast de les capes socials que abans s’havien vist impedides d’accedir-hi. A més Nadal Batle tenia clar que la UIB naixent seria un instrument, important, per a redreçar el país i per això era conscient que, sense abdicar dels seus principis, calia “ser modern, obert i aliar-se amb tots aquells que de passada ens poden ajudar, cal no oblidar-ho. Vet ací la gran contradicció: esperar, esperar sense paciència”. No cal dir que les difícils aliances i el tamany de l’empresa generaren amb el temps problemes i dificultats, a mesura, però, que s’acomplia gran part d’aquest objectiu. Els Estatuts de 1985 es van haver de reformar, en un parell d’ocassions, bàsicament per recollir la complexa juridicitat que emanà de la LRU de 1983 i dels seu propi desenvolupament.
El ball de xifres, per significar un creixement quantitatiu, és prou conegut i serveix de referent, però no s’han d’oblidar les passes qualitatives. El creixement en l’oferta de titulacions universitàries es desenvolupà a ritme de 1982 /12, 1995/ 33 ( 14 Diplomatures i 19 Llicenciatures) a part dels títols de post-graus i la Titulació Superior pròpia de Turisme. Els nous estudis tengueren una adequació complicada, quan el Govern aprovà el nou decret de titulacions universitàries, l’any 1990, amb l’aparició de nous títols i del crèdit com a mesura. La UIB hagué d’afrontar el repte no sense traumatismes i amb una economia d’assignatures, sense la qual, com bé ha va veure anticipadament el rector, s’hagués produit un crack per sobresaturació de la capacitat docent.
De les noves titulacions cal esmentar les enginyeries lligades a les telecomunicacions i la informàtica, les matemàtiques, però també les lligades a l’Economia o al Turisme, aquesta darrera una aposta valenta, desafiant el centralisme que considerava que l’única titulació oficial havia de residir, qui sap si per sempre, a Madrid.
És cert que l’opció per les carreres técniques, científiques o de vessant més aplicat (l’exemple de Turisme és un cas palpable a la nostra comunitat) foren una proposta del rector, però les Humanitats, molt al contrari del que es deia, continuaren tenint un paper molt important i més equilibrat amb les carreres denominades científiques.
Aquest procés de creixement comportà evidentment un procés paral.lel de creixement dels professors 1982/245, 1995/621, de l’alumnat 1972/1045, 1995 /12.232, dels pressuposts 1982 /489 milions, 1995/ 6203 milions que donen referència del procés d’expansió de la UIB durant l’època en què Nadal Batle en fou el rector.
Però fou aquest un procés d’expansió, no només dels Departaments estrictes de la UIB -òrgans de docència i d’investigació- sinó de tot un entrallat de Serveis, Secretariats, Laboratoris, Aules de Cultura, Música i Esport. De tots caldria citar els de Càlcul i Informatització, el de Normalització Lingüística, als quals Nadal Batle hi esmerçà un tractament significatiu; tot això per donar servei als professors i estudiants, la comunitat universitària, però també com una eina per a rompre l’aïllament tradicional de la universitat, major encara en una universitat recent com la de Balears.
Aquest procés d’implicació social de la UIB, comptava amb òrgans com el Consell Social, però també a través de la figura del Rector – Nadal Batle, en aquest sentit, fou membre del Consell d’Administració de la Caixa de Balears “SA NOSTRA”- o de l’aplicació de l’article 11 de la LRU que permet a la UIB i als seus professors desenvolupar tasques aplicades, a més de la docència i la investigació, a la universitat. Aquest últim procés, molt en consonància, amb el funcionament de les universitats anglosaxones, encetà un procés de finançament de la UIB que no era sols el dels pressupostos públics. S’ha de dir que per a certs sectors de la societat illenca i del professorat de la UIB fou malentés, en deien procés de competència deslleial, i això va fer hosques, als qui entenen la universitat com una institució només d’ensenyament i d’investigació ( a la qual cosa Nada Batle hi dedicà molt d’esforç) però lluny de la concepció de que la UIB havia de ser una eina eficaç de formació, però també de tranformació social.
EL CAMPUS I LA SEVA PROBLEMÀTICA.
Una universitat petita i amb desitjos de creixement, necessitava espai, lloc, territori on expandir-se. L’herència que rebé Batle, eren uns centres dispersos, alguns d’ells rellogats. Els projectes de la ubicació de les Facultats foren variats: la Sapiència, la Real, Son Malferit, Son Moix, el Seminari Nou al barri del Rafal, etc. Finalment Son Malferit fou seu provisional de la Facultat de Filosofia i Lletres, Magisteri instal.lat a un edifici d’ensenyament secundari, Dret i Empresarials a l’edifici de l’antiga escola de Comerç -seu també del Rectorat- i l’antic convent dels pares Paüls, a la Carretera de Valldemossa, ubicà la Facultat de Ciències. Aquesta darrera instal.lació, a 7 Km. del centre de Palma, va ser el bessó del futur campus universitari.
La problemàtica i el debat que es trobà Nadal Batle i el seu equip era si existia viabilitat en rehabilitar edificis singulars, con s’Escorxador o la Misericòrdia, per a edificis universitaris. S’ aconseguiria així la presència física -i segons alguns també espiritual- de la Universitat dins el teixit de la ciutat de Palma o, al contrari, seria més eficaç concentrar els edificis universitaris a un futur campus. Es prengué la segona opció aprofitant l’existència de la Facultat de Ciències a la carretera de Valldemossa. El campus, s’argumentà, tenia com a avantatge la possibilitat d’un creixement ràpid i ordenat, a més de les sinèrgies clares de l’agrupació de tots els universitaris; entre els desavantatges -llunyania de Palma amb els costos afegits que això provoca i la desunió amb la ciutat-.No es cregué que les diferents institucions implicades en els processos de manteniment dels edificis a expropiar, rehabilitar i mantenir, haguessin donat una resposta ràpida i eficaç a la demanda urgent de construir una universitat. Nada Batle fou un fervent defensor del campus universitari i lluità per aconseguir inversions per ordenar-lo i donar resposta a la demanda incessant d’espai que el creixement del nombre d’alumnes i titulacions ha provocat. Els moderns serveis telemàtics, el cablejat òptic, possibilità amb una gran rapidesa que, per posar un exemple, tot el professorat pogués accedir a les autopistes de la informació, en un moment en que aquest concepte era quasi desconegut.
La Normalització lingüística
Batle feu grans esforços per aconseguir que una institució oficial, la universitat, es convertís amb la més normalitzada de les illes Balears i que actuàs com a referència per a processos semblants.No era només que la Universitat fes el paper que li encomanava l’Estatut d’Autonomia i la Llei de Normalització Lingüística, es tractava també que servís de far social en el redreçament del català. Però a part dels manifestos, també amb fets quotidians i concrets. Només la normalització dels milers de documents -des de fulls de matrícula fins a títols universitaris- pot donar exemple de la feina feta en aquest sentit. Per a molts d’estudiants provinents d’instituts i de col.legis privats, el seu primer contacte amb la Universitat, les proves de Selectivitat, ja els anunciava que la llengua catalana -que a molts dels seus centres no era més que una assignatura-, a la Universitat seria la llengua vehicular. En una societat com la nostra on el procés de substitució lingüistica és accelerat, l’actitud de Nadal Batle al front de la UIB ha estat un vertader exemple de com, si hi ha voluntat, es pot redreçar, en bona part , aquest procés de minusvaloració de la llengua pròpia. No cal insistir amb els entrebancs i, com alimentà la seva oposició, dins i fora de la Universitat. Per Nadal Batle fou aquest un tema bàsic.
Nadal Batle, havia repetit que no es tornaria presentar després de ser elegit rector l’any 1990. A no ser que alguna cosa important passàs. Per això quan convocà eleccions l’any 1993, amb l’argument d’afrontar el traspàs de les competències en educació superior des del Govern Central al Govern Autonòmic, trobà a més de l’oposició tradicional altres sectors nous que s’oposaven a la renovació de la seva gestió. Malgrat guanyar, l’any 1994 s’articulà una moció de censura contra ell, que no tingué, tampoc, èxit. Però es clivellà la seva salut i la seva empenta -que com he dit altres vegades- ha de ser forta dins el govern de la Universitat que és un “univers de sempentes”. Així la UIB durant aquests anys passà per uns moments difícils i delicats. Magnificats demagògicament, amb la contribució d’alguns sectors universitaris, donaren com a resultat una pèrdua d’imatge i prestigi social de la nostra universitat sense que hi hagués arguments sòlids que questionassin la dimensió investigadora, docent o social de la UIB, ni la del seu rector. Batle, cansat, anuncià la seva partida després de convocar eleccions per a 1995, a les quals no es presentà. No sense deixar constància de que la universitat no ha d’anar a remolc de la societat, sinó que ha d’actuar com a catalitzador i conciència civíca.
EL SEU TARANNÀ
“La meva pàtria és la meva llengua”
És complicat voler esbrinar una personalitat tan exuberant i polivalent com la de Nadal Batle i Nicolau, i sobretot fer-ho des del seu traspàs tan recent i des de l’òptica de l’objectivitat volgudament esbravada per l’amistat. No fou una persona que causàs indiferència. De l’extensíssim obituari, conformat pels nombrosos articles necrològics apareguts als diaris, en podem deduir -des del fatal distanciament causat per la mort- un cúmul d’adjectius (tendre, intel.ligent, perspicaç, polemista, patriota, radical, complex,cínic…) que composen un missatge d’admiració i d’agraïment. El repàs de l’hemeroteca o els discursos d’alguns dels seus oponents el tracten d’autoritari, prepotent, sull-groller i altres apel.latius típics de les rapinyades que deixa l’exercici, amb decissió, dels càrrecs de poder, per molt democràtica que sigui la seva procedència. Nogensmenys Nadal Batle no menystingué mai els seus enemics ni els seus adversaris.
La forta personalitat de Nadal Batle queda reflectida, a nivell social, sobretot per la imatge que d’ell construiren els mitjans de comunicació, ell n’era ben conscient i no amagà les seves declaracions polèmiques, revulsives o les veritats que fan perdre les amistats o reforcen la cohessió social i ideològica dels qui pensaven com ell o quasi com ell. De totes les maneres aquesta percepciò d’home públic, conformador d’opinió, temut i admirat, ha de ser ben matitzada per la de la gent que el tractà i col.laborà amb ell més íntimament. I com a peça cabdal pel seu coneixement, els articles que, amb periodicitat molt freqüent, escrigué al Diari de Balears. En aquests articles dóna la seva visió molt personal del món i de la bolla. Una antologia ja és procés de publicació.
Algunes de les seves fal.leres personals, a part de la matemàtica i la universitat, confoses amb el ” totum revolutum ” de la seva complexa personalitat queden accentuats. La dèria per la seva llengua, la catalana, i tot el que l’enrevoltava (des dels seus enemics, per acció i per omissió al coneixement de la seva literatura o a la maquinació d’estratègies per a la seva normalització). La passió per la lectura i la música. El seu coneixement impecable del francés i de l’anglès, el feren un lector impenitent, inconstant, insomne. Nadal Batle, les seves lectures i la seva biblioteca ho confirmen, era un exponent combatiu de l’engany forçat per l’oblit del bagatge cultural aportat pels tècnics i pels científics, i de l’entronització exagerada dels lletraferits, per això Newton o Galileu ( del qui deia que “fou un home intel.ligent…perquè no es deixà cremar!”) o Evelyn Waug o Wystan Hugh Auden, per significar, amb rapidesa i brevetat, el seu entroncament amb la tradició literària anglosaxona, eren citats sovint per ell. Citador de cites, gran consumidor de “Quotations Books” i gran publicitador de la seva admiració per Bertrand Russell.
La ideologia, gens subjacent, de l’independentista, indisoluble de la llengua catalana -“la meva pàtria és la meva llengua”- tot i que “haguès canviat llengua per independència”, en una hipèrbole del seu sentit del pragmatisme que tantes vegades li jugà tantes incomprensions, duit per l’obsessió d’aconseguir que la llengua catalana recuperàs preponderància social i ús en els nous mitjans de comunicació social que marcaran l’esdevenidor del segle XXI. El seu pas com a rector de la UIB no en fou gens aliè a aquesta predisposició ” pens que la Universitat ha de fer feina per retornar una mica l’orgull. Si la gent normal veu que la gent amb un tipus de coneixements i d’estatus vol ser qui és, això li pot retornar la dignitat que els mallorquins hem enterrat davall les rajoles”.
Els coverbos i les fantasies, les mitges mentides i les increibles veritats sobre el seu poble, Felanitx i els felanitxers formaven part d’un inmens anecdotari que, amb comunió amb altres felanitxers, era elevat a la condició de categoria. Felanitx : el mite, la paràbola i la mesura de quasi totes les coses. El port, el refugi, el destí. El destí dels individus que, com creia tan fermament Nadal Batle, és en gran mesura responsabilitat d’ells mateixos. Però, només en gran mesura.
CLIMENT PICORNELL (Hivern de 1998).
General | Següent | Anterior | Comentaris (11) | Retroenllaços (0)
Comentaris
NB
pere. | 19/01/2007, 17:28
Climent, excel.lent l’escrit entorn a NB i el Nadalisme, Si em permets diria que el nadalisme no es desdibuixà abans de morir, dissortadament es desdibuixà fins i tot abans de deixar de ser Rector.
Sort que encara queden alguns com tu i no gaire més que recorden en Nadal sempre que poden.
Pens ara amb un que sense esser nadalista declarat, peró que si va acostar i d’aprop per a benefici propi,
justament escriu a Libertad Balear, ib3 i porta El Mundo baix del braç. no cal dir qui és.
NB
pere. | 19/01/2007, 17:29
Climent, excel.lent l’escrit entorn a NB i el Nadalisme, Si em permets diria que el nadalisme no es desdibuixà abans de morir, dissortadament es desdibuixà fins i tot abans de deixar de ser Rector.
Sort que encara queden alguns com tu i no gaire més que recorden en Nadal sempre que poden.
Pens ara amb un que sense esser nadalista declarat, peró que si va acostar i d’aprop per a benefici propi,
justament escriu a Libertad Balear, ib3 i porta El Mundo baix del braç. no cal dir qui és.
nadalista. serra
magí | 20/01/2007, 10:29
Sebastià Serra, era nadalista?
és el mateix que ara dóna suport públic i notori al candidat Sergio Alonso, gens sospitós de nadalista ans el contrari. Declarat espanyolista, castellanoparlant, i que sense casta de dubte tendrà tot el suport del partit popular i dels seus gregaris.
Aquest és en Sebastià Serra a qui se li va avençar en Damià Ferrà-Pons per anar al PSOE. El que ha estat a llocs públics, ajuntament, parlament, consells d’administracions i que ara cerca figurar sigui on sigui i amb els companys de viatge que sigui.
Nadal
BAR | 22/01/2007, 19:12
M’ha sorprès que ja faci tant de temps des que Nadal era rector… Ara fa deu anys morí també Andreu Ferret… ambdós eren persones que no deixaven indiferent a ningú, i amb la seva tasca quotidiana incorporaren a la nostra Mallorca profunda i obtusa una visió del món oberta i moderna.
Nadal era com era, però el que és indiscutible és que la seva feina de rector fou important, i que va ser ambiciós per aconseguir una universitat moderna i lligada a la modernitat.
Ara això no passa. La nostra UIB d’avui és bastant carrinclona i, vista des de defora i a distància, més aviat sembla una “escola d’adults” que una “universitat universal”.
És cert que el nadalisme avui no té sentit, i que s’utilitza per desmontar iniciatives de persones que la nostra dreta conservadora i benpensant no pot veure ni en pintura.
La UIB no necessita un altre Nadal, perquè el passat és irrepetible, però sí que té urgència d’una nova empenta, capaç de fer del campus quelcom més que un “guarderia de joves avorrits”
llàstima
alma mater | 23/01/2007, 16:23
és una vertadera llàstima que no hi hagi ni esperit del Nadalisme, com a mínim hi havia una idea d’universitat. Esl rectors dedesprés d’en Nadal, l’han fet bo. Qui ho yhavia de dir
a alma mater
mestral | 24/01/2007, 00:15
Que vols dir l’han fet bo.
tan dolent era en Nadal Batle. fa bo algú quan és mes dolent o xerec que el subjecte en qüestió.
A Nadal Batle qualsevol defecte li podien atribuir, ara bé pens que alguns mèrits se li han de reconèixer i comparar-lo als dos que l’han precedit o viceversa em sembla ridicul, un jugava a primera i potser els altres a segona o eren de segona.
despota
un de ciencies | 24/01/2007, 13:21
En Batle era un despota amagat darrera la democracia de l’Universitat, però manejant els fils de la cosa com si fos casa seva, tant de bo que ja va passar i val mes no remoure la cosa
a un de ciències.
grumer | 25/01/2007, 23:02
manejant el fil de la cosa, gràcies als vots de tres o quatre eleccions a rector que va guanyar. el temps i la història deixa les coses al seu lloc i com més temps passa més gros, recordat i enyorat és el nom i la persona de Nadal Batle. pot ser tu tenguis una visió esbiaixada del seu llegat per raons que desconec, l’obra perdura i es manté.
sort.
nadalistes
manel josep | 26/01/2007, 20:43
Un nadalista que va fotre al camp quan va veure que el mandat de NB s’acabava i en el moments de més mentides i portades a El Mundo dedicades a Batle i mai demostrades, com sempre. Idò que vos pensau, avui mati Antonio Alemany l’ha bravejat com “pesemero que me cae bien”, amb aquest amics no fan falta enemics.
no és casual, escriu al diari que també escrivia Antonio Alemany fins fa poc.
potser acabi a libertad balear com d’altres. salut.
o a la candidatura den sergio alonso.
imprescindible
pedra plana | 30/01/2007, 00:11
Anau deixondits a l´hora de votar el nou Rector/a de la nostra Universitat.M´interessa molt aquest tema: ens hi jugam tant i tant que resulta imprescindible el referent irrepetible d´En Nadal Batle, amb les fites ben clares i les butxaques ben buides. Amb un cap tan esplèndidament moblat i lúcid es fa difícil la tria d´alguns qui guaiten al balcó de les vanitats, tan en voga.Van ser tretze anys fecunds,una feinada escassament reconeguda.Trob el teu escrit molt oportú,ara que s´acosta l´hora del recamvi.Vius i ungles!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!