això m’ho deies, aràlia, quan em trobaves com un soldat de la cultura derrotat.
per què no et tems dels milions de possibilitats que et dóna la llengua, les llengües, els llenguatges, la lletrada amb i en la qual pensam?
Deixa de mirar cap a defora i veu cap endedins. Allà hi ha les qualitats, els tresors inconguts, les fragàncies.
Els atributs naveguen pels fondals de les venes i els abismes de les neurones. Millor dit, per les sinapsis que em permeten reconèixer-te.
La llengua és la teva trinxera. Deixar córrer el món i la seva fira de les vanitats!
Ho vaig copiar per als moments de capovalla.
Voldria, aràlia, tenir-te podcastitzada, arreu.
Enyor, aràlia, el teu lirisme extrem, aquella aparent fragilitat emotiva i la potència de dona que desprens.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La cultura nostra (com jo mateix, un catalanet
envoltat de mar blaibonetiana tirant a miquelangelrieriana) té contracturats
els músculs deltoide, escalè i romboide, precisament els que permeten als
primats enlairar-se fins als cimals de les arbredes bé per fugir dels enemics i
escometre’ls des d’aquestes talaies, bé per alimentar-se o, essencialment, per
fer part indissociable de la natura. I sí, que cal que tots els bielsmesquides
de la nostra llengua infinita viatgin al·lucinantment, si cal, per les seves artèries
sensitives i les mostrin llustrosament i regular a la catalanitat que tan
frisosament ho espera. Contra les contractures, res millor que un bon massatge,
en don fe. I, sobretot, per demostrar que no som carn derrotada.