MON AMOUR, MA FEMME, MON ENFANT…TU ME FAIS MAL
Mon amour, et llegesc en cada fracció de temps tatuada en el marbre de l’Acròpolis on les nostres ditades es creuaren en un feix únic i etern (allà, a l’hotel Fedra just devora el barri de la Plaka, entre aquelles gateres per les tavernes amb retzina i mossegades vaig saber que eres quasi grega com les heroïnes de la tragèdia o dels poemaris immortals).
Mon amour, et repàs en els signes repetits que habiten entre els murs de Son Asgard: en la cal·ligrafia resplendent de l’ordre perfecte que hi ha al teu estudi on reverencii cada cosa que has fet servir amb la delicadesa del teu esperit elèctric, en la repartició dels colors càlids i els quadres antics al saló escarlata que pega al jardí d’hivern, en aquella postal que fa de punt del volum de Sodome i Ghomorre que hi ha damunt el teu faristol de la biblioteca (és un dibuix petit de Rembrandt, que devoràrem plegats al Metropolitan Museum de New York, i que representa una dona llegint. El llibre no és més que la forma de les seves mans i els seus braços sotenint-lo. Un miratge!)
Mon amour, et sent en el llampeig que s’anuncia per tots els finestrals.
S’han fos els ploms, l’aigua embruta els vidres foscs, un pantaix lent em puja des de l’esternó com una mà ofegadora, reconec una unió fonda amb aquells que ara mateix s’han posat a asfixiar-se a Praga, a París, a Berlín, a Palma, els migranyosos, els hiperestèsics, els al·lèrgics, els asmàtics, els maníacs depressius, els reumàtics, els soriàsics, els folls, units tots per unes xarxes nervioses que van d’un lloc a l’altre d’Europa, del Món i de l’Univers, en el cor de la qüestió d’escriure: en la sintaxi.
Mon amour, fantasmàtica entre les espelmes, t’ensum en l’aire perfumat del gessaminer constel·lat de floretineues com flocs de neu, i em tem que l’adult ja ha perdut aquella sensibilitat (ara m’he d’acostar a cada flor. Les coses m’han de ferir per percebre-les.)
Mon amour, un buf de vent d’una finestra mal tancada m’ha deixat dins el color negre.
Aràlia, t’ador tota negra dins la nit uterina.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els ploms es fonen, les espelmes s’apaguen, les nits fosques…, però els desitjos i les penombres omplen aquestes nits turbulentes plenes de bons i esperançadors esdeveniments.