Ahgire vaig intentar escriure la meva aventura amb un albercoquer i em va sortir foradat. Després d’haver escrit un text que em semblava magnífic i on explicava, fil per randa, tots els moviments al voltant de l’albercoquer, el color de la capçada com una ombrel·la verda, la bellesa dels fruits com bombetes xineses ambres i, tot seguit, l’atac: el fet d’agafar un albercoc madur amb el guster d’assaborir-lo, clak!, intent enviar-ho al meu bloc i res de res. L’ordinador s’havia paralitzat i el text es va perdre dins un cel d’electrons.
Per això avui he volgut recordar de bell nou els sabors estiuencs d’aquells albercocs, dolcíssims i amb links a la infantesa santamariera, quan amb els meus cosins ens enfitavem, d’albercocs verds i ens passàvem dos dies anant per avall entre terribles mals de panxa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Mira noi que ets complicat (o mira noi que fas complicat el que és senzill) ¿d’això en dius literatura?