Tinc la visió dels poemes que hauria d’escriure, emperò no escric. Quan vindran?
SYLVIA PLATH
Estic sola dins un món hostil.
La fesomia humana és atroç.
VIRGINIA WOOLF
El text serà demà, sota una aurora unglada tenyint el gest, sense acció ni personatges, abolits ja per sempre els rigors de l’èpica i el drama.
SUSANNA RAFART
L’ENIGMA ÉS UN REVELADOR
No és el vent fent cruixir totes les portes, finestres i porticons de Son Asgard. No és aquesta pluja cama d’aranya que enterboleix els verdets del jardí. No és tampoc aquest piano de Thomas Rajna que interpreta un Quintet de Schumann que t’agradava tocar aquell hivern duríssim del 93. No, no ho puc assenyalat amb exactesa. Veig un il·lusionista que volia fer desaparèixer la guerra, i els seus poders l’han abandonat. Dret, enmig de l’escenari, contempla la gran tela amb la qual volia embolicar les batalles i el temps per convertir-los en paradís. Escolta esfereït, sorprès, incrèdul. I no s’atura de sentir de bell nou les bombes i els cossos morts i els ferits i els instants. Sua, sua com un condemant que ha vist fracassades totes les quimeres. I duu una aura tot al voltant de tot el seu cos. «La meva vida ha començat per la seva extinció…» Per què em comentaves, furiosa aquesta frase d’Oblomov com si fos una fusta salvífica que sura entre les deixalles del naufragi, en aquelles discussions llargues de les nits hivernenques que a tu t’agradaven tant. Estàs malalta d’un exili permanent que et fa contar-me la teva vida amb unes metàfores tan sàvies i críptiques que no en puc entendre la xarxa de sentits. Per què aquell Catul d’ahir? Era precís que retornassis a aquella mort petitoneua que enterrares davall el sauguer? Només podia sobreviure el ropit dins l’aire pur del capvespre i tu l’estrengueres fort entre les teves mamelles com si intentassis incrustar-lo en la còrpora ardent. L’ofegares en una primavera negra i mortífera. Terra innoble que cria fems! Colpiré els mots amb una insistència de manlleu. Trencaré les síl·labes amb precisions d’entomologista. Rossegaré les arts de la severitat fins que el càntic separi allò que és viu d’allò que és mort. Guariré la infecció amb els antígens orfes de la meva memòria en una oceanografia de les esperes, que cal entendre. Embriaguesa dels sentiments reverdits sobtadament davall les blancors àrtiques: entotsolat de gels que fonen les clarors entre els llavis en un enfiloll d’incitacions al hard-core més absolut, més puríssim. Dissolució de la tinta en els vasos arterials bategants. Insània dels insensats amb el cervells tan torbats pels vapors negres de la bilis que asseguren tottemps que són reis quan en realitat són molt pobres.
Veure’t i estimar-te és tot u.
La Dogson m’acaba d’enviar un cel. Me’n vaig a llegir la lletra electrònica. Bord: Auuuuuuuu!!!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic febrosa, al caire de l’avenc. Ajorno el descens, però no evito el vent que em fa cruixir les temples. Tremolo encongida, arreplegada en mi. També suo. Suo. Clítote m’ha dit que és absurd i s’ha quedat a casa.
La línia blava, pacífica, al lluny entre el cel i un mar de llevantada. El Món Sens Fi. Les crestes arrissades recullen els bramuls del fons marí, les veus atronadores dels utòpics que han vist el buc que els duia a Ítaca sumir-se en la placidesa dels cants quimèrics, i la sang que tant havien fet córrer emblanquinar-se en la salabror delitosa dels somnis.
Al caire de l’avenc despunten les arestes de calcita. El seu llenguatge és dur, crematístic. Se’t claven a les plantes del peu i a vegades fan ferida. Fins i tot les clivelles són incisives i t’obren, quan t’hi endinses, talls precisos. Però, quin món insòlit s’arreplega en aquestes cletxes? Potser la xarxa sòlida dels relats que els nàufrags han perdut a la deriva? Potser la malla que reté les restes indissolubles de tot allò que no s’ha escrit?
No ho sé. Tinc fred. I la veu que em fa nosa i que no calla i que irromp a nuvolades i em distreu de les paraules que s’endú i que no puc dir i que vull encabir en una parrafada insulsa que em roba el temps. Adéu. M’he posat de malhumor. O és la febre. No ho sé.
no és Aràlia qui èm sorprèn, si no tu. Escrius amb el cos, però a on? El paper no és el millor lloc. M’agrades. AILARA