Això era i no era quan Concha Sampol em va dir que em mostraria els seus quadres per a una exposició a l’Espai d’Art Miquela Nicolau de Felanitx. Després el text, el catàleg, els encontres.
I tot, tot, ha anat llatí.
Avui he parlat amb Miquela Nicolau. No em deixava demanar-li perdó. Perdó, de què? em deia. Ens ho hem rigut tot. M’he disculpat de bell nou i hem rigut més. Això és una de les primeres aventures de la nostra amistat, hem decidit a duo.
Ens hem entesos.
L’única cosa que a Miquela Nicolau li dol dins aquesta història d’un lapsus, és que algú hagi suplantat el seu nom i hagi enviat un comentari fals signat amb el seu nom. La baixesa ens fa mal a Miquela i a mi. Li he dit que no s’havia de preocupar gens amb la gent que fa coses baixes i malignes. El meu blog és un espai de llibertat (malgré TOUT) i ja m’he trobat molta de gent anònima i falsària, aquella que s’exercita en la pràctica del mal per escrit, que vol fer mal. No aconsegueixen els seus objectius zitzaniers mai perquè la llibertat ens protegeix i ens agombola. Riurem i escopirem sobre la closca pelada dels cretins, com deia mestre Salvat Papasseit.
Miquela i el plagueter hem decidit que aquest tarat suplantador de qualsevol sexe no mereixia ni un espai del nostre temps d’or. I li he dit: Miquela, faré aquest post abans de l’àpat perquè tu vols que quedi clar, ben clar.
HA, HA, HA, HA i besades fou el nostre comiat.
I més complicitats amistoses!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!