REMEMOR LA SAGAN
i escric la meva tristesa, aquest sentiment vellutat i fondo que t’agafa pel coll, t’estreny el pit, et xapa el ventre i t’esquartera a poc a poc com una invasió d’àtoms ensorradors.
Quina ha estat l’empenta que l’ha provocada, la tristesa?
Un no res, un buf, una carícia a l’inrevés, un bes nodonat, una aresta.
—————————————————————
Me’n vaig a la presentació de la novel·la Els misteris de l’amor de Joan Miquel Oliver a la llibreria Quart Creixent a les vuit.
I a les vuit i mitja llegesc fragments del meu corpus a la biblioteca de Cort, la de l’Ajuntament de Palma.
Abur!
(…)
Estic un poc tocat del boll.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Només els tocats del boll també hi estan per la fortuna. I afortunats són els que miren de cara la tristesa, els ulls somorts de la pesantor d’ànim, les mans balbes de la contrició. Sols els que han tastat tant la salabror de la penúria com l’acidesa esmussant i addictiva del plaer elevat a una potència infinita tenen dret a entristir-se i a parlar-ne tal com raja.
La tristessa sovint esdevé per una alegria excessiva. I si no que li ho pregunten als de la bombolla inmobiliaria.