La realitat és ficció, l’escriptura és veritat: aquest és el giny del llenguatge.
Ens vàrem trobar amb en Julià Desmur, un amic de l’Institut que no havia vist des de feia almenys vint anys, a la subhasta de la Galeria Atzària, on vaig anar perquè havia vist a la Internet la foto d’una natura morta d’un pintor desconegut, Osvaldo Tesares, que m’havia entusiasmat. Mostrava un cove de vímet ple de fruita (unes cireres, un melicotó, dues taronges, una pinya tropical i una poma macada), i al costat, en un clarobscur, una calavera desdibuixada. Crec que el que m’impressionava de l’obra era aquella taca fosca, com un crui de podridura, de la poma. Allà veia l’essència del quadre, en què es juxtaposava el bodegó i la vanitas. En Julià també hi havia anat pel mateix. La contemplació en directe de l’obra encara em va fer més gola. El pintor aconseguia un hiperrealisme quasi rellepat en els fruits, que quedava totalment contraposat a les pinzellades brutes, amb molt de gruix de pintura, de la calavera. No tinguérem sort. L’obra va anar pujant i pujant i, finalment, la va adquirir un estranger que en va pagar una fortuna. Mala sort. Per treure’ns el mal gust decidírem prendre una copa al bar Follie’s que estava a la cantonada de la galeria. En Julià era tot un expert i li agradava demostrar-ho: Natures mortes n’hi ha des de l’antiguitat. Potser el primer gest artístic del primer primat que feia olor d’humà ja va ser una natura morta. A l’art parietal també n’hi ha. I també aquell mosaic de la Porta Maranciana, Datter Poisa, que deus haver vist al museu Vaticà. Supòs que també coneixes molts mosaics pompeians del museu de Nàpols, certes pintures a les cases de Pompeia i els baguls grecs de Paestum… Però no va ser fins al segle XVII que les natures mortes quallaren. Als Països Baixos reberen el nom de still leven, a Anglaterra still life, a França vie coye o vie coite, a Espanya bodegón i naturaleza muerta, a Itàlia pittura de cose piccole i als Països Catalans natura morta. Atura’m el carro, Miquel, perquè quan parl de natures mortes som un pesat! Quan ja dúiem un parell de drais va arribar l’hora de les confidències. Jo tenia xerrera. Li volia contar fil per randa el fracàs de la meva vida i l’ocasió era perfecta. N’Aina Frau, la dona amb la qual havia compartit els darrers tretze anys, havia partit feia dos mesos a Fernando Poo per fer de metgessa d’un hospital de mares i fills malalts de la sida. Era una forma molt noble de tallar la nostra relació que, segons ella, navegava dins la rutina quotidiana. Quan vaig fer cara de colló despistat en amollar-me les seves intencions i, sobretot, els seus motius, em llançà com una verinada directa: allò que em fa estar segura que no m’equivoc gens ni mica és precisament que tu no t’havies temut de res d’aquesta catàstrofe en què s’havia convertit la nostra relació, que et pensaves que tot anava de primera. Sí, n’Aina m’havia fet un bon comiat. Tenia totes les raons i més. I ara, en Julià, quan acabava de contar-li la feta, després de consolar-me com tocava i més, em demanava: Recordes n’Helena Vallvé? En el mateix moment de dir el seu nom l’hauria pintada: aquella cara amb una pell fosca que feia toquera, els llavis molsosos, els pòmuls alts, els ulls molt negres en forma d’ametla i la cabellera castanya. L’havia somniada tants de cops! La vaig estimar molt, molt i ella també em va deixar just als pocs mesos del festeig. Després l’havia perduda. És la meva dona. Ens coneguérem a Barcelona. Ella feia biològiques i jo físiques. Festejàrem tota la carrera. Tenim tres fills. El gran ja estudia a la universitat i les dues petites fan eso. Si hagués tengut coratge m’hauria tret la cartera i li hauria mostrat en un departament al fons de tot una foto petita, rebregada, retallada d’una altra foto més gran en blanc i negre, amb n’Helena amb un ram d’ametler florit a les mans. Era un record que no m’havia abandonat mai i que fins i tot vaig contar a n’Aina, que m’havia animat algunes vegades perquè intentàs saber què se n’havia fet. Si vols podem quedar a sopar un dia d’aquests. Segur que n’Helena estarà molt contenta. Vaig dir que sí i les copes m’ajudaren a dissimular el cop. El cop de tants de records. Avui m’he aixecat amb una ressaca espantosa. N’Helena, en Julià, la galeria i la natura morta se superposaven dins el cervell com un conjunt d’imatges enfollides. He sortit al jardí. He vist l’arbre: mig perera mig no sé què. M’he aturat al segon “mig” una bona estona. No veia ni les columnes, ni l’ordi, ni la taca de margarides grogues, ni la ravenissa a lloure. Només aquelles flors petites i perfectes, blanques, escampades per les branques; flors rosàcies d’aquell fruit que sé, que he assaborit, i que no record. No em ve cap mot ni a la boca ni al cervell; només el sabor amargant i àcid d’aquelles pometes petitones (gínjols no, nesples no, arboces no). La imatge d’Helena m’ha perseguit en tots els somnis. M’he desvetllat una mala fi de vegades. Hi ha massa rapidesa en tota aquesta història. Desitjaria un discurs atapeït de signes que cadascun t’assenyalàs, Helena, en la llunyania. Unes músiques electròniques i d’intruments d’època barroca (per dir un temps que t’agradava molt) que saturassin tot l’espai i no em deixassin ni pensar en tu: que m’amarassin pels cinquanta-cinc mil milions, i busques, de sinapsis, de tactes, de desconeixements. Jas! Acab de trobar el fruit! L’atzerola. Dins les dents de la boca: l’atzerola. Les adoraves. El sentit de l’imprevist i de la força vital, el caprici, la sorpresa, l’exaltació de les carícies, l’ascetisme i l’excitació… Multiplic, Helena, les teves perspectives: aquella anada a la Catedral on ens besàrem molt de temps dins una capella fosca, les excursions a la platja del Carbó fora temps, quan no hi havia ningú, i rodolàvem per l’arena, les lectures en veu alta de poemes entre els farallons del Torrent de Pareis, la pensioneta dels Barcarets on ens colgàrem plegats per primera vegada i passàrem un cap de setmana llegint i boixant com si s’acabàs el món. I, després, l’exili. Tot ho tenia escrit, pintat, filmat en l’interior de la meva memòria amb tinta fresca. I ara t’hauria de veure convertida en la dona d’en Julià i mare de tres fills, lluny dels meus braços. Punyides al cap, als polsos, al fetge. I el descobriment dels amants que “le bonheur n’est pas toujours divertissant.” Ho recicl tot. Ja t’ho vaig confessar, Helena, sempre ocuparàs molt de temps en els meus deliris. Devor amb la mirada una mata de caps blaus, aquestes floretineues que podrien ser les estrelles refulgents d’aquell vel Fortuny brodat de constel·lacions que et vaig regalar el teu darrer aniversari mentre et deia: per què l’amor no existeix enlloc on tu no hi ets? L’univers és una combinatòria vasta. Els punts més allunyats en l’espai i el temps estan relligats per ecos i correspondències secretes. Som pastats de memòria, emperò l’oblit és necessari. I la memòria és feta d’oblit en gran part també. No puc abordar-te, Helena, de front. Em cal una aproximació obliqua, indirecta, de fonts misterioses. Ho acab de decidir ara. No aniré al sopar. Posaré totes les excuses. Helena, no et puc veure mai més.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!